Ferran Monegal: "TVE i TV3 han perdut la fiabilitat informativa en un temps rècord"

Sergio Fidalgo.- Ferran Monegal (Barcelona, 1948), un dels crítics televisius més respectats d'Espanya, creu que el millor del 2015 des d'un punt de vista de la petita pantalla ha estat "la consolidació de La Sexta" com "cadena de referència informativa" i denuncia el "desprestigi de les cadenes públiques", sobretot "TVE i TV3" per haver-se transformat en "aparells de propaganda". 

Què va ser el millor del 2015, televisivament parlant?

La consolidació de La Sexta com a cadena de referència informativa.

¿I el pitjor?

El desprestigi de les cadenes públiques, fonamentalment TVE i TV-3, que han perdut la fiabilitat informativa en un temps rècord. S'han transformat en aparells de propaganda i agitprop dels partits governants de torn.

Vostè acostuma a referir-se a Tele 5 com a "tele contenidor". Creu que després del pas dels principals polítics per diversos programes d'entreteniment acabaran anant al plató de Sálvame a submergir-s'hi?

Els polítics estan mimetitzant el posturisme televisiu típic dels 'entertainers' i artistes de la tele. Si segueixen lliscant per aquest tobogan no és descartable que acabin participant en alguna edició de la 'ratomàquia' GHVIP.

D'aquestes incursions de polítics en aquest tipus de programa, quin li va xocar més?

La de Mariano Rajoy cuinant musclos a casa de Bertín. Els va faltar no obstant això un punt de valentia: en aquesta mejillonadatambién hauria d'haver participat la 'nietísima' Carmeta Martínez Bordiú.

L'acusació directa de corrupció de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy en el debat a dos ¿va ser més un "moment Sálvame" o un "moment Kennedy-Nixon"?

Va ser un tret equivocat. Dit com ho va dir, es va transformar en tret per la culata.

Xavier Graset ha collit crítiques per l'entrevista que li va fer a un exmembre de Terra Lliure, Carles Sastre. Com la valora?

Forma part d'un delirant fenomen que s'ha instal·lat en certs mitjans de comunicació de Catalunya: tota criatura que es declara independentista adquireix automàticament el sublim rang de criatura angelical. És un aberrant prodigi.

¿Segueix pensant que TV3 en comptes de ser el gos que protegeix al ramat s'ha convertit en el pastor que les guia i els diu quin és el camí a seguir?

Segueix sent gos, ensinistrat i obedient; però el seu mimetisme amb el pastor instal·lat al poder és de tal envergadura que el gos ha arribat a creure fins i tot que pot substituir aquest pastor i transformar-se en guia del ramat.

Creu que el desgast que està patint TV3 per la seva implicació en l'anomenat "procés" pot provocar en el futur un "sorpasso" per part de 8TV, tal com va passar amb RAC-1 i Catalunya Ràdio?

Dependrà de la voluntat del nou copropietari de 8TV, Mediaset, que ha adquirit el 40% -de moment- d'aquesta empresa televisiva. I dependrà també dels compromisos que hagi adquirit amb el poder polític que governa Catalunya. És significatiu que la compra d'aquest 40% fos aprovada en un temps rècord per l'organisme oficial competent de Catalunya.

¿Caldria un "Wyoming" de dretes?

Ja es va intentar a Telemadrid amb el programa 'Ciutadà Cake', a càrrec de Cake Minuesa. No va tenir l'èxit que esperaven.

Qui podria ser-ho?

Aquí el apassionant és pensar què faria 'El intermedio', com enfocaria la seva mordent, si el PP fos desallotjat del poder i entrés un govern de coalició d'esquerres.

Vostè va ser director d'un diari de paper, el 'Claro'. Té futur aquest tipus de premsa?

El diari 'Claro' va néixer, i va morir, el 1991. La criatura va viure 4 mesos. Originalment es tractava d'oferir cada dia al quiosc un material informatiu centrat en continguts rosa, cor, temes típics del paper cuixé que el públic fins llavors només podia comprar una vegada cada set dies a les revistes setmanals corresponents. Es buscava inicialment el sensacionalisme, és a dir, superlativitzar les sensacions. No obstant això, molt aviat es va pretendre canviar el sensacionalisme per la premsa groga polític, que és una altra cosa. D'aquí la meva renúncia com a director, vestida de destitució, i que els tribunals van declarar improcedent. Avui, que ja han passat 24 anys d'allò, tots els diaris incorporen en les seves edicions pàgines específiques del món rosa i cor. La qual cosa demostra que hi havia mercat, evidentment.

Per què, tot i la crisi, els diaris de paper segueixen sent la referència diària?

Mantenen encara el prestigi de la reflexió davant del periodisme d'impacte d'altres plataformes de comunicació. És un prestigi actualment molt fràgil per la debilitat econòmica de les empreses periodístiques en suport paper, i que no han sabut trobar el punt de rendibilitat a través de la xarxa.

La proliferació de televisions i diaris digitals han afectat de manera intensa als diaris de paper. Però la ràdio aguanta i s'ha consolidat tot i ser un mitjà gairebé centenari. Per què?

Per l'agilitat, la proximitat i la rapidesa. La ràdio és el mitjà de comunicació més ràpid. Molt més que la televisió. Concita empatia, i intimitat, amb l'oient. La ràdio t'acompanya, et entreté, t'informa i t'ofereix opinió, sense obligar-te a estar pendent exclusivament d'ella. És portàtil. No importa en quin lloc et trobis. La tens aquí, posada. No només la sents, hi ha moments, hi ha espais, que fins i tot els escoltes amb veritable interès.

El veurem de nou a la televisió, exercint el seu paper de controlador dels abusos de les cadenes, com va fer durant deu temporades a Telemonegal a BTV?

¡Ahh! Allò de 'Telemonegal' va ser una apassionant i insòlita heterodòxia. Agradava a la ciutadania, a la gent. Vam aconseguir audiències mai vistes en una televisió local. Competíem amb l'autonòmica TV-3 i amb les grans cadenes generalistes del telehipòdrom estatal. Va ser sorprenent. Però la crítica de tele des de la tele, entesa com l'enteníem nosaltres, amb accent periodístic, amb anàlisi de telenotícies, comparant informatius, desvetllant trampes i embolics tant en noticiaris com en programes d'entreteniment, no agradava, precisament, als influents directius de les cadenes. En alguns àmbits polítics encara agradava menys. La tele és un món que funciona amb una endogàmia tremenda. Hi ha una regla, no escrita, però que es manté en, i entre, les cadenes: "Entre bombers no ens trepitgem la manguera". La crítica sobre les maneres de fer televisió no es tolera a la tele. Escuma, zàping, sifó, promocions, autobombo i entretinguts vídeos de primera. Això és el que interessa que el públic conegui el 'modus operandi' de tele. No cal donar-li més voltes.