Ingres o cantar amb el llapis

S'ha fet un segle de la cèlebre fotografia en blanc i negre El violí d'Ingres. El seu autor, Man Ray (àlies d'Emmanuel Radnitzky), es va inspirar en el quadre La banyista de Valpinçon, del pintor Jean-Auguste-Dominique Ingres (1780-1867); qui fet i fet va ser un artista entusiasta del dibuix i, des de petit, un destre violinista.

Se'n conserven deu quaderns folrats de cartró verd, els Cahiers, on Ingres va prendre notes per al seu ús personal i no destinades a convertir-se en un llibre. Un llibre sobre Ingres, publicat el 1870 pel crític Henri Delaborde, va resultar decisiu per difondre la seva veu i aproximar-nos a la seva figura. L'editorial Elba acaba de presentar un llibret amb reflexions fetes per Ingres: Escrits sobre l'art. Per a qualsevol lector de visió àmplia, pot resultar profitós. Traieu i comenteu algunes d'aquestes observacions.

Qui demanava pintar intensament, amb contrast i decisió, proposava dibuixar amb els ulls quan no es pot dibuixar amb el llapis, i asseverava que la figura a representar cal tenir-la als ulls i la ment. L´habilitat de la mà, deia, s´adquireix per l´experiència; tanmateix, la rectitud del sentiment i la intel·ligència es poden mostrar des del principi. Avisava del perjudici d´un excés de ciència per obtenir l´expressió característica. Tot i això, cal esforçar-se sabent que les obres d'art no estan fetes per enlluernar, sinó perquè ens entrin pels porus.

Per a Ingres esdevenir músic ajuda en la tasca de ser pintor. “Cal arribar a cantar amb el llapis o el pinzell amb la mateixa entonació que amb la veu”, va afirmar categòricament. Ja octogenari, va glossar la felicitat de portar una vida solitària i estudiosa, amb llibres i pinzells, i amb bona música clàssica.

La raó principal d'estudiar els antics i els clàssics és aprendre a veure, de manera que prescindir-ne és una inconsciència o bé el producte de la mandra. Enviava els seus alumnes al Louvre perquè xorren el suc de la planta i en visquessin, de les visions. Sempre enfrontats amb valentia davant el camí del bé i del bell, en la idea que alguna cosa és bell quan és veritable.

I en aquesta missió cal ocupar-se únicament de la pròpia tasca i a fer-la tan bé com sigui possible, treballar bàsicament per tenir bona consciència i agradar a una poca gent, doncs, al cap i a la fi: “l'art no és només una professió, és també un apostolat”.

Ingres entenia que resultava ofensiu l'elogi tebi d'una cosa bella. La desgràcia dels grans artistes, assenyalava, és no veure's prou compresos. És clar que sempre cal comptar amb això. Es feia ressò de l'opinió d'un teòric de l'art que compartia. Al segle XVII, André Félibien subratllava com a innata el mal costum dels francesos de no apreciar prou els seus homes de vàlua i estimar en excés els que provenen dels països estrangers. És una cosa que sembla, més aviat, retratar un tic espanyol.

En canvi, Ingres enaltia el valor de la llengua francesa perquè, segons els erudits, era la que més s'acostava a la grega (“la llengua més perfecta que hagin parlat els homes”). I, per tant, veia el francès com l'idioma modern més bonic.

Era xovinista Ingres? L'artista va néixer el mateix any que el soldat imaginari Nicolas Chauvin, que ridículament creia que la seva província era l'Univers i el seu llogaret una galàxia, per dir-ho en forma orteguiana; mancat de tota modèstia i mesura, exhibia un entusiasme col·lectiu exagerat i ridícul. Ara bé, sense rebutjar pertànyer al seu país, Ingres distingia entre francesos i francesos: “sóc molt gal, però no dels que van saquejar Roma i van voler incendiar Delfos”. I prosseguia: “encara hi ha gent així entre nosaltres (…) en el seu petit orgull i el desordre de les seves idees mesquines, aquests petits gals d'avui tornen els seus esforços contra el seu propi país treballant per desposseir-lo del veritable art”.