El planeta dels tertulians

El diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola presenta la paraula 'tertúlia' com d'origen incert i n'ofereix sis entrades o significacions. La segona apunta a un “espai de ràdio o televisió on diferents participants conversen sobre algun tema sota la direcció d'un moderador”. A diferència d'alguns amics meus, fa temps que fujo espantat d'aquestes tertúlies. No he de ser injust, però en general no destaquen per promoure l'art de conversar, que exigeix saviesa, respecte, equanimitat, bones maneres, sinó per contra, cassoleria, mala educació, sectarisme, grolleria. Ni fart de vi m'incorporaria a platicar en públic (tampoc en privat) amb una determinada gent, per famosa i influent que sigui. Res de bo no podria aprendre ni ensenyar, al contrari.

Tot i això, hi ha tertúlies que poden resultar entranyables. Són les que es reuneixen a amics que comparteixen l'afany de discreció i de saber, que els agrada escoltar, que transmeten confiança i noblesa, que no parlen per parlar, que no busquen protagonisme i saben callar, però també intervenir-hi arribat el cas. A ningú no li molesta comprovar que alguns saben molt d'un assumpte concret, sinó al contrari: es complauen per tenir l'oportunitat d'augmentar la seva entesa. Quan es finalitza la reunió, sovint al voltant d'una taula on es menja i es Nadó, tots se'n van satisfets i contents, perquè els ha valgut la pena. Aquestes tertúlies exigeixen una periodicitat regular, perquè cali el seu esperit i es tractin amistats veritables; no són una llotja d'interessos i de prebendes. Crec desitjable que no siguin monogràfiques, és a dir, que estiguin obertes a temes diferents i que siguin, per tant, variades; cada cop amb un convidat que ens parli d'un tema o d'un llibre i que centri la reunió. Així mateix, també em sembla convenient reservar dies en què no hagi convidat a la tertúlia i on s'abordin diferents qüestions sobre la marxa, de forma espontània; en general, dacord amb lactualitat. Així l'ordit dels amics es veu reforçada.

He llegit amb interès Il·lustrades, un llibre sobre dames i salons literaris del segle XVIII, de la historiadora Maria Pilar Queralt del Hierro. Ja al segle anterior, Madame de Rambouillet va organitzar el seu saló Bleue, en què van arribar a participar Bossuet i Corneille, i que va donar lloc al terme bas-bleus, mitges blaves, per referir-se a les dones literates que accedien a la cultura de la seva temps i desenvolupaven enginy, cosa que habitualment era considerat una 'impertinència' pels interessats i insegurs zeladors del saber. A Anglaterra es va denominar bluestocking (mitges blaves) a les dones instruïdes i cultes, cosa que fatídicament va derivar en sinònim de pedanteria, una expressió pejorativa. Per cert, en diferents països hispanoamericans, el terme 'xupamèdies' adjectiva els aduladors i servils, els pilotillers.

L'autora de la novel·la Frankenstein o el modern Prometeu, al segle XIX, Mary Wollstonecraft Shelley (va ser parella del poeta Shelley) va escriure aquesta proposta raonable i alliberadora, contra l'exclusió femenina del món del coneixement científic i literari: “Eduqueu les dones com els homes. Aquest és lobjectiu que jo proposo. No desitjo que tinguin poder sobre els homes sinó sobre elles mateixes”.

També al segle XIX, la comtessa llombarda Chiara Maffei va dirigir des de molt jove un saló literari a Milà, on van arribar a concórrer Alessandro Manzoni i Giuseppe Verdi. Chiara Maffei va arribar a impressionar el cèlebre novel·lista francès Honoré de Balzac, que la va exalçar per ser “profunda en la paraula, perfecta en les maneres i les formes, intel·ligent i sàvia”.

A l'Espanya del segle XVIII, María Josefa de Zúñiga i Castro va dirigir amb periodicitat mensual la famosa tertúlia Acadèmia del Buen Gusto. A títol de curiositat, diré que els seus pares, els ducs de Béjar, la van casar quan tenia 17 anys amb el seu oncle Ginés Ruiz de Castro, cinquanta-dos anys més gran que ella. La jove va enviudar sis anys després.

Cal destacar les dues primeres dones espanyoles a doctorar-se en Medicina. Va ser a finals del segle XIX i es deien Dolors Aleu i Martina Castells (van presentar les seves tesis amb tres dies de diferència). Un segle abans, l'aristòcrata Maria Isidra de Guzmán i de la Cerda va demostrar precoçment un talent excepcional, va ser nomenada acadèmica de la RAE amb només 16 anys; Jovellanos va assistir a la presa de possessió. Quan es va proposar doctorar-se en Arts i Lletres per la universitat, va topar amb la prohibició que les dones tenien d'accedir a aquest títol. Una decisió del Rei Carles III va sortejar aquest veto i, així, va poder arribar a ser coneguda com a doctora d'Alcalá.