Necessitat de cinema

Comento amb els meus alumnes la necessitat que tenim de cinema, el cinema que transmet autenticitat, bellesa, art, sensibilitat, humor, ironia, un cinema que ens ajuda a viure amb imaginació i que ens educa en sentiments i emocions. Fa pena i ràbia que sigui un art tan desaprofitat per la majoria. També els parlo del pirateig, tan celebrat per molts descerebrats que viuen d'esquena a la més elemental solidaritat amb els treballadors; així es desarma una societat democràtica. El cinema és també una indústria ia Espanya, en contra del que molts creuen nèciament, no menys del 80 per cent dels que hi treballen amb prou feines cobren els mil euros al mes.

Parlem de gent del cinema que, encara que pogués cobrar més d'aquesta quantitat, no posen davant dels focus. Per exemple, de Juan Cobos: un personatge savi i entranyable del món del cinema que, en complir els 90 anys, ha rebut un homenatge merescudíssim. S'ha publicat el llibre Los grandes maestros del cine, que conté una selecció dels seus escrits i entrevistes cinematogràfiques, així com les opinions que la seva figura va merèixer a famosos directors. Cobos ha estat fundador d'importants revistes, entre elles Film Ideal i Nickel Odeon, membre del Jurat de la Crítica a diferents festivals, conferenciant i autor de llibres de cinema i guionista. Va ser ajudant de direcció de Max Ophüls i de Jesús Franco, així com amic i estret col·laborador d'Orson Welles a Campanades a mitjanit, Don Quixot i Una història immortal. Ha destacat també per qualitats no gaire freqüents com són la modèstia, l'honradesa i una bondat lluminosa i envoltant.

Vull destacar aquí el gran actor còmic i extraordinari director Buster Keaton, Pamplinas, que buscava fer riure i no diàlegs graciosos. Va afirmar que la comicitat consisteix a fer el ximple, i com més seriosament es faci, més divertit resultarà. O a l'italià Marco Ferreri, gairebé veterinari, que va anar a la redacció de La Codorniz per conèixer Rafael Azcona i encarregar-li que li escrivís el guió de la seva primera pel·lícula: El pisito.

L'afició de Luis García Berlanga que els actors inventessin el seu personatge sobre la marxa. O la de George Cukor, treballant amb alegria i entusiasme per aconseguir que les seves actrius, especialment, fossin més elles mateixes que mai; admirava profundament Marilyn Monroe, Anna Magnani, Sophia Loren, Greta Garbo o Katherine Hepburn. Per Fred Zinnemann, Gary Cooper era més aviat una personalitat que un actor i el va filmar a Sólo ante el peligro de manera “que aparegués com era, cansat i ja no jove”.

Orson Welles, amic íntim de Juan Cobos, entenia que una pel·lícula ha d'estar plena de coses que no es poden veure en una primera visió. I a Víctor Erice –“amb la seva veu queda, el seu aire assossegat, la seva mirada profundament reflexiva”– li importa més la vida que el cinema i desitja que, si l'espectador se sent concernit pels personatges, participi en una reflexió moral. El director de Tancar els ulls va confessar fa anys a Cobos que el que més admirava dels grans cineastes era “la transparència, ser mestres sense pretendre ser-ho, que donen una lliçó moral sense ser moralistes”.

Especialment extravertit amb Juan Cobos va ser Luis Buñuel, gran admirador de Federico Fellini i de François Truffaut. El director aragonès li va assenyalar l'interès que Freud va tenir per El gos andalús i que Jung va veure a l'autor d'aquesta pel·lícula “un malalt de dementia precox”; Salvador Dalí amb Buñuel. A la pregunta de com veia la continuïtat espanyola a l'art, Buñuel va contestar: “Els joves d'ara són víctimes innocents de la ruptura amb la tradició. Els han tallat el cordó umbilical amb les generacions anteriors i ho ha de reinventar tot: entre altres coses, l'inconformisme. Manca el nexe. Cal aprendre'l lliurescament i ja no és el mateix”. Era en temps del franquisme, la dictadura que va sortir d'una criminal guerra civil per les dues parts, però que sempre va rebutjar la reconciliació. En apropiar-se en exclusiva de la condició espanyola i negar-la a memorables artistes i intel·lectuals, va alimentar un fatal rebuig intern a l'espanyol.

Evocant aquesta entrevista, Cobos va afirmar que no podia deixar de pensar com hauria pogut ser la societat espanyola si persones com Luis Buñuel i tants altres “haguessin viscut en llibertat en aquest tros d'Europa a què se sentien tan íntimament units. Hauria estat una altra Espanya i tota la nostra vida hauria canviat. Per això la censura franquista ens va voler titllar, i després de moltes baralles vam aconseguir evitar-ho, una frase que a la seva entrevista ens va dir: “A vostès els han tallat el cordó umbilical amb les generacions anteriors”. És el que passa quan triomfen els qui monopolitzen la condició nacional dels seus conciutadans i sufoquen qualsevol discrepància com a inadmissible.