Els jutges poden boicotejar l'amnistia?

Tot i que la discreció i la prudència són virtuts essencials en el col·lectiu judicial, l'actualitat política puja als altars alguns jutges, o posen els altres a la picota -en terminologia medieval- segons el sentit de les decisions que adopten. Tot depèn de si han afavorit o perjudicat els interessos que representen o les posicions que es mantenen, especialment en èpoques de dura confrontació política com la que estem vivint actualment. D'alguna manera és la conseqüència del que la filosofia anomena “democràcia deliberativa”, com ens va ensenyar Jürgen Habermas. L'activitat judicial no en pot ser una excepció. La ciutadania té dret a opinar-hi, i els mitjans de comunicació presten un servei essencial perquè el poble sobirà disposi d'elements suficients per analitzar la fonamentació de les resolucions dels tribunals i pugui entendre la tasca que fan els professionals de la justícia.

S'han acabat els temps en què la crítica a les decisions dels jutges constituïa un greu delicte, el desacatament, una de les accepcions del qual inclou, segons la RAE, la falta de respecte, els insults o les injúries a l'autoritat judicial. La doctrina constitucional ha deixat buit de continguda aquest tipus delictiu en reconèixer la prevalença del dret fonamental a la llibertat dexpressió i la crítica. Només cal recordar les acusacions de masclisme visceral que una ministra del govern d'Espanya dedicava no fa gaire temps i indiscriminadament als jutges que s'atrevien a reduir els anys de condemna a violadors en aplicació d'una llei que es va fer famosa pels seus greus errors tècnics. ja corregits afortunadament-; o l'acusació per prevaricació contra el magistrat que, en exercici de les seves funcions, va redactar el fonament de la sentència que va apreciar l'existència de corrupció estructural al Partit Popular, que va servir de fonament a la moció de censura que va propiciar l'accés de Pedro Sánchez a la presidència del govern.

Una diputada de JUNTS no cessa d'emetre acusacions de prevaricació contra els membres del tribunal que va jutjar els polítics que van protagonitzar els actes vinculats a la declaració d'independència de Catalunya. Pel que fa a la proposició de llei d'amnistia s'imputen ja, anticipadament, comportaments de filibusterisme judicial, i s'anuncien preventivament querelles contra els jutges que s'atreveixin, en el futur, a dictar resolucions que retardin injustificadament la seva aplicació, o posin en qüestió la inconstitucionalitat d'alguns dels preceptes de la referida llei que, cal recordar, encara està en la fase de proposta i ni tan sols ha estat debatuda pel congrés i el senat, per la qual cosa encara no existeix.

En el fons, el que s'està qüestionant és la funció judicial mateixa que, agradi o no els uns i els altres, representa el tercer poder de l'Estat de Dret. És notori i lamentable que cal recordar tantes vegades que l'essència de la democràcia és precisament l'equilibri entre els tres poders de l'Estat. La cèlebre frase “el poder controla el poder” de l'Esperit de les Lleis de Montesquieu significa que hi ha d'haver un alt grau d'autonomia i independència a cadascuna de les tres columnes de l'Estat de Dret. Quan un governant trenca aquest equilibri i controla els tres poders el risc d'involució de la democràcia és molt alt, com va passar quan Juli Cessar va desobeir el senat i va creuar el límit del riu Rubicó per aniquilar l'època clàssica de la República a l'antiga Roma. Malauradament, tenim exemples dramàtics molt propers d'aquests comportaments a l'Europa del segle XXI.

A propòsit de la llei d'amnistia he sentit opinions divergents de comentaristes polítics de diferents mitjans, que asseguren que Pedro Sánchez té controlat el Tribunal Constitucional, ja que el seu president és de la mateixa línia política, mentre que altres afirmen que hi ha una campanya promoguda per altres jutges i magistrats d'ideologia conservadora, les actuacions dels quals tenen per objecte avortar o, si més no, obstaculitzar l'aplicació de la llei, si és que finalment s'aprova. Una afirmació i l'altra obeeixen a especulacions que fan malbé la imatge de la nostra administració de justícia i no obeeixen a la realitat, ja que el mètode d'enjudiciament i els controls processals que la llei estableix impedeixen aquestes maniobres.

M'ha cridat l'atenció que per alguns mitjans se sostingui el criteri que el poder legislatiu ha de prevaldre en tot cas, ja que està basat en la legitimitat que li atorga la majoria parlamentària, expressió de la voluntat del poble, que és l'únic dipositari de la sobirania de la nació. Evidentment es tracta d'un fals sil·logisme demagògic, ja que amaga una veritat a mitges. És, precisament, el mateix raonament pel qual es va justificar al seu dia la declaració d'independència de Catalunya. Per descomptat, la legitimació del parlament per legislar és inqüestionable i se sustenta en el règim de majories que resulten a cada votació, segons els suports obtinguts pels diputats (i senadors) sempre que s'assoleixin els mínims exigits i predeterminats per les normes aplicables, segons la matèria de què es tracti. Però no es pot oblidar que els legisladors no tenen conferit un poder absolut i omnímode, sinó que, en la seva funció legislativa tenen, alhora, l'obligació de respectar la base competencial que els és pròpia i el marc legal superior que han de respectar, és a dir, la Constitució, les lleis orgàniques que la desenvolupen i els principis vinculants dels tractats internacionals signats per Espanya.

