Clara Valverde: «L'administració Comín és una administració d'ESADE»

 

Beatriz Pérez.- Clara Valverde (Barcelona, 1956) és escriptora i activista sanitària. Fa més de 20 anys que li van detectar la Síndrome de Fatiga Crònica (SFC), considerada per molts com la "mort en vida". Es tracta d'un trastorn devastador i complex, causant d'un cansament aclaparador que no millora amb el descans al llit i que pot empitjorar amb l'activitat física o l'esforç mental.

Autora de llibres com 'Pues tienes buena cara' (Martínez Roca, 2009) i 'De la necropolítica neoliberal a la empatía radical' (Icària, 2015), en els quals explica la seva malaltia i carrega durament contra el neoliberalisme, Valverde forma part de la Plataforma d'Afectades per les Retallades Sanitaris (PARS). En CatalunyaPress explica la seva experiència en la lluita contra la malaltia i contra la privatització de la sanitat pública.

---

El 2009 va publicar el llibre 'Pues tiene buena cara: Síndrome de Fatiga Crónica, una enfermedad políticamente incorrecta', en què explica en què consisteix la Síndrome de Fatiga Crònica, que vostè pateix. Com és viure amb una malaltia que, encara que té diagnòstic, no és reconeguda per molts metges?

Doncs és viure abandonada. Ja hi ha molts metges que coneixen l'Encefalomielitis Miàlgica, a la qual criden pel seu nom col·loquial: Síndrome de Fatiga Crònica [per les seves sigles, EM/SFC]. Bé, han sentit parlar, però no saben que és una malaltia semblant a l'Esclerosi Múltiple, que és molt greu perquè és una malaltia immunològica, és a dir, que els malalts no tenim defenses. Això ens porta a estar sempre amb infeccions, que afecten molts òrgans del cos, inclòs el cor, el cervell, etcètera.

Llavors ¿qui ens diagnostica correctament, qui ens fa les analítiques pertinents, qui ens tracta? Cal recórrer a uns pocs metges en la privada que s'han format en altres països. I cal pagar, cosa que no tothom pot fer. A la sanitat pública no tenim ajuda.

Imagina't: estàs a casa i desenvolupes una pulmonia o problemes de cor per una infecció. A on vas? Si vas a urgències et diran: "Ah, sí, això de la fatiga crònica. Doncs ves a casa a descansar". I la gent es mor a casa sense ajuda.

I hi ha milers i milers de nens a Catalunya amb EM/SFC. Sense atenció mèdica. A Catalunya és molt perillós tenir aquesta malaltia.

A 'Doncs tens bona cara' explicava que la unitat del EM/SFC de l'Hospital Clínic de Barcelona atenia, al 2009, a dos mil pacients per any, el doble del que hauria de cobrir segons els contractes i recursos fixats. Era l'única unitat especialitzada en fatiga crònica es trobava en actiu. Quina és la realitat que es viu ara en aquest hospital?

Els que anàvem a aquesta unitat, tot i que no era molt eficaç ni útil però era alguna cosa, ja no podem anar. Se suposa que només poden anar els que viuen a la zona immediata de l'Hospital Clínic. Però alguns malalts que viuen a la zona estan rebent cartes dient que, ja que tenen Sensibilitats Químiques --¡que se'ls van diagnosticar en el mateix disc! -, No poden tornar a la Unitat SFC.

Estem anant cap enrere. Fa 20 anys podíem veure a un especialista en SFC. Ara gairebé ningú a Catalunya pot. Fa dos anys van dir que havíem de deixar d'anar al Clínic o la Vall d'Hebron i acudir al nostre hospital de zona. Deien que hi havia 14 unitats SFC. Però no existeixen.

Ens hem queixat i ens diuen que anem a Atenció Primària perquè, segons diu el conseller Toni Comín, "els metges de capçalera són com especialistes".

En realitat, quan vas a Atenció Primària, els metges de capçalera són molt comprensius i solidaris, però diuen que estan farts d'aquesta situació, ja que no són especialistes i no poden tractar malalties com aquesta, tan complicades. El meu doctora de capçalera, que sap molt de SFC, sempre em pregunta: "Què et diu l'especialista que he de fer?". És clar, jo he d'anar a un especialista en la privada. Les analítiques i els tractaments costen 9.000 euros a l'any. Qui es pot pagar això?

