Ressorgir de les runes de la guerra

No hi ha cap situació més dramàtica per a l'esquerra que aquella que es deriva de la guerra. La lògica de la guerra comprimeix brutalment totes les contradiccions latents a la nació.

Sota el ressonar de les crides patriòtiques i el desbordament de les passions, qualsevol indici de crítica al govern bel·licista és assimilat a un acte de traïció.

En moltes ocasions, l'esquerra, tradicionalment oposada a l'enfrontament entre els pobles i fiscalitzadora de les ambicions de les elits nacionals, ha sucumbit a aquesta tremenda pressió ambiental.

En els moments crítics, només una minoria arriba a mantenir-se ferma, generalment aïllada al principi, incompresa, fustigada per les autoritats, injuriada per l'opinió pública.

Aquesta minoria militant representa, tanmateix, el futur democràtic possible. Que aquest arribi a obrir-se pas dependrà en primer lloc del curs dels esdeveniments bèl·lics: els èxits al camp de batalla reforcen la popularitat del poder; mentre que, per desgràcia, només els patiments i les amenaces directes sobre la integritat del propi país poden sembrar el dubte sobre el sentit de la guerra i portar el poble a enfrontar-se amb els seus dirigents aventurers.

Però, perquè això passi, és necessari que l'oposició a la guerra sàpiga connectar amb l'experiència viva de la població i expressi en termes polítics viables els seus anhels.

A l'atmosfera sobreescalfada d'un conflicte armat, aquest gir de l'opinió pública difícilment es donarà sota la forma d'una adhesió a l'internacionalisme o al pacifisme abstracte, sinó com l'acceptació d'una solució pactada com a millor garantia per a la seguretat nacional, sota un nou lideratge prestigiós per la seva lleialtat al país.

Afegim a tot això –i no és la menor de les consideracions– que la guerra, en la forma més devastadora, sobrevé després d'un període de derrotes polítiques, de debilitament i desorientació de l'esquerra.

Sense aquest procés, que es pot haver prolongat durant anys, és difícil que les forces bel·licistes estiguin en condicions d'emprendre la fugida cap endavant.

Vinguin aquestes consideracions a tomb de la difícil situació que travessen les oposicions progressistes en dos països els governs dels quals s'han llançat a sagnants conteses contra nacions veïnes: Rússia i Israel.

Fa uns dies, Raimon Obiols recuperava al bloc el manifest “Socialistes contra la guerra”, publicat al començament de la invasió d'Ucraïna per un coalició animada entre altres pel veterà opositor marxista Boris Kagarlitsky – “condemnat a cinc anys de presó el passat 13 de febrer, tres dies abans de la mort d'Alexéi Navalni”.

Aquest manifest no és només una mostra de coratge, sinó de lucidesa política a l'hora de parlar a la ciutadania russa: “Ens diuen que els opositors a aquesta guerra són uns hipòcrites, que no estan en contra de la guerra sinó a favor d'Occident . És mentida. Mai no hem estat partidaris dels Estats Units ni de les seves polítiques imperialistes. Quan les tropes ucraïneses van bombardejar Donetsk i Luhansk no vam callar. Tampoc callarem ara, quan Kharkiv, Kíev i Odessa estan sent bombardejades per ordre de Putin i la seva camarilla”.

“Es tracta d'una invasió injusta – prossegueix el Manifest. No hi ha cap amenaça per a l'Estat rus que justifiqui enviar els nostres soldats a matar ia morir. No “alliberen” ningú. No ajuden cap moviment popular. (…) Aquesta guerra produeix desastres incalculables pels nostres pobles. Molt després que la febre hagi remès, la pobresa, la inflació i l'atur afectaran tothom. No seran els oligarques ni els buròcrates els que pagaran la factura, sinó els pobres ensenyants, els treballadors, els jubilats i els aturats. (…) La guerra convertirà Ucraïna en ruïnes i Rússia en una presó. Aquesta guerra multiplica els riscos i amenaces que planen sobre el nostre país. Lluitar per la pau és el deure patriòtic de cada rus. No sols perquè som els guardians de la memòria de la pitjor guerra de la Història, sinó també perquè la guerra actual amenaça la integritat i la pròpia existència de Rússia. (…) Aquest país ens pertany a nosaltres, i no a un grapat de vells, amb els seus palaus i els seus iots. Els nostres enemics no són a Kíev, ni a Odessa, sinó a Moscou. La guerra no és Rússia. La guerra és Putin i el seu govern.”

És difícil dir-ho amb més contundència i claredat. Arribaran aquestes paraules al cor de la ciutadania russa?

La brutalitat de la repressió que desplega el règim demostra que aquesta perspectiva intranquil·litza l'amo del Kremlin, sabedor que el seu destí ja s'ha tornat inseparable del desenllaç de la guerra.

Aquest és també el cas de Netanyahu, que es manté al capdavant de la coalició de la dreta i l'extrema dreta que governa Israel en la mesura que prolonga la sagnant ofensiva contra Gaza i manté vius els xocs al sud del Líban.

La tensió bèl·lica, al preu d'un sofriment inaudit per al poble palestí, retarda una crisi de govern... alhora que acumula els factors d'una explosivitat més gran quan, finalment, res no permeti ja defugir-la.

Dissabte passat, 2 de març, milers de persones es manifestaven pels carrers de Tel Aviv exigint la dimissió del primer ministre i del seu govern.