És en aquest punt on s'ubica el paper de la justícia com a tercer poder, ja que una de les seves funcions essencials és controlar que els legisladors respectin els principis i regles de la carta magna en què se sustenta l'Estat democràtic. Però és la justícia, i no “els jutges” individualment, ni com a col·lectiu, ni tampoc el CGPJ, i ni tan sols els jutges del Tribunal Suprem, sinó que qui està legitimat en cada procés concret per exercir el poder que li atorga la Constitució, és el jutge o tribunal que predeterminadament sigui competent en cada cas, en virtut de les regles que atribueixen la jurisdicció a un tribunal determinat oa un jutge instructor concret (sempre sotmès a la supervisió de les seves decisions per un tribunal col·legiat superior). Aquests no només tenen el dret, sinó també el deure dactuar i resoldre els processos que els hagin correspost. I, és clar, les seves decisions no poden dictar-les en cap cas segons el seu lliure criteri o les seves conviccions o opinions ideològiques o polítiques, sinó que també han de tenir com a fonament únic les normes legals aplicables, especialment les que conformen el marc constitucional.

D'altra banda, es prodiguen comentaris sobre l'adscripció política dels jutges i les jutgesses com a element contaminant i condicionant del seu treball. Pel que fa a aquesta qüestió és freqüent veure a la premsa, abans que es dictin les sentències, esquemes que reflecteixen les tendències polítiques dels components dels tribunals. En un àmbit diferent de la política, com és el dret de família, determinades persones critiquen també sense cap rigor estadístic, que la majoria dels tribunals estan formats per dones i que, per aquesta raó, decideixen en benefici de les persones del seu gènere , mentre que, quan els jutges són homes, dicten sentències masclistes. En aquest sentit, cal dir clarament que, en veritat, els jutges i jutges no són “esperits purs”. La concepció de la judicatura com una ordre mística o sacerdotal superior, incòlume, que està per sobre de tota ideologia, creença o influència, és notòriament falsa. Són persones normals, com les que treballen en qualsevol altra professió, sense que s'hi apliqui cap discriminació per raó de sexe, ideologia, condició social, ni origen.

La concepció immaculada de la judicatura prové del dèficit democràtic històric que encara arrosseguem, després de més de quaranta anys del final de la dictadura (llavors els jutges havien de ser únicament homes i apolítics, però -contradiccions del règim- per entrar a la carrera judicial calia un informe acreditatiu de la seva adhesió al règim, emès per la guàrdia civil de llavors).

S'oblida sovint que la feina judicial és essencialment tècnica. Les resolucions dels tribunals han d'estar fonamentades exhaustivament respecte del seu ancoratge i subsumpció a la llei aplicable. Pel que fa als fets controvertits, es té l'obligació d'explicar detalladament les raons per les quals han considerat provada una versió i no una altra. Les sentències són públiques i criticables doctrinalment i popularment. A més, per a més garantia, les resolucions que es dicten són susceptibles de ser revisades pels tribunals superiors, i fins i tot, en casos de delictes greus o que afectin drets fonamentals, pel tribunal constitucional i pels tribunals supranacionals.

Exigir l'asèpsia intel·lectual i emocional per accedir a la judicatura seria summament perillós. Déu ens alliberi dels supremacistes i justiciers! Quan un comentarista polític parla de soroll de togues, comparant-lo amb el soroll de sabres que va ser tan freqüent a la Transició, s'està enviant un missatge fals a la ciutadania. És cert que, com a ciutadans, els jutges poden expressar les seves opinions, sense que això signifiqui que condicionaran les decisions que dictin en resoldre els casos que els corresponguin. Fins i tot és preferible que les posin de manifest, ja que en aquest cas s'han d'abstenir de jutjar el cas, i si no ho fan, els interessats tenen dret a recusar-los per apartar-los del cas.

Tot i això, no es pot desconèixer el fet que la crispació política instal·lada a Espanya des de l'atemptat terrorista de l'11-M, que ha anat in crescendo geomètricament, ens ha conduït que s'utilitzin els jutjats indegudament en conflictes que s'haurien de resoldre per altres vies . Escoltava aquest matí a la ràdio el president de l'associació de regants de l'horta de Múrcia anunciar que demanaran als tribunals la determinació del cabal d'aigua a transvasar des del riu Tajo al riu Segura, perquè no confien gens de la gestió ministre socialista d'agricultura. Imagino, com un veritable malson, que m'hauria correspost a mi resoldre aquest contenciós a l'època en què vaig exercir de jutge. Cada cop és més freqüent plantejar davant dels tribunals les desavinences entre veïns, o les decisions sobre l'elecció de col·legi dels fills. Són exemples -n'hi ha molts més- que demostren la incapacitat de diàleg que s'ha instal·lat a la societat. L'amenaça d'interposar una querella davant de qualsevol disputa que se suscita als programes de televisió o als acords dels ajuntaments, ha calat a l'imaginari ciutadà, malgrat la desconfiança que, per altra banda, es té a l'administració de justícia . Em temo que aviat veurem ploure impugnacions davant del jutjat de guàrdia pels resultats dels partits de futbol, o la implantació dels “jutges de capçalera” per a les desavinences familiars.

El mateix Mutatis mutandi podem dir de l'opció que, al seu dia, es va fer per judicialitzar el conflicte sorgit després de la reforma de l'estatut de Catalunya del 2006 en lloc de gestionar-lo per vies polítiques de diàleg. D'aquells errors, dels quals són responsables les dues parts, en provenen molts dels problemes que ara estan condicionant la convivència social a Catalunya ia tot Espanya. L'últim capítol, que no serà l'últim lamentablement, és el de la llei d'amnistia. En aquest context, els jutges no tenen capacitat per boicotejar cap llei. Qui té la legitimitat per aprovar-la és el parlament, que ha de complir la seva funció política i tècnica, sense deixar “marrons” perquè els resolgui la judicatura. La missió posterior dels jutges, inclosa si escau la del Tribunal Constitucional, serà aplicar-la i emetre les seves resolucions, en cada cas, amb estricta subjecció als fets provats i al text de la llei que s'aprovi en seu de la sobirania popular.