Radicals per la democràcia

Perquè sigui genuïna, la democràcia ha de funcionar en benefici de la ciutadania i ha de ser liberal i social, atenta a les llibertats i a la igualtat dels éssers humans. És un greu error ignorar que una societat, com passa en un circuit elèctric, és més forta com més comunicada i equilibrada està en tots els aspectes.

Sempre disposat a millores i modificacions raonables, el sistema democràtic és un delicat sistema que requereix continues cures i una àmplia militància democràtica, conscient del seu valor i de la inconsolable desgràcia que la seva pèrdua suposaria. Els seus enemics es disfressen de diferents maneres. A meitat del segle XX es van establir a Europa dictadures que reclamaven ser democràcies orgàniques o democràcies populars, sempre amb partits únics, que increpaven amb rotunda hostilitat i odi les democràcies liberals per ser inorgàniques o burgeses.

Si l'exercici de la democràcia no resulta eficaç, aquesta acaba sent durament qüestionada. Així va passar quan al segle passat es van establir diferents règims totalitaris (ja feixistes, ja comunistes). Avui dia, els totalitaris o populistes (sempre de la mà) no deixen de desacreditar la divisió de poders judicial, legislatiu i executiu. Els ciutadans corrents no podem arronsar les espatlles davant els avenços, en qualsevol direcció, dels demagogs populistes. Tots tenim, per petita que sigui, una responsabilitat que no es pot eludir: fomentar en el nostre entorn reduït la liberalitat, el seny i la solidaritat, amb afany i plena convicció. No cal, és clar, militar en un partit polític, però si ens desinteressEm totalment de la política ens acabaran clavant el pitjor i de mala manera.

És funest orientar la política cap a la divisió social en blocs, cosa que condueix a promocionar enfrontaments amb inquina i sordidesa. Al seu Manifest per una democràcia radical (Deusto), l'economista Jordi Sevilla (qui fos ministre d'Administracions Públiques amb Zapatero; dues tardes per aprendre una mica d'economia) parla del populisme com d'una patologia col·lectiva que “anul·la la raó humana i galopa lloms de la nostra part emocional”. Però això no s'arregla en dues tardes sinó amb l'orquestració d'esforços de diverses vides.

“Què hauria passat si Gorbatxov hagués reaccionat a les protestes que van conduir a la caiguda del Mur de Berlín com ho va fer Deng Xioping amb les protestes de Tiananmen?”, es pregunta Sevilla. Potser hauria seguit en el poder, com sí que va fer el mandatari xinès, però desproveït d'una grandesa i dignitat personal que els inevitables sectaris xerraires li van negar a Gorbatxov.

Resulta interessant conèixer el Jurament de ciutadà atenès que, cinc segles abans de Crist, li va correspondre fer a Plató, eren temps de democràcia classista i amb esclaus. El text íntegre deia el següent:

“No avergonyiré les meves sagrades armes, ni abandonaré l'home que estigui al meu costat sempre que jo estigui a la fila. Lluitaré per defensar allò sagrat i allò secular, i no arribaré la pàtria minvada sinó engrandida i millorada fins on sigui capaç i al costat de tots els altres. I obeiré a aquells que exerceixin raonablement el poder en qualsevol moment, i a les lleis en vigor, així com a qualsevol altra que es decideixi en el futur. Si algú les destruís, no li seré lleial sempre que estigui a les meves mans i a les de tots els altres. I honraré la religió ancestral”.

S'hi reconeixia la importància de sentir vergonya (cosa que és impossible per a alguns) i de no abandonar els companys. Sempre amb sentit d'equip en el projecte de llegar una pàtria o societat millorada, defensant “allò sagrat i secular”; es reclamava honorar la religió ancestral. Es jurava obeir les lleis vigents i als qui “exerceixin raonablement el poder en qualsevol moment”; és de notar aquest adverbi raonablement, que no es correspon amb una obediència cega. Tampoc –es distingia en aquest vell jurament– s'ha de ser lleial amb qui destrueix les lleis.