El pacte social alemany, fragilitzat

Entendre els dilemes a què s'enfronten les nostres nacions industrials a través de les tensions que flueixen al si d'una factoria del ram de l'automòbil, en una pròspera regió industrial d'Alemanya. Això és el que ens permet l'interessant reportatge de Cécile Boutelet, publicat per Le Monde i reproduït a continuació, centrat en la històrica fàbrica de Daimler Truck, a Gaggenau, propera a la frontera francesa. No només es tracta de la fàbrica del ram més antiga del país –que acaba de tancar un exercici exitós–, sinó que els seus empleats, altament sindicalitzats, gaudeixen d'un envejable nivell salarial i el seu règim de cogestió és considerat modèlic. No obstant això…

No obstant això, tots els elements de la tempesta que plana sobre Europa, tots els desafiaments que decidiran del seu aspecte i potser del propi destí de la democràcia, ja són presents, acumulant-se abans d'assolir una massa crítica. La transició ecològica és sens dubte el gran desafiament del nostre temps. En cap altre lloc no apreciaríem amb més claredat el canvi radical de cultura i d'organització productiva que pot arribar a suposar. A Gaggenau, tot el coneixement acumulat es basa en els motors de combustió interna, cridats a ser substituïts per propulsors elèctrics – i el muntatge dels quals requerirà molts menys components i, en principi, menys mà d'obra. Però, mentre que el govern proclama l'ineluctable del canvi, les noves inversions tecnològiques triguen a arribar. Els plans industrials que permetrien garantir les feines de demà – integrant la cadena de valor de la futura producció -, romanen als llimbs. Amb el consegüent neguit dels treballadors i una desconfiança creixent cap al discurs verd de l'esquerra.

La transició ecològica plantejarà aguts conflictes de classe. Com més gran és la necessitat d'inversions massives per fer-la possible, més intensa esdevé la pressió de grans grups d'accionistes a favor del repartiment de dividends, amb vista posada en les oportunitats dels mercats financers. La lògica de l'acumulació capitalista, del seu ritme en acceleració perpètua, xoca amb el temps llarg de la posada a punt del nou model industrial. La transició no es donarà pel propi pes. Requerirà una intervenció voluntarista i planificada dels poders públics. Ja sigui mitjançant incentius i polítiques fiscals, a través d'inversions directes en determinades infraestructures que marquin el camí de l'electrificació o prenent posicions a l'accionariat d'indústries tractores… La transició ecològica no serà espontània. Si els poders públics no vencen les reticències del capital, s'hauran d'enfrontar a la reacció d'una classe treballadora que ja tem pel seu futur.

Sobre aquest temor a l'empobriment i al declivi, ja perceptible, de les condicions de vida, progressa l'extrema dreta. No es tracta tant de l´adhesió a un discurs com de l'amalgama d´un descontentament… al qual les forces progressistes no aconsegueixen donar una resposta convincent. A l'espera del veredicte de les urnes a les properes convocatòries regionals o als comicis europeus, els sondejos d'opinió apunten a un progrés sostingut de l'extrema dreta, depassant les expectatives d'una força tan tradicionalment arrelada entre els obrers com la socialdemocràcia. Fins i tot allà on encara no han arribat els pitjors estralls, la incertesa ja sacseja el paisatge polític. El negacionisme reaccionari sobre el canvi climàtic podria fusionar la reacció dels que refusen convertir-se en els perdedors de la transició ecològica… amb els interessos, egoistes i devastadors, dels sectors corporatius finançaritzats.

En qualsevol cas, els cinturons sanitaris al voltant de l'extrema dreta difícilment resistiran l'empenta de la pressió social que s'acosta. Les preguntes hi són, els dubtes ja es verbalitzen. Per què hem d'assumir nosaltres els costos d'un canvi que el món no està fent? Quants estrangers haurem d'acollir, ara que vénen temps difícils i la inflació continua minvant el nostre benestar?” No seran els discursos moralitzadors sobre el racisme – de vegades percebuts com una mostra d'incomprensió per part d'una esquerra allunyada del món del treball i dels barris – els que retindran la fidelitat de què va ser la base social històrica.

Tot i això, com bé ho mostra la crònica, segueix havent-hi poderosos elements en què l'esquerra pot recolzar-se per impulsar la transició. Es tracta, en primer lloc, de les conquestes pròpies del moviment obrer, tant en l'àmbit sindical com en el domini de la cogestió; és a dir, de la capacitat dels treballadors per incidir en la marxa de les empreses estratègiques. Però amb això no n'hi haurà prou. Les implicacions que comporta la transformació de l'aparell productiu no es poden circumscriure al marc de l'economia nacional, ni es poden resoldre per mitjans estretament proteccionistes. Daimler Truck, sense anar més lluny, va córrer a desenvolupar les seves inversions en automoció elèctrica… als Estats Units, beneficiant-se de les ajudes promogudes des de la Casa Blanca. És necessària una política industrial europea. I correspon en primer lloc a l'esquerra promoure-la, conscient de fins a quin punt ens hi va la cohesió social i la vida democràtica.