Quan ensenyo a la capçalera meus analítiques --que són molt específiques de microinmunología, bioquímica, genètica i virología-- diu que ella no arriba a aquest nivell. És normal. Necessitem especialistes ben formats en la sanitat pública.

En el llibre també parles del Nou Model / Nou Model d'Atenció a la Fibromiàlgia i la SFC del 2005, segons el qual els pacients haurien d'estar tractats en Atenció Primària i no per especialistes . H ajudat aquest Nou Model al llarg d'aquests anys?

La gent s'està morint malalta, sense ajuda. Els metges de capçalera fan el que poden, però no són immunòlegs, ni neuròlegs, ni cardiòlegs, ni pediatres. Aquest és el resultat del Nou Model de la llavors consellera Marina Geli.

Van fer una ILP per protestar per ell.

Sí, el fer aquesta ILP va ser un esforç monumental durant dos anys i Toni Comín, que llavors era parlamentari del PSC i el soldadet de Marina Geli, tenia l'encàrrec de dinamitar la nostra ILP. Ho va aconseguir. Es va votar per unanimitat com Resolució 203 / VIII i no com ILP, i, en resum, no s'ha complert. Estem pitjor que el 2008, que és quan es va votar.

Com valoren vostès els malalts el lloc de Comín al capdavant de la Conselleria de Salut?

L'administració Comín és una administració d'ESADE. Literalment. Ell i el que ha posat de director del CatSalut, el seu amic David Elvira, són professors d'ESADE. I el número dos del CatSalut és Josep Maria Argimon és també de la mateixa ideologia.

Encara Comín maregi la perdiu embrutant paraules com "desigualtats" i "participació", i prometent que no va a privatitzar, la ideologia de la seva administració és mercantilitzar, seguir mercantilitzant, la sanitat. Mercantilitzar és atribuir els guanys i el control dels serveis públics a companyies privades.

Comín diu que va a continuar amb el model "mixt", és a dir, el model públic-privat, que és el que ens ha portat al desastre que vivim ara en la sanitat catalana. És com posar un lleó --la privada-- i una cabreta --la pública-- en la mateixa gàbia. Ja sabem què passarà i què porta anys passant. El lleó ja s'ha menjat a aquesta ovella, ja moltes més. I queden molt poques.

Comín no només va a continuar amb el model que no és compatible amb un Estat de benestar, sinó que ho va a emmascarar i donar-li un altre nom. Va a netejar la cara al model que ens ha creat tants patiments i morts. I la gent no es va a assabentar.

Algú s'ha adonat que Comín ha arribat a la Conselleria i no ha dit res sobre el que s'ha fet els anys anteriors amb la sanitat catalana? Comín diu: "No vull mirar enrere, vull mirar al present i al futur". Doncs qualsevol persona sap que, si no es mira el passat, aquest es repeteix. Aquesta idea és bàsica. I per què no vol mirar enrere? Perquè hauria de parlar de corrupció, privatització, mercantilització, manipulació de les llistes d'espera ... I hauria de demanar perdó.

Ara acaba de publicar 'De la necropolítica neoliberal a la empatía radical'. Què és la necropolítica neoliberal?

És aquesta etapa del neoliberalisme en la qual no cal matar la gent que no és útil per al capitalisme neoliberal --els que no produeixen o consumen--. Senzillament, se'ls deixa morir lentament. Això ho veiem amb malalts de la meva malaltia, amb discapacitats i ancians dependents, amb els sense llar, etcètera.

El subtítol és "Violencia discreta, cuerpos excluidos y repolitización". En què consisteix?

La que no es veu tan fàcilment. Per exemple, l'exclusió del sistema sanitari, les llargues llistes d'espera, la inseguretat alimentària que viuen el 25% dels nens a Catalunya, el sensellarisme i un llarg etcètera.

Podries valorar el nou pla del Departament de Salut per les Síndromes de Sensibilització Central de l'any 2015? Significa un avanç o un retrocés?

