Negoci amb la disfòria de gènere

Quan es tracta de la dignitat dels éssers humans no es pot mirar cap a una altra banda i cal ser radical en la seva defensa i promoció, cosa que exigeix reivindicar la llibertat que els és inherent per la seva condició personal; als altres éssers vius també els devem un respecte, encara que guardi relació avui no entraré en aquest assumpte.

Inexorablement, tot ésser humà neix amb un sexe: o femení o masculí; potser hermafrodita (amb testicles i ovaris). D'aquest caràcter sexual en queda registre oficial a la partida de naixement. Vol dir això que cada individu se sent identificat amb el seu sexe? No sempre és així. Per això es fa una distinció bàsica entre sexe i gènere: es parla de cisgènere a qui se sent identificat amb el seu sexe i transgènere a qui no (els prefixos llatins: cis-, del costat d'aquí; trans-, de l'altre costat).

En el cas dels qui no senten el seu cos com a propi cal entendre el malestar que senten per això o que els altres els fan sentir. Tot i que, majoritàriament, la identitat sexual sigui binària, les orientacions de conducta sexual són múltiples i dispars; cosa que fa possible distanciar el sexe natal del gènere vital. D'aquesta manera, existeix el que s'anomena 'disfòria de gènere' (l'etimologia indica que hi ha una disconformitat difícil de suportar i de portar, tant emocionalment com dia a dia). S'estima que al voltant del 80% dels adolescents amb conflictes de gènere, etiqueta i disfòria són noies.

El Diccionari de la RAE defineix 'transsexual' a qui “se sent del sexe contrari, i adopta els seus vestits i comportaments”, però també a qui “mitjançant tractament hormonal i intervenció quirúrgica, adquireix els caràcters sexuals del sexe oposat”. La ciència i la tècnica permeten avui aquesta transició sexual i les demandes per dur-la a terme s'han disparat els darrers anys. Davant d'aquest trànsit, alguns el presenten de manera grollera i s'anuncien com un moviment de drets civils cap als qui són qualificats com els més marginats i maltractats: els transsexuals, que es dota d'una aura de transgressors fascinants.

Però aquesta ideologia maltracta i menysprea la raó que ens distingeix com a humans. Presenta la ciència com una forma opressiva d'ideologia, neguen l'objectivitat i la veritat, assenyalades com a conceptes enganyosos. Des d'aquestes posicions es repeteix que per a 'ser dona' n'hi ha prou amb 'sentir-ho'. El pas següent és postular solucions dràstiques i amb seqüeles: l'hormonització de joves amb disfòria de gènere. D'aquesta manera ha crescut una indústria transgènere amb interessos econòmics evidents, igual que determinades empreses biomèdiques. Hi ha entre nosaltres un bombardeig mediàtic per donar com a normal la medicalització d'aquest fenomen on és possible modificar el registre del sexe dels menors sense necessitat d'autorització paterna ni consell mèdic.

A diferència del que passa al nostre país, Finlàndia ha elevat l'edat de tractament hormonal als 25 anys. De tot això, els psicòlegs José Errasti, Marino Pérez i Nagore d'Arquer -qui va desistir de la transició de gènere que havia iniciat- parlen al seu llibre Mamá, soy trans (Deusto). Es tracta d´una guia per a famílies d´adolescents amb conflictes de gènere que compta amb el suport d´Amanda, una agrupació constituïda per mares de joves amb problemes de disfòria de gènere d´inici ràpid i que reuneix més de quatre-centes famílies afectades.

Aquesta guia recomana que, malgrat la dificultat que pugui resultar, el tema trans no monopolitzi la vida de la família i postula seguir el principi d'espera atenta: escoltar de veritat i entendre bé (res dóna fruits sense constància i coherència). El to afectuós i la flexibilitat han d'anar conjugats amb fermesa en allò que és lògic: crítiques específiques i oportunes, però sense sermonejar ni insistir. El suport incondicional i acrític, una excessiva condescendència, reforça i extrema la tendència a fugir del món objectiu. Pot ser molt difícil, però cal no incórrer en posicions autoritàries i irritades, impregnades de por.

No cal ignorar ni passar per alt l'efecte contagiós i opressor que produeixen les xarxes socials, on hi ha vídeos com, per exemple, el titulat 'Hi ha alguna noia que no vulgui ser noi? Seria molt millor', que reben milers de m'agrada amb centenars de milers de visualitzacions. Per a aquests psicòlegs: “En una societat sexista, en què ser dona implica tenir més probabilitats de ser assetjada, violada o agredida, quina noia adolescent no en vol fugir? A quina noia li agrada haver passat a ser sexualitzada per persones que ni tan sols li interessen?”. És evident el sexisme que devalua la condició de la dona i la fa desmerèixer. Un atropellament contra la realitat.