Pro israelià i pro àrab

Em plantegen uns coneguts meus si sóc antiIsrael o sóc antihames. Bona pregunta, em dic. D'entrada, no sóc res. Però rebuig sense pal·liatius qualsevol organització dedicada a l'exercici del terror i de l'assassinat, lliurada a la compulsió de sembrar dolor i por. Un Estat pot orientar-se cap a aquesta direcció?

Igual que els Estats Units van recolzar els talibans afganesos en els seus combats contra l'URSS (recordeu-vos el testimoni de la pel·lícula Rambo III), Israel va potenciar els gihadistes salafistes de Hamàs per desplaçar l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OLP) de Iàsser Arafat (qui va rebre el premi Nobel de la Pau el 1994, juntament amb Simón Peres i Isaac Rabin, pels seus esforços per la pau a l'Orient Mitjà). En tots dos casos, aquestes organitzacions paramilitars es van tornar en contra dels Estats que les van potenciar.

Res del que passa al món no s'entén sense la poderosa presència dels complexos d'indústria armamentística. S'estima que en aquesta indústria es concentra més del 40% de la corrupció del comerç mundial. Hi ha un desviament constant de la producció d'armament cap als conflictes bèl·lics. També una falsificació massiva del certificat d''última destinació' que limita la venda d'armes a determinats països. Així mateix, el trànsit d'armes i el trànsit de drogues a gran escala estan interconnectats. És la crua realitat d'uns negocis que tot ho tenyeixen i de què no es té una consciència vigorosa que permeti captar i interpretar les atroces hipocresies que es produeixen al voltant. Per tot arreu està estesa una política exterior oportunista i immoral de què no es rendeixen comptes.

Hi ha una gran confusió al voltant de l'actual guerra de Gaza. Sembla que més d'un any abans dels salvatges atacs terroristes de Hamàs, els serveis d'intel·ligència israelians van alertar del que es planejava i van ser desoïts en estimar-ho inversemblant; va ser un error catastròfic. Israel està aïllat enmig d'una jungla hostil, cosa que genera una dinàmica de paranoia i de vigilància permanent, la qual 'justifica' l'exercici de la brutalitat, la injustícia i la manca d'humanitat. Els palestins estan presos per l'organització criminal de Hamàs, que els empra com a escuts, i per les tropes israelianes de Netanyahu, que els martelleja sense pietat. Amb qui es pot estar aleshores, sinó amb els crucificats? És imprescindible desactivar l'assetjament i la humiliació, l'odi i la barbàrie, contínuament atiats. Però com fer-ho?

Llegeixo el periodista australià Antony Loewenstein, autor d'El laboratori palestí (Capitán Swing), denunciar la ideologia tòxica que envolta la realitat diària d'Israel a Palestina i que presenta els palestins com a inherentment violents i irracionals, que no poden evitar ser terroristes. Loewenstein, hebreu i no sionista, afirma que Israel i els seus aliats han de triar entre el seu compromís amb el sionisme i la seva adhesió als valors liberals, “tenint en compte l'apartheid que travessa Israel i Palestina”.

Cal no oblidar que bona part dels palestins van ser expulsats i cruelment convertits en refugiats fora de les fronteres de l'Estat d'Israel, construït el 1948 sota la ideologia sionista. Theodore Herzl, fundador del sionisme modern, va escriure a L'Estat jueu (1896): “Per Europa formaríem allà (a Palestina), un baluard contra Àsia; estaríem al servei dels llocs avançats de la cultura contra la barbàrie”. Sembla que no és així, malgrat que per a l'aiatol·là iranià Khomeini els homes no es fan obedients si no és amb l'espasa. O de qui fa deu anys va anunciar el califat universal, des de la gran mesquita de Mossul, el cap del Dàesh Abu Bakr al-Bhagdadi: “Oh musulmans, l'islam mai no va ser ni un sol dia la religió de la pau. L'Islam és la religió de la guerra”; una cosmovisió, doncs, incompatible amb els diferents. Davant d'això, els 'progres' antijueus miren cap a una altra banda i no es donen per assabentats.

Jo repudi tot totalitarisme i tota ideologia bolcada en el supremacisme, i no puc ser antiàrab ni antijueu. Però tampoc no puc estar incondicionalment a favor de res. Israel és un Estat democràtic i liberal i unes ideologies tòxiques (unes al seu si i altres externes) premen per desviar-lo de l'absolutament necessària democràcia responsable, la que treballa per una valenta obertura a la diversitat. Com qualsevol Estat, Israel comet contradiccions greus, entre elles una de la qual es parla poc: haver-se negat sempre a reconèixer el genocidi armeni, sens dubte per protegir les seves relacions amb Turquia. Tant de bo Israel aspirés a ser un referent amable per a tothom àrab. Es dirà que això és demanar la Lluna, però el contrari és abocar-se a desastres a qualsevol pitjor.