Amnistia o armistici?

Em comentava un jutge anglès, seguidor de la política espanyola des que estiueja a la costa de Tarragona fa més de trenta anys, que, des del punt de vista, un dels problemes que està condicionant el progrés democràtic a Espanya és la debilitat del sistema judicial.

El respecte al¿actuació ia les decisions dels tribunals és fonamental en un Estat de Dret.

El nostre país ho va tenir, del que van ser prova la decisió de l'Audiència Nacional en el cas del processament del general xilè Augusto Pinochet, que va ser admesa sense embuts per l'Appeal Court anglesa, la col·laboració de França i altres països europeus en els processos contra els terroristes d'ETA, la lluita contra el narcotràfic, la delinqüència organitzada internacional i l'activitat internacional adjudicada per la UE en projectes importants per a l'enfortiment dels sistemes judicials a l'Europa de l'Est, Llatinoamèrica i la regió euro mediterrània.

Tot i això, actualment s'ha produït un gran deteriorament de la imatge de la justícia, segons reflecteixen les enquestes d'opinió.

L'últim atac ha tingut per objecte deslegitimar les actuacions derivades de l'anomenat procés.

Però ja abans va començar a trontollar quan els poders fàctics, com ho són les empreses monopolístiques, la banca i els grans partits polítics, es van veure amenaçats en els seus privilegis i interessos per determinades actuacions judicials.

Sempre s'ha atribuït a Franco el consell que donava als jutges amb aquella frase: “vostès facin la feina, i no es fiquin en política”.

El setge als jutges no ha tingut color polític: va començar amb el cas “Naseiro” quan es van anul·lar els enregistraments policials que comprometien un ministre que havia reconegut haver-se ficat en política per folrar-se, va seguir amb les crítiques a la magistratura quan es va imputar a la llavors cúpula del ministeri de l'interior per la guerra bruta contra el terrorisme etarra; va seguir amb el cèlebre cas Roldán, i després van venir altres casos més recents com el de la Gúrtel, les clàusules abusives, les fallides de les entitats financeres, l'explosió de la bombolla immobiliària, la inscripció de béns històrics comunals a favor de l'Església catòlica, com va ser el cas de la Mesquita de Còrdova.

Sense oblidar els desastres urbanístics o els atemptats contra el patrimoni ecològic. Sens dubte, l'actuació de la justícia resultava incòmoda per a sectors intocables de la societat.

També començaven a molestar altres actuacions judicials relatives a alguns dels presidents de comunitats autònomes, com va passar al País Basc amb el cas Ibarretxe, oa la Comunitat de València, o les operacions urbanístiques irregulars i el desastre del Mar Menor a la Regió de Múrcia, el cas del palau de congressos a la Comunitat de les Illes Balears, el cas dels ERO a Andalusia o el del “tres per cent” i les donacions del Palau de la Música a Catalunya.

Una de les raons del desprestigi és la demora en la instrucció i la resolució de les causes que principalment es deu a les retallades en els recursos personals i materials, i la demora en la modernització integral de la justícia.

Com a solució se li va acudir al president Rajoy la brillant idea d'escurçar el temps de la investigació dels delictes, la finalitat dels quals era que s'arxivessin els processos oberts per corrupció; i veiem amb estupor que ara el president Sánchez intenta escurçar aquests terminis de nou com a solució a les causes obertes pel “procés”.

No seria més adequat dotar de mitjans per a la investigació i per aconseguir més rapidesa en els judicis?

Aquests dies estem assistint de nou a l'intent de neutralitzar, aquesta vegada preventivament, l'acció de la justícia davant de qualsevol actuació que eventualment puguin tenir els tribunals en l'exercici de les seves competències per a l'aplicació de la encara “no nata” llei d'amnistia.

Determinades persones que suposadament seran beneficiades per la llei, exigeixen concrecions ad personam més enllà del que el poder legislatiu pot preveure en la redacció d'un text legal.

La prestigiosa catedràtica de dret penal de la UA de Barcelona, Mercedes García Arán, qualificava aquesta exigència com una mena de patent de cors a favor de persones determinades, cosa que és jurídicament inadmissible es miri per on es miri.

D'altra banda, s'està fent una tasca de desprestigi personal respecte de determinats jutges i jutgesses per tal de condicionar la potestat que li atorguen la constitució i les lleis.

S'oblida que qualsevol actuació judicial ha de ser realitzada des del convenciment i la responsabilitat personal del professional a què correspon la instrucció o l'enjudiciament que, en qualsevol cas, no pot aplicar el seu particular criteri, sinó que té en deure d'argumentar-ne fàcticament i jurídicament decisió.

A més, totes i cadascuna de les actuacions judicials poden ser revisades en apel·lació, per garantia dels ciutadans, i fins i tot podran tenir accés a ser analitzades pel tribunal suprem, el constitucional, o pels tribunals que garanteixen internacionalment els drets humans.

Qualsevol ciutadà i, per descomptat, els mitjans de comunicació poden exercir el control sobre les decisions judicials. Però, amb caràcter previ, s'ha de deixar als jutges fer la feina que els encomana el sistema constitucional.

Reflexionant sobre aquestes qüestions, m'apuntava el col·lega anglès que citava al principi d'aquest article, la seva opinió sobre les raons de JUNTS per rebutjar una llei d'amnistia que ja havia pactat.

En el fons -em diu- que al sector més radical de l'independentisme no li interessa en absolut a l'amnistia perquè aquesta, tot i que no requereix que s'expressi cap mena de penediment respecte a les conductes il·legals realitzades, sí que ha de tenir una vocació inequívoca de pacificació del conflicte.

La figura juridicopolítica que s'assembla més al que pretén la diputada Noguera i els seus companys és l'armistici, perquè no hi ha cap voluntat de solucionar l'enfrontament entre les parts.

Únicament es busca una treva estratègica, però només amb el propòsit de refer les forces per prosseguir en l'afany que va originar el conflicte.

Les dures paraules de la senyora Borrás, presidenta del partit esmentat, són inequívoques, en reiterar que el president Sánchez menteix quan diu que s'ha pactat la llei per afavorir la convivència, objectiu que a ella i al seu partit no li interessa per res.

La generació que va viure la transició recorda que la tesi política que va llançar l'oposició al franquisme va ser la de la reconