Mediterrani: de Sort a Istanbul

Atrapat al blau dels articles anteriors, un sobre la glacera Perito Moreno (link) i un altre sobre les aigües turqueses de Zanzíbar (link), va trucar a la meva porta el Mediterrani i li vaig obrir, “potser, perquè la meva infantesa segueix jugant a la seva platja…” o per allò dels “ cent pobles Algesires a Istanbul” (Joan Manel Serrat). Amb la idea de navegar entre els blaus, el del cel i el del Mediterrani, em vaig muntar a la Dolorosa, la vaig anomenar així pel seu vestit negre i pel dolor causat, i vam posar rumb a l'Azerbaidjan amb la mateixa empenta que un kamicaze. Massa empenta va posar la Dolorosa en vermell i, després de tres “acipuris” i sense que funcionessin les magarrufes, me'n vaig compadir i, atenent a les seves súpliques ia un clar senyal diví, vaig posar punt final a Istanbul. Avui, després de les hores i hores que passem junts, l'anomeno Lola, per allò que per allò viscut i servit mai la deixaré sola.

Hi ha més formes de viatjar que tauletes té un ventall i això de fer-ho al teu aire, parar-te on et vingui de gust i veure el que t'interessi o es terciï, és una cosa a tenir en compte. Si ho fem amb moto afegim un plus, ja que tens informació directa i fidedigna de la situació climatològica: el vent, l'aigua, la temperatura, la humitat i fins i tot la pressió es converteixen en companys inseparables que, juntament amb la Dolorosa i altres artefactes conformen un petit-gran món on el viatger sent que transita sota un cel blau del qual pengen, a més de les estrelles, totes les meravelles d'aquest món, les de la UNESCO o les que no estan a cap llista i que el viatger descobrirà. Després d'aquesta breu introducció, convenients com les galanteries abans de la 'jodienda', us convido a pujar al seient del darrere, abraçar-se a la meva cintura ia perdre'ns, perquè com diu el proverbi, perdre's també forma part del viatge.

Travessar la pancarta sostinguda per somriures li posa un en condicions de fer el següent pas, el que certifica que no és un somni sinó la confirmació d'un anhel. Així comencen els viatges i, sobre el que escric aquest primer pas es va fer a Sort, un petit poble dels Pirineus, al Pallars Sobirà, on els ocells canten, el vent aixeca les faldilles i les xafarderies viatgen de boca en boca perquè sí o perquè et toca. Per davant, més de sis mil quilòmetres per terres i mars amb destinació a l'Azerbaidjan, un país frontera entre Europa i Àsia al costat del mar Caspi i la serralada del Gran Caucas. Per allà passaven les caravanes que viatjaven cap a orient i també els tancs russos que van romandre més de setanta anys i que van convertir el país en una de les quinze repúbliques socialistes soviètiques. Avui, totes són països independents, encara que a moltes d'elles el “karateca Putin” els tornaria a posar la seva dent d'or.

La Dolorosa, una Vespa PK 125, s'havia compromès a carregar, a més de mi, amb un bidó de gasolina de deu litres a proa ia popa, amb les quatre coses que caben en un petate. Un parell de banderes, a babord i estribord, anunciaven amb el seu aleteig la presència de “cos fràgil a bord”. Muntanyes a baix, seguint el curs del riu Noguera Pallaresa, el primer objectiu era encomanar-nos a la Moreneta a les muntanyes de Montserrat per, units per la seva gràcia, fer-nos fora a la mar. Això vam fer al port de Barcelona després de recórrer gairebé 300 km per carreteres comarcals amb parades de refresc en unes vuit hores, sabent que Grimaldi ens esperava per travessar la Mediterrània i portar-nos fins a Porto Torres a l'illa de Sardenya. Allà, al seu port, ens esperava la Torre Aragonesa, la basílica de Sant Calví, les platges de Pelosa, de Balai… Sardenya és per quedar-s'hi almenys una setmana, però conscient que només estàvem de pas, ens tirem a la mar ia la nit que bressola el sol a les aigües de l'horitzó.

Al port de Civitavecchia, construït per l'emperador Trajà, arriben avui la majoria de ferris i des d'allà, després d'una visita curta a Forte Michelangelo, ens dirigim a la Ciutat Eterna, Roma, on el temps s'atura i el que disposa de poques hores , ha de centrar la visita en quatre llocs essencials, per exemple: el Coliseu, també anomenat Amfiteatre Flavio, on la sang va córrer davant milers d'ulls; el Panteó, l'església on vivien tots els déus de l'Olimp; la Fontana di Trevi, la font més famosa del món; o el país més petit d'Europa, el Vaticà, on només hi resideix el cap visible del Déu dels catòlics. ¡Que Roma em perdoni per plantar-la tan ràpid! Impacients la Dolorosa i jo per complir el planejat, vam posar rumb al sud, cap a Nàpols per carreteres secundàries a causa de la prohibició de circular per autopistes, norma que estic en desacord perquè la Dolorosa, encara que només tingui dos cilindres els té ben posats.

«M'hauria agradat quedar-me», és un pensament que floria cada vegada que fèiem un alt al camí i no perquè estiguéssim cansats, que ho estàvem, sinó per la quantitat de llocs interessants que trobàvem darrere de cada revolt de la carretera. Un d'aquests llocs abans d'arribar a Nàpols va ser la localitat de Santa Maria de Capua, on es troba el segon amfiteatre més gran després del de Roma on el millor gladiador de la història, Espartaco, es va batre a la sorra, es va aixecar contra l'imperi i va acabar crucificat, això explica la història i la pel·lícula Stanley Kubrick protagonitzada per Kirk Duglas, el del clotet al mentó. Qui no ha vist aquesta pel·lícula? I, havent-la vist qui passaria de llarg sense fer una ullada a l'Amfiteatre Campano i al Museu dei Gladiatori a tan sols 30 km de Nàpols.

A lloms de la Dolorosa entrem a la ciutat de Nàpols, la del barri dels Espanyols o de Scampia on la camorra encara imposa la seva llei, però la ciutat ofereix molt més: la catedral i les catacumbes de Sant Genaro, la Piazza del Plebiscito, el volcà Vesubi, la costa Amalfitana, les famoses illes de Capri i Ischia, o l'estret i concorregut carrer de Spaccanapoli ple de paradetes, de petits restaurants on prendre't la famosa pizza napolitana. Però el temps corre que vola i sense poder evitar-ho la mirada se centra a buscar la propera destinació al mapa que viatja sobre el bidó de benzina: Brindisi, a uns 400 km, si la Dolorosa no s'espatlla travessant la Serralada dels Apenins, d'on va partir Marc amb el seu mico Amedio rumb a les Amèriques.

Brindisi es troba a la vora de l'Adriàtic, al taló de la bota italiana, al final de la Via Àpia i la Trajana que arribava des de Roma. Moltes expedicions partien des d'allà cap a Terra Santa i cap a Orient. També van passar els Templers, els viatgers de Julio Verne a la seva novel·la “La volta al món en vuitanta dies” i com no podia ser d'una altra manera, la Dolorosa i el seu genet. Quin millor lloc de partida per continuar el viatge cap a Grècia que Brindisi, però abans calia acostar-se a la Piazza del Duomo i entrar a la Catedral per renovar la ITV de l'espiritualitat; veure el Pòrtic dels Templers, la Lògia Balsamo, el Castell Alfonsino o els bastions de Carles V i San Giacomo. Cap al tard, Grimaldi ens esperava al port per travessar l'Adriàtic amb destinació a Patras, a la península del Peloponès, considerada la “porta oest” d'entrada a Grècia.

Vam posar els peus i les rodes a Patras, una de les ciutats més importants de Grècia, a primera hora del matí i, frescos com una rosa, vam anar a fer una ullada a la ciutat antiga sobre la muntanya Panachaicon, a la famosa Catedral de Agios Andreas, al Castell de Patras ia l'Amfiteatre Roman Odeon… En no poder assistir al famós Carnaval de Patras que se celebra al mes de febrer i al que acudeix, com al de Rio de Janeiro o al de Venècia, gent de tot el món optem, una vegada més, per donar-li alegria al cos a les turqueses aigües del golf de Corint, en una de les nombroses platges que hi ha al costat de la carretera en direcció a l'istme de Corint, el que uneix la península del Peloponès amb la Grècia continental ia només 80 km d'Atenes, la capital.

Conscient que la Dolorosa es mereixia un descans, vaig aprofitar per visitar la ciutat i alguns dels llocs que la converteixen en el bressol de la civilització occidental: l'Acròpolis o la ciutat alta, assentada amb majestuositat sobre la muntanya Licabeto, on es troba el Partenó, el temple d'Atenea, l'Erecteion, el teatre de Dionís, l'amfiteatre d'Herodes Àtic… Com no podia ser altrament, el 1987 l'Acròpolis va ser declarada Patrimoni de la Humanitat. Als seus peus, hi ha la ciutat i els seus antics barris com el de Plaka, el més antic de la ciutat, o el de Monastiraki amb els seus estrets i laberíntics carrers plens de petits comerços i restaurants on degustar la típica broqueta souvlaki, les crestes spanakotiropites o les keftedes, mandonguilles fregides amb orenga i fulles de menta. Com que no només de pa viu l'home, en aquests i altres escenaris, els filòsofs grecs cuinar-vos altres delícies, com la de Sòfocles, «No hi ha cap dolor com una llarga vida» Encara se li segueix clavant la dent a aquestes i moltes altres reflexions dels clàssics grecs.

Satisfet amb el servit i recuperada la Dolorosa, partim del port del Pireu al capvespre. Durant molts anys va ser el més important del Mediterrani i estic convençut que Zorba el Grec va ballar sobre l'embarcador alguna vegada el sirtaki, encara que probablement també ho va fer al port d'Agio Kirikos, a l'illa d'Ikaria, o al Samos, a els que desembarquem quan ens dirigíem pel mar Egeu cap a Camikebir al sud d'Esmirna, a Turquia. A “prendre vent al fanal” vaig enviar al de la taquilla del ferri quan em va dir que jo sí que podia embarcar però que la Dolorosa no, sense adonar-se que més que una moto era una companya de viatge. Com que “no hi ha malament que per bé no vingui” gaudim un dia més de Samos i aprofitem per traçar una nova ruta: Illa de Lemnos, Tessalònica, Alexandrópolis, travessar el riu Maritsa a la frontera turca i dirigir-nos a Istanbul.

A Lemnos, parada i fonda a la seva capital Myrina i, després d'una breu visita a la mil·lenària localitat i al seu castell bizantí, ens llancem a cor obert en una de les nombroses i idíl·liques platges d'aigües cristal·lines. Enfortits per les aigües de l'Egeu, partim una vegada més. Tessalònica es troba a la regió de Macedònia i va ser batejada amb aquest nom pel rei Filip II per commemorar la victòria a la sagnant batalla de Tesalia. En un viatge d'aquestes característiques has de prioritzar si vols arribar a la destinació. Sabia que Tessalònica era una ciutat plena d´atractius que requeria almenys l´estada d´una setmana. Només disposàvem d'un dia, per això no vam tenir més remei que escollir. Després de desembarcar al port, el més gran del mar Egeu, vaig demanar a la Dolorosa que m'emportés a Torre Blanca, el lloc més popular de la ciutat construïda per Solimán el Magnífico com a defensa i avui seu d'un museu bizantí. Després de la torre, l'Àgora Romana, l'Arc i la Rotonda de Galerio. Un refresc a l'enorme i animada Plaça d'Aristòtil que desemboca al mar va posar fi a la nostra estada en aquesta històrica ciutat i sense donar-hi més voltes ens vam llançar a la carretera cap a Alexandròpolis.

Ansiós per arribar a Turquia, aparquem al costat del popular Far d'Alexandropolis i, després d'un tempte dret per a mi i un respir per a ella, partim cap a la frontera turca. En un parell d'hores trobem travessant el riu Maritza, frontera entre Grècia i Turquia. Emocionat, abraçada i petó a la Dolorosa i al soldat apostat a la línia on onejen dues flamants banderes. En aquest escenari, amb més de 2.000 km recorreguts en 19 dies i els que em queden de tornada a casa, l'objectiu d'arribar a l'Azerbaidjan s'esvaeix, més ben dit, cau en picat de la piràmide Maslow i Jesús, a qui tant agradava el Mediterrani, em diu des dels blaus del cel: «el viatge està arribant al final, Pepe». Després de descansar a la petita localitat de Tekirdag a la costa turca del mar de Màrmara, al dia següent, frescos com una rosa, recorrem els 90 km que queden per arribar a Istanbul.

Travessem l'estret de Bòsfor, frontera entre Europa i Àsia, entrem a Istanbul amb el mateix ímpetu que a la meva novel·la “Cavalls de Vent” però sense piruetes, mentre Serrat xiuxiuejava a les meves orelles «…d'Algesires a Istanbul perquè pintis de blau… » La ciutat d'Istanbul es mereix més de quatre línies, com a mínim un article sencer, però no sent el propòsit en aquest moment, em limitaré a anomenar alguns dels llocs que vaig visitar mentre posaven a punt els baixos de la Dolorosa per poder tornar a casa. Imprescindibles són la basílica de Santa Sofia i la Mesquita Blava, el Palau Topkapi i el Gran Basar, una combinació de carrers i passadissos coberts que el converteixen en un dels més grans del món. I, per acabar, no tornis sense delectar-te amb l'equilibrat menjar turc fruit de les influències orientals i occidentals, les seves típiques begudes o les seves tradicionals postres.

Estimats lectors, són nombrosos els comentaris i les fotografies que no he pogut incorporar en aquest nou article. M'hauria agradat documentar millor i amb més detall aquest viatge i també aquesta manera de viatjar. Aquells que van pujar al seient del darrere de la Dolorosa ho saben i, per als que no van poder fer-ho, espero que el vídeo que acompanyo completi, en alguna mesura, allò aportat. Com va escriure el poeta grec Constantino Cavafis a la seva obra Ítaca, «l'important no és el destí, sinó el camí».