'Fins al seu total extermini', un estudi sobre la guerra antipartisana del franquisme

Tot i que oficialment la guerra civil espanyola va finalitzar l'1 d'abril del 1939, en realitat va tenir una llarga continuïtat amb l'acció de les guerrilles partisanes. “Hi ha –diu Arnau Fernández Pasalodos, autor de “Fins al seu total extermini. La guerra antipartisana a Espanya, 1936-1952” (Galaxia Gutenberg)- molts llibres sobre les guerrilles, però tots parcials, per províncies o municipis i sempre des de la perspectiva dels guerrillers, oblidant-ne la contrapart: la Guàrdia Civil”.

Per tal d'intentar oferir la visió imprescindible de conjunt va decidir realitzar una tesi doctoral sobre aquest tema. Independentment del seu interès estrictament professional hi va haver també una raó de caràcter personal: “El meu besavi matern, que era pastor, va actuar d'enllaç amb la guerrilla per portar metralletes de França, però la Guàrdia Civil es va assabentar del que feia i li va aplicar sumàriament la «llei de fuites» a la mateixa porta de casa seva i davant de la seva família. Quan jo era petit i preguntava a la meva àvia, que va morir el 2016, pel seu pare sempre em deia que l'havien matat a la guerra sense donar-ne més detalls. Amb el temps vaig saber què havia passat i crec que aquest trauma familiar va ser l'origen de la meva professió d'historiador”. Fernández Pasalodos va ser a més un doctorand atípic ja que no va gaudir de cap sinecura universitària. “Vaig fer la meva investigació mentre treballava a Ikea, i per això havia d'organitzar les meves visites a arxius durant el temps de les meves vacances”.

No ha estat una feina fàcil ja que, quan va recórrer a la Direcció General de l'Institut, que depèn del Ministeri de l'Interior, li van permetre consultar expedients de servei dels guàrdies, però no els comunicats operatius, que són el que és veritablement important. “Em van dir que no existien o no s'havien conservat, quan jo sabia que altres companys sí que hi havien tingut accés. Va ser una ocultació deliberada o manca de transparència? Qui ho sap. Però pel fil es treu el cabdell. El que no vaig trobar a la Direcció General ho vaig trobar moltes en comandàncies de zona o en arxius provincials on hi havia còpia d'aquests documents sobre correries, emboscades, apostadors… que a Madrid em van dir que no existien. Per contra, no vaig tenir cap impediment a consultar els arxius militars que depenen de Defensa i que em van ser molt valuosos perquè als expedients dels consells de guerra es troben moltes dades (identitats, mètodes operatius, etc.) i documents: des de cartes personals fins a un braçalet republicà tacat a la sang”.

Tot historiador intenta completar la informació documental recorrent als testimonis personals. “El problema és que pràcticament tots els que van participar en aquella lluita han mort. Hi ha, això sí, memòries, gairebé totes escrites per guerrillers, però poquíssimes deposicions de guàrdies; jo no he aconseguit més de mitja dotzena. A més, molts familiars són reticents a parlar o a facilitar la documentació que haguessin pogut conservar”.

I el títol? “No és casual. A diferència de la guerra civil del 1936 al 1939 durant la qual hi va haver un procediment de depuració establert i un reconeixement formal que es tractava d'un combat entre dos exèrcits, en la lluita antipartisana no es va guardar cap consideració i als guerrillers se'ls va negar la condició de combatents. No eren més que bandits als que calia eliminar. Va ser una veritable guerra d'extermini, tal com es va reconèixer en els mateixos documents oficials, cosa que la fa equiparable a nivell qualitatiu -encara que no quantitatiu, és clar- a la dels nazis als països que van envair. En conseqüència, no es va escatimar cap violència, cosa que va provocar sovint una espiral de sotmetiment, manipulació i radicalització i casos veritablement sanguinaris com el d'un tal Rafael Caballero Ocaña que va arribar a general i del que deien «que quan passava un dia sense matar algú es posava malalt». Però també n'hi va haver d'altres de pietat, amb un vessant humà que era desconegut i he intentat recollir, com el de certs guàrdies que no volien matar i disparaven a l'aire per avisar de la seva presència els guerrillers per tal que poguessin fugir”. O el cas del guàrdia Teodoro Conde que “va ser acusat d'haver deixat escapar el guerriller Cencerro, que coneixia des de la infància”. I és que "en força casos els integrants dels bàndols en lliça es coneixien com el guerriller Juanín i el caporal José García Gómez, companys d'escola". No va ser inhabitual “el sistema “viu i deixa viure” (que) va arribar a estar tan estès que la dictadura es va adonar… les informacions sobre l'escassa combativitat de la Guàrdia Civil en algunes regions van acabar arribant al despatx de Franco”.

A més, com diu l'autor de “Fins al seu extermini total”, no es coneix com van viure aquestes campanyes els membres de l'Institut: “Les condicions de vida dels guàrdies civils és una de les cares ocultes de la lluita antiguerrillera”. I cita estrès, alimentació precària, malalties mentals, inexistència de cobertura sanitària, a més dels riscos de la pròpia guerra pel que les víctimes que hi ha hagut entre els guàrdies van assolir una mitjana de 125 anuals entre 1943 i 1952 mentre que entre els guerrillers considera que la global va superar els 8.000.