Bolcats a humiliar i menysprear

El neuròleg francès que va desenvolupar el concepte de resiliència com la capacitat humana de sortir d'una agonia traumàtica desenvolupant nous projectes, es felicita que ara els joves alemanys i francesos ignorin perquè en un altre temps calia odiar-se; per descomptat, una obligació nacional. Quants odis tenim programats abans de néixer? Crec que la millor manera d'evitar aquests odis és rebutjar la llei del ramat i combatre amb afany la ignorància.

Boris Cyrulnik destaca que, durant la Primera Guerra Mundial, les autoritats franceses van enviar al capdavant a morir, oa ser mutilats, un milió i mig d'adolescents que encara no tenien dret a vot, i que la Segona Guerra Mundial (vint-cents anys després) va deixar una reguera de milions d'orfes, però també de divorcis i de trastorns emocionals. Els desastres d'una guerra són no només incomptables sinó abominables, i no deixen de repetir-se, en un grau o altre, generant víctimes contínuament (ja nascudes, ja per néixer).

El 1944, un any abans que acabés la Segona Guerra Mundial, el psicoanalista anglès John Bowlby (qui comptava aleshores, 37 anys) va escriure '44 lladres joves', un treball on estudiava les condicions de vida i d'entorn familiar d'uns nois empresonats. Destacava que disset d'ells havien tingut durant els primers mesos de vida una llarga separació de les seves figures d'aferrament, sense disposar d'un nou substitut afectiu. En analitzar l'ansietat i l'angoixa que pot produir la separació d'éssers estimats a la infància, Bowlby evocava la seva pròpia infància.

Nascut al si d'una família aristocràtica, va quedar desatès per la seva mare i li va criar una mainadera. Quan aquella jove va abandonar la casa, el nen tenia quatre anys i va sentir un dolor esquinçador, la petjada del qual mai no es va esborrar del tot i va originar una intensa sensibilitat pel patiment infantil. Tres anys després va ser portat a un internat. Passats els anys, arribaria a parlar de la gana de tendresa que sentia per una mare distant amb qui no podia teixir altres nusos d'aferrament que no fossin col·leccionar plantes, observar animals o fer fotos als ocells.

En el seu darrer llibre Quaranta lladres amb carència afectiva (Gedisa), Boris Cyrulnik, posseïdor d'una amplíssima experiència clínica, discorre per aquest camí on es modelen aferraments i desafeccions, estructures que conviden a la cooperació o que suposen exclusió. Emergeixen els perills de l'absència i la presència quan només es pretén d'un nen que calli, que obeeixi i sigui submís. O bé, quan se l'eximeix de qualsevol comportament compassiu o d'obligació i se l'empeny que sigui dictador a casa, aliè a qualsevol límit que se li pugui imposar. Quina és la percepció que cadascú té del món on habita? La vida es percep des d'un context i s'alimenta de la vida dels altres per aconseguir un sòlid ordit sòlid.

Entre una educació temible i sense indulgència, amb una falta d'educació absoluta, es perden els afectes i la confiança. Es pensa de debò tant en els factors de protecció de les persones com en els seus factors de vulnerabilitat? Jo crec que molt poc i d'una manera insuficient.

Com es fa perquè uns nens arribin a sentir-se superiors als altres i els menyspreïn o assetgin amb estranya i eufòrica prepotència? Com es fa perquè uns nens se sentin inferiors als altres, de forma irremeiable, acceptin ser humiliats i, de vegades, fins i tot s'avergonyeixen dels seus pares per ser pobres, incultes, antiquats o rars? Com s'ensenya a sentir dignitat, combatre els qui turmenten i no desesperar-se per la idea que ens fem del que pensen els altres de nosaltres? Com s'aprèn a rebutjar els totalitaris del gènere que sigui?

Remuntant-se segles enrere, Cyrulnik subratlla: “Només un aristòcrata tenia dret a portar uns pantalons que modelés les seves natges, mentre que a un pleNadó se'l penalitzava quan transgredia aquesta moda”. A força pengen. Hi ha gent especialitzada a posar els altres al seu lloc i apoderar-se dels béns d'aquest món.