No als privilegis de casta

Quan des del poder es desplega demagògia a dojo i la ciutadania ho consenteix, tot és possible. Fins i tot arribar al malson social de la dictadura i el cabdillisme, on ningú no pot dir ni dir ni argumentar en contra del que diguin els qui manen, ja que serà deformat i expulsat. Per merèixer una vida social lliure i democràtica, és fonamental tenir una voluntat d'idees clares, amb ferm sentit de la coherència i la decència. No es tracta d'esquerres o de dretes. Recordaré que, per Ortega, qualsevol d'aquestes dues etiquetes és una de les maneres infinites que l'home pot triar per ser un imbècil; és a dir, el que exigeix per a si i per als altres incorporar-se al cor dels grills i estalviar-se pensar.

Cal ser antisocialista per rebutjar contundentment la política de Sánchez? És clar que no. És més, veig a l'actual president una manipulació atroç de símbols polítics per perpetuar-se al poder. En la seva patètica carta de la setmana passada (que va portar molts opinadors a l'èxtasi de la ingenuïtat, especulant sobre què acabaria fent; just el que ell pretenia: embolicar amb un joc de paranys), Sánchez va afirmar: “no he tingut mai aferrament al càrrec . Sí que ho tinc al deure, al compromís polític i al servei públic”. Però si alguna cosa ha demostrat aquests anys des del poder, és ben bé el contrari. Presumeix el que no té.

Va arribar a formar el seu primer Govern Frankenstein (terme d'Alfredo Pérez Rubalcaba) amb una moció de censura que Rajoy no va voler avortar. L'expresident sempre s'ha posat de perfil en els moments importants i si hagués acceptat l'inevitable envit, hauria dimitit perquè continués la legislatura algú del seu partit. Sánchez va prometre que convocaria immediatament eleccions, cosa que ni ell ni cap dels seus aliats volia. D'això se'n diu mentir. I, sense abundar en altres exemples, per poder seguir a la Moncloa va canviar radicalment el seu guió contrari a l'amnistia (donada als que van ser condemnats per malversar fons públics i donar un cop d'Estat incruent, derogant l'Estatut i la Constitució i conculcant els drets de la ciutadania). Amb ella, es va assegurar els set escons de Puigdemont i el va incorporar al bloc 'progressista'. Increïble. Viure per veure. I tota aquesta flagrant distorsió de la realitat és acompanyada pel seu partit, fent pinya heroicament.

L'obscè Luis Rubiales va caure en desgràcia per un petó, després van ser mostrats altres gestos impropis d'un càrrec públic (que en altres circumstàncies no haurien estat posats a la visió general). Més tard encara, van sortir a la palestra tèrbols negocis seus que eren un secret de domini públic. Van quedar associats els casos Koldo i Ábalos (aquest, que havia estat la mà dreta de Sánchez, va abandonar el grup parlamentari socialista, però no el seu escó).

Estirant el fil de la troca, s'ha albirat un possible tràfic d'influències de Begoña Gómez. A informar de tot això, Sánchez ho qualifica d'atac sense precedents. Sembla que la seva dona ha de ser més intocable que el gendre i la filla del rei emèrit; aquest és el republicanisme que s'anuncia com a ajustat a la raó. Una actitud que va contra l'exigència democràtica de transparència i contra la igualtat radical de tots els ciutadans.

El resultat de les trampes de Sánchez és grotesc, caspós i bananer. La resposta que busca ansiós és fixar la ultradreta com a tallafocs de totes les seves accions com a governant. Qui recorda que quan Vox no tenia representació parlamentària, ni dret a intervenir en els debats televisats electorals, va ser Sánchez qui va exigir i va aconseguir que fossin inclosos? Des que va arribar al poder, les expectatives electorals d'aquesta formació s'han disparat; prou per poder presentar-la com un perill als avenços socials.

Aquest discurs pueril de 'bons' i 'dolents' genera un estil guerracivilista i alça un mur insuperable que és propi d'incivilitzats, però que a ell l'enorgulleix. Ha conduït la vida espanyola a l'enquistament en dos blocs antagònics, cosa que li permet encapçalar-ne un. Un afany compulsiu per perpetuar-se al poder i ser amo de privilegis. No hi ha cap comportament més antiliberal i antidemocràtic.