És igual que el pla de Marina Geli del 2005, al qual els malalts anomenem "Pla Guantánamo" perquè ens deixava i ens deixa en exclusió total. A l'Atenció Primària no podem rebre l'atenció sanitària que necessitem ni els informes per dur a l'ICAM -organisme que, encara que portis un informe d'un especialista, en general exclou els malalts d'aquestes malalties--. Estem exclosos a tots els nivells: sanitari, legal, econòmic, social ...

Si en la sanitat pública no els donen tractament, quins són els seus recursos? Qui i com els tracta?

No tenim recursos. No tenim tractaments. No tenim res. Res. Som uns pocs, molt pocs privilegiats que tenim un familiar --en el meu cas, el meu marit-- que pot costejar els 9.000 euros a l'any que costa l'atenció mèdica, analítiques i tractaments en la privada, que és el que costa qualsevol malaltia semblant a la sanitat pública.

La majoria dels 250.000 malalts de Síndromes de Sensibilització Central a Catalunya no té atenció sanitària, ni analítiques ni tractaments. La gent no pot treballar perquè està massa malalta. D'on trauran aquests diners? Imagina't que passés el mateix amb malalts d'una patologia semblant: l'Esclerosi Múltiple. Què passaria? Doncs que hi hauria una gran alarma social. I per què no la hi ha amb la nostra situació? Perquè la majoria som dones. Dones i nens. És una qüestió de gènere.

De quina manera el tracte que reben els malalts amb SSC fomenta la sanitat privada?

A Catalunya s'afegeix una situació especialment perversa, un exemple de la mercantilització de la sanitat. Tot i que el 99% dels malalts de SSC no poden pagar-se l'atenció sanitària, quan han de tenir un informe --i cal tenir molts durant tota una vida amb un SSC-- l'ICAM o Benestar Social exigeix que sigui l'informe d'un especialista. Però com aconseguir-ho si no podem accedir a especialistes rellevants en la sanitat pública? Doncs anant a BarnaClínic, la clínica privada de l'Hospital Clínic.

És impresentable, però els metges que unes hores a la setmana treballen a la Unitat SFC pública del Clínic --que no veuen a gairebé ningú, per les restriccions que hi ha ara-- resulta que a la tarda assisteixen a BarnaClínic, cobrant 205 euros per persona. Imagina't ... Hi ha 250.000 malalts de SSC a Catalunya ... No em diguis que no és un gran negoci! I, a sobre, BarnaClínic fa servir recursos de la part pública del Clínic. És un escàndol i això ja s'ha denunciat al Parlament i, com tant en aquest trist país, no passa res...

A més, aquests metges que treballen també en són els que han escrit el Pla SSC del Departament de Salut l'1 de juliol del 2015, el pla que et comentava abans que ens deixa aparcats en Atenció Primària sense atenció rellevant i sense informes rellevants. El Pla que anima i crea les condicions perfectes perquè BarnaClínic es forri.

Però no només això: aquests metges, a la pública, donen la seva targeta de visita de BarnaClínic, la qual cosa és un acte il·legal.

I per rematar, el coordinador de la Unitat SFC del Clínic, el Dr. Joaquim Fernández Solà -autor dels plans SSC del Departament i que veu a pacients en BarnaClínic- va dir l'altre dia en un acte públic en què hi havia el conseller Toni Comín que "Catalunya és el millor país del món per tenir SSC".

Si això fos una novel·la, em dirien que estic exagerant. La situació és extrema. Molt extrema.

Cada setmana ens escriuen diverses persones malaltes a la nostra associació, la Lliga SFC / SSC, dient que es no tenen ni per menjar o que l'ICAM els ha tret la pensió, o que el fill malalt de SFC a Sant Joan de Déu li diuen que té conte, o que els van a desnonar, o que porten 20 anys al llit, que es volen suïcidar ... I així, tots els dies. Moltes persones se suïciden. És comprensible.

Què podem fer unes quantes malaltes per Internet des de la nostra llit? ¿Donar suport emocional? Amb això no crec que fem gran cosa. Tot i que la sanitat pública està molt desmillorada amb les retallades, privatització, corrupció i mercantilització d'aquests polítics neoliberals. Si tinguéssim almenys el que tenen els altres malalts, ja seria un gran pas. Jo ja no sé què fer amb aquesta situació. A ningú sembla importar-li.