El corresponsal de Le Monde apuntava, no obstant, a la seva crònica que el retret que els manifestants feien a Netanyahu era “no haver sabut protegir el país contra el perill de l'atac de Hamàs del 7 de 2023.

Això no equival a posar en qüestió la prossecució de la guerra.” En efecte. Les massives manifestacions que al llarg de l'any passat van amenaçar l'estabilitat del govern acusaven Netanyahu de soscavar la democràcia israeliana, intentant anul·lar la independència del poder judicial, en una maniobra típicament populista.

Tot i això, aleshores, “la qüestió de l'estatus dels territoris palestins, des de Gaza sota administració de Hamàs fins a la Cisjordània ocupada, no figurava entre les preocupacions dels manifestants i encara menys entre les seves consignes.”

I és que aquestes mobilitzacions democràtiques de la societat israeliana arrossegaven un passiu que és un esgotament històric de l'esquerra.

Michael Sfard, conegut advocat defensor dels drets dels palestins, ho resumia així al rotatiu francès: “Un dels 'èxits de Netanyahu ha estat fer creure als israelians que l'ocupació i el setge de Gaza no eren qüestions pertinents, que podíem ignorar-les i prosseguir amb les nostres vides, que podíem establir acords de normalització amb els països àrabs sense tractar de resoldre allò que, tanmateix, constitueix el cor del nostre problema.”

Parlem d'un procés que va començar amb l'assassinat d'Isaac Rabin i el descarrilament posterior de l'incert procés de pau iniciat a Oslo.

A banda i banda, les tendències més radicals van acabar per imposar el seu relat. Esvaïda la perspectiva d'una sortida negociada que identificava a l'esquerra, la societat israeliana s'ha anat lliurant a la il·lusió de poder gestionar la qüestió palestina com a conflicte insoluble, però de baixa intensitat – i amb un patiment asimètric.

El 7 d'octubre va suposar el dolorós despertar d'un somni semblant. Però va representar alhora un traumatisme que, des dels nostres països, no sempre arribem a mesurar.

No és un esdeveniment comparable a l'11-S del 2001 als Estats Units. El 7-O va revifar a Israel –i molt més enllà, entre els jueus del món– la memòria d'una persecució secular i el sentiment d'una amenaça existencial.

El xoc ha estat tan profund que molts es resisteixen a mirar ni tan sols les imatges esglaiadores de Gaza. La mateixa esquerra pacifista dubta de les conviccions.

Entre els objectius atacats per Hamàs hi havia alguns dels seus kibutz més coneguts. Els pocs militants que, en aquestes protestes, reclamen un alto el foc, denunciant la espantosa matança i la fam que assolen Gaza, tot just ara, després de mesos de bombardejos, comencen a fer-se sentir sense ser agredits per la multitud.

No és gens fàcil recompondre una perspectiva sota la llosa de la derrota. L'esquerra russa intenta fer-ho sobre el teló de fons de l'enfonsament de l'URSS, de les ruïnes del qual va emergir el règim dels oligarques i els fills del KGB.

L'esquerra israeliana, ara com ara més com una hipòtesi necessària que com una esperançadora realitat, ho haurà d'intentar des d'una profunda reflexió sobre les causes del seu declivi i de la dreta del país.

Alon-Lee Green, dirigent del moviment Standing Together que reuneix activistes jueus i palestins, ho expressava així: “Cal esperar que una renovació de l'esquerra emergeixi del cataclisme del 7-O. La vella esquerra està acabada. La gent veu que la guerra no aconsegueix els seus objectius. La victòria completa sobre Hamàs és fora del nostre abast. Caldrà tornar a començar, a reflexionar sobre què significa, per a Israel, l'ocupació dels territoris palestins”.

Al final de la manifestació, pren la paraula Yaïr Golan, general reservista, antic diputat del partit esquerrà Meretz i candidat a les primàries del Partit Laborista que se celebraran al maig.

Proposa buscar una sortida al conflicte entre Israel i Palestina a través de negociacions, i no mitjançant la força, reprenent d'alguna manera allò que va ser, temps enrere, la posició de l'esquerra: “No hi haurà seguretat per a Israel sense esperança per a Palestina.”

Aquest serà el camí que reprendrà el ressorgiment de l'esquerra? Resulta impossible predir-ho, com ho és pronosticar la concatenació dels esdeveniments.

L'energia necessària per a un nou lideratge progressista només pot brollar de la fricció entre les capes tectòniques de la societat israeliana que l'actual crisi ja està provocant.

En qualsevol cas, és un deure de l'esquerra internacional posar en valor aquests esforços, donar-los suport, teixir lligams de col·laboració amb l'oposició russa i les temptatives de reorganització de l'esquerra israeliana.

I aquí, reconeguem-ho, estem lluny del compte. Una part de l'esquerra s'aferra a un pacifisme heretat dels anys de la guerra freda, que tendeix a veure com a progressista –o objectivament antiimperialista– a qualsevol govern o força que entri en conflicte amb “occident”, més enllà de la seva naturalesa o dels interessos que representi.

Presonera d'una visió del món dividit en blocs, aquesta esquerra presta orelles sordes als opositors de Putin o menysprea amb arrogància, per poc conseqüent als seus ulls, qualsevol moviment contra Netanyahu.

Decididament, la guerra ens posa a tots a prova. Una esquerra conseqüent ha de deixar de preocupar-se tant per “estar al costat correcte de la Història” – és a dir, per l'estètica i la superioritat moral – i ocupar-se de fer bascular la Història del seu costat. Aquesta és la disjuntiva.