Ferràn Aisa biografia a l'anarcosindicalista Salvador Seguí “Noi del Sucre”

El moviment obrer espanyol ha viscut molts moments difícils. : l'assassinat dels seus adversaris. Van ser els anys del pistolerisme a Barcelona que es van iniciar el 1919 a partir de la vaga de la Canadenca i s'estendria durant els anys següents. Molts obrers van caure en aquesta batalla, però entre ells destaca el de Salvador Seguín, més conegut com a “Noi del Sucre”, actiu propagandista i promotor d'accions en defensa dels interessos dels treballadors, que va patir presó en reiterades ocasions i va ser assassinat a companyia de Francisco Comas Pagés “Parones” i, el Barri Xinès de Barcelona el 10 de març de 1923.

La singularitat d'aquest dirigent obrer ha suscitat l'interès de molts historiars que han dedicat diverses biografies a les quals ara s'hi suma “Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Anarcosindicalisme i pistolerisme a Barcelona” (Base) de Ferràn Aisa, on aquest autor fa recollida de la bibliografia disponible i la utilitza amb llarguesa. Esmenta reiteradament les obres de Cruells, Llarch, Huertas Clavería i Dalmau, però també les memòries i testimonis que van escriure altres destacats personatges del moviment obrer com Foix, Buenacasa, Samblancat, Pestanya, Salut, Plaja, Viadiu o Ricardo Sanz.

Aisa explica que el malnom de Noi del Sucre va tenir un origen molt discutit. Hi ha qui diu que Seguí el va rebre quan sent adolescent i treballant com a cambrer en un cafè, es menjava els terrossos de sucre i altres que perquè va treballar en una empresa sucrera. També es va argumentar que va rebre aquest malnom quan en els seus anys mossos es va prendre la llibertat d'interrompre el discurs d'un vell dirigent i que algú li va retreure dient “com t'atreveixes si no ets més que un nen de sucre”. En tot cas, Salvador sempre es va sentir orgullós del malnom i no només no ho va amagar, sinó que el va utilitzar per signar articles.

Seguí es va caracteritzar per ser un dirigent obrer gens edulcorat, summament combatiu, de formació autodidacta i capaç de desenvolupar una intensa activitat. Va ser un dels promotors de la creació de la Solidaritat Obrera, precedent de la Confederació Nacional del Treball i quan aquesta va començar a funcionar va presidir el Comitè Regional de Catalunya. Així mateix, va participar molt activament com a directiu a l'Ateneu Sindicalista i va cultivar amistats il·lustres, com l'advocat Layret -al seu torn víctima del pistolerisme-, Companys, Aiguader, fins i tot Eugenio d'Ors quan es va interessar aquesta línia ideològica, encara que també en va tenir altres menys recomanables com el sinistre Manuel Escorza.

El text d'Aisa és, per tant, un compendi de biografies que compila adequadament i que sens dubte serà útil per donar a conèixer millor aquest personatge que forma part ja per dret propi de la història del moviment obrer espanyol.