Violència a la preguerra civil

Tota guerra té un abans i un després. A la nostra postguerra de 1939, els vencedors es van venjar sense miraments i amb sanya, dels declarats no addictes al Gloriós Moviment Nacional. Va ser una realitat que no depèn dels números que els uns i els altres esgrimeixen per escrit. L'esperit de la guerra civil va perdurar fins a la mort del general Franco i només la monarquia constitucional la va superar i la va deixar enrere, portant llibertats, democràcia, amnistia, reconciliació, igualtat davant la llei. La memòria de la història ha de buscar -més encara si és recent- veritat i equanimitat, cosa que diferents forces polítiques rebutgen. Cal preguntar-se per la democràcia que hi havia a Espanya abans de la brutal Guerra Civil. Fins a quin punt els violents, del signe que fos, eren tolerats i les seves accions tenien assegurada la impunitat, cosa que sempre genera un efecte multiplicador?

Hi ha historiadors sectaris que convenen que és millor no saber. Això vol dir que no tenen empatx a manipular els seus compatriotes i tenir-los enganyats, una absoluta falta de respecte. Cal saber que durant els cinc anys que va durar la República es van produir més de 2.600 morts per violència política. És una dada atroç que contrasta amb l'alt nivell cultural i universitari que es va assolir en aquest període.

Dos mesos abans de les revoltes d'octubre del 1934, l'exemplar Julián Besteiro, catedràtic socialista que va presidir les Corts republicanes, va declarar al diari Luz la seva rotunda oposició a l'ocupació de la violència com a arma política:

“La classe obrera no crec que ni aquí ni enlloc estimi la violència. Però tampoc no crec en un triomf social, per bons que siguin els desitjos, sense xocs i sense un element de tragèdia. No és pura creença meva. S'està veient. Conrear el trastorn pel trastorn no pot ser un programa de cap partit, i menys d'un partit progressista. Pensar que una pertorbació sortirà espontàniament una organització nova és senzillament una creença supersticiosa”.

Sergio Campos i José Antonio Martín (Petón) són autors d'una excel·lent monografia sobre la violència a la preguerra civil. Un estudi documentadíssim, rigorós i veraç, que mereix ser conegut i assimilat en reflexió. El títol triat, probablement per l'editorial, no és afortunat: Violència vermella abans de la Guerra Civil (Espasa). Situa de nou la qüestió entre vermells i blaus, sent com van ser tan diferents els matisos en un i altre bàndol; encara que es va imposar el sistema binari de bons i dolents. Aquest llibre aporta la localització d'una txeca madrilenya al carrer Antillón 4, un asil infantil incautat on es va inventar el passeig. Una presó i centre de tortures que funcionava a la primavera del 1936, mesos abans del cop d'Estat de Franco. La dirigia una organització de 'milícies antifeixistes obreres i camperoles' (MAOC), grups paramilitars i parapolicials que actuaven a plena llum del dia per segrestar i matar qui volguessin. Res no havien de témer, perquè les autoritats miraven cap a una altra banda.

Les consignes comunistes eren parlar d''autodefensa de masses'. “Camarades, aquesta és una lluita a mort. Vencerà el que més mati i qui abans mati”. La intimidació com el mitjà més eficaç d'acció política. L'espant com a marc d'acció davant de l'enemic. Un mètode que anava més enllà de les idees i tasques de propaganda i agitació, era un codi de conducta executat per joves ignorants i fanàtics, absolutament despietats no ja per matar sinó per torturar i mutilar amb inusitada crueltat i traïdoria. Petó recorda que les forces monàrquiques van estar conspirant amb intenció colpista des del 14 d'abril del 1931, però que tant en el nombre d'assassinats com en el mètode d'eliminar l'adversari la brutalitat comunista no tenia comparació amb la dels seus adversaris en aquell moment. Així es va obrir de bat a bat la porta de la guerra civil.

Campos i Petón dediquen aquest important treball “als que van desaparèixer sense que n'hem tingut mai notícia. Els Aurelio Martín de la vida”. Els autors han ordenat el caos de la memòria mitjançant la fixació d'uns fets i l'exposició d'unes dades oblidades i arraconades. Especificant víctimes i botxins, conscients que alguns van canviar d'idees, cosa que no implicava canvi en la manera de pensar.

José Escobar Valtierra, fill del general Escobar afusellat per Franco a Barcelona, era un notori falangista que va morir a Belchite sent tinent de les tropes franquistes. En acabar la guerra, el seu germà Antoni, oficial republicà, va sol·licitar reunir les restes del seu pare i del seu germà a la Vall dels Caiguts. Franco només va autoritzar el trasllat de José. Un gest, destaquen Campos i Petón, que mostra la idea que el dictador tenia de la reconciliació entre els espanyols. El general Escobar continua enterrat a Montjuïc.