Els límits de l'amistat animal

Llegeixo amb sorpresa i estupor que als afores de Moscou hi ha una petita canilla de gossos de carrer que solen agafar el metro per anar a dinar al centre. Al seu llibre Animals parladors (Taurus), la doctora en Filosofia i cantautora neerlandesa Eva Meijer explica que també saben quan creuar el carrer i quins humans poden demanar menjar. El biòleg Andrei Poyarkov ha definit aquests gossos com a elit intel·lectual.

Podria preguntar-se fins on poden arribar les capacitats animals i com enfocar-ne el desenvolupament. La pensadora nord-americana Martha Nussbaum, premi Príncep d'Astúries a Ciències Socials (2012), està profundament preocupada per la justícia per als animals; es tracta de combatre tant l'explotació i el maltractament, com de ser respectuosos amb la seva sociabilitat i voluntat de viure, de donar-los oportunitats perquè produeixin beneficis socials. Valorar la forma de vida plena d'un animal redundaria, doncs, en millors polítiques.

En qualsevol cas, certs animals arriben a fer-se càrrec dels gestos i les emocions dels humans, fins i tot mimetitzar algunes expressions, de manera que és possible establir-hi relacions estretes i veure'ls amb altres ulls; allò que anem aprenent dels animals condueix a transformar la nostra manera de veure'ls, de tractar-los i de tocar-los.

Així mateix, podem captar el grau de comunicació que tenen els mateixos animals entre si. Hi ha, sobre això, investigacions científiques interessantíssimes i que, encara sense assolir conclusions definitives, són prometedores. Els animals desenvolupen sistemes de comunicació amb què experimenten, juguen i s'avisen també de la presència d'intrusos. Sembla que les gallines emeten més de vint sons diferents, si bé no entenem de manera adequada la majoria dels seus significats. Imagino que també es produiran malentesos entre ells, com passa amb els humans.

Els dofins, llegeixo, es diuen els uns als altres per un nom. Els lloros poden arribar a conèixer més de cent paraules, fer bromes i influir en el comportament dels qui els envolten.

Cada comunitat d'abelles té les seves danses, o potser són dialectes.

Els ratolins, les arnes i les llagostes es comuniquen en freqüències que superen els límits de l'audició humana. Serà possible percebre les vibracions de l'aigua produïdes pels moviments dels taurons, que també fan servir sons, olors i senyals elèctrics? Es considera avui que ratpenats, elefants, foques i balenes són capaços d'aprendre a produir sons nous.

És cèlebre l'article que el pensador d'origen serbi Thomas Nagel va publicar fa mig segle sobre la consciència: Què se sent en ser un ratpenat. Hi ha experiències subjectives cognitivament inaccessibles, experiències de primera persona i de tercera persona. S'interpreten fets objectius de manera diferent, segons el punt de vista adoptat.

Cal destacar que, investigant ximpanzés en captivitat, s'ha pogut observar que alguns ajuden els humans sense esperar res a canvi, així com poden mostrar-se altruistes també amb altres ximpanzés sense cap expectativa de recompensa. Tot i això, entenc que els drets només són humans. Ni animals ni robots no tenen dret a res. Els humans tenim deures i obligacions amb ells, responsabilitat ineludible i exigible. Hi ha una tendència de pensament animalista que no és de rebut en consistir en una projecció humana, així la que considera desitjable i fins i tot possible la futura participació dels animals a la vida política, encara que no puguin “mantenir una discussió significativa al parlament dins del sistema actual”. Això implica possibilitar el dret al sufragi. Nussbaum ha arribat a dir que “si els animals són objecte d'una multa, el seu company humà haurà d'assumir-ne el pagament, però el correcte serà que se 'imposi' a l'animal, ja que assignar-li la responsabilitat del que ha passat no deixa de ser un senyal de respecte”.

Em temo que, sota la capa d'una empatia universal, puguem caure en una demència social greu: l'apoteosi de consagrar la ximpleria i la renúncia a la primacia de la raó sobre les emocions; quan sent respectuosa i benèvola, la raó resulta lleial i emotiva de debò.