Veure i parlar de cinema

Hi ha un art de viure i sentir que rep els beneficis que ens procura haver absorbit bon cinema. La nostra experiència es multiplica, s'amplia i s'aprofundeix a la vida de cada dia. Incorporem punts de vista diferents dels nostres, un insòlit joc de miralls i de ficcions que incrementa la nostra imaginació i la nostra empatia. I que, sobretot, ens entreté i ens distreu de la pesadum que acompanya el nostre transcórrer vital.

Ara se'n va al cinema molt menys que abans, però les plataformes digitals segueixen reproduint pel·lícules antigues. Són accessibles per a tothom, només cal posar-se a veure-les i gaudir-ne contemplant-les i, sempre millor, comentant-les amb algú estimat.

Llegeixo un interessant assaig monogràfic sobre la pel·lícula Vertigo de Hitchcock. Es titula Ficció fatal (Taurus) i el seu autor és Manuel Arias Maldonado, catedràtic de Ciència Política a la Universitat de Màlaga que col·labora de forma habitual a Premsa ia revistes culturals. Em sorprèn no només la passió cinematogràfica sinó el saber sobre pel·lícules, directors i actors, tot això és un motiu d'admiració. Es fixa en la pel·lícula Vertigen, que Alfred Hitchcock va estrenar el 9 de maig de 1958 a San Francisco, ciutat que pot ser considerada com un personatge de fons d'aquest cèlebre i magistral film. Cal assenyalar que Vértigo amb prou feines va cobrir els costos que va suposar, a diferència de La finestra indiscreta o Amb la mort als talons, pel·lícules que el director britànic va fer per la mateixa època.

Després de recuperar el 1967 els drets d'algunes de les seves pel·lícules, Hitchcock les va retirar del mercat per poder signar contractes de televisió. Vertigo (cridada a Espanya Dentre els morts) es va reestrenar en 1983, tres anys després que Hitchcock morís. El 1996, gairebé quaranta anys després de la seva estrena, es va restaurar amb plenitud i particular brillantor. El guió de partida es basava en la novel·la D'entre les morts, publicada quatre anys abans per Pierre Boileau i Thomas Narcejac (pseudònim de Pierre Ayraud).

Scottie és víctima d'un engany i d'una conspiració organitzada per un antic company d'estudis anomenat Gavin Elster, que ordeix una estratagema per desfer-se de la seva dona. El paper del detectiu Scottie l'interpreta James Stewart, i Arias Maldonado assevera que no el pot imaginar encarnat per cap altre actor. Pel que fa a la protagonista femenina, el seu desdoblament a Madeleine/Judy, apunta Arias Maldonado, exigia “una intèrpret que resultés creïble encarnant dos ideals contraposats de femineïtat”. Kim Novak està magnífica tant en el paper de la misteriosa i enlluernadora Madelaine com en el de la descoratjada i vulgar Judy.

Scottie, que pateix una crisi emocional, perdrà el seu poder i llibertat –se'ns diu en aquestes pàgines– en enamorar-se de Madeleine; un personatge que, per encàrrec d'Elster, només existia per al detectiu (incapaç de veure què hi havia darrere del rostre d'aquella dama quan la mirava i evocava). Les mirades d'aquests personatges centren la nostra atenció com a espectadors, ens fem tafaners o voyeurs on hi ha gestos mesurats al mil·límetre. Hitchcock explora en aquesta cinta tant el voyeurisme com el fetitxisme. Un viatge a l'interior de la mirada, una exploració de la subjectivitat i l'obsessió.

Arias Maldonado entén que no podem veure la pel·lícula sense esforçar-nos per mirar a dins. No és que vegem el que veu Scottie, sinó que veiem el que sent a cada moment. Per la seva banda, la Judy s'havia enamorat de Scottie fent de Madeleine. Més enllà de la seva complicitat en un assassinat, el drama de Judy consisteix que sap que Scottie no la pot voler per si mateixa, sinó per representar la màgica Madeleine que és una versió desitjable de si mateixa i que sent inabastable per a ella. Scottie, desesperat i perdut en una identitat que el confon, intenta recrear-la i transformar-la. Una ficció dins una ficció.

En tota la història sobresurt la funció del color, del vestuari i de la banda sonora de Bernard Herrmann, que reforça a l'espectador la sensació de màxima intensitat emocional.

A l'economia d'aquesta obra clàssica del cinema: “Tots els plànols diuen alguna cosa; transmeten informació sobre el destí dels personatges o el curs de lacció”. Transcorren els anys, i en tornar-la a veure mai no deixem d'extreure emocions noves i captar centelleigs d'allò més arcà que guarda la condició humana. I això produeix plaer i afegeix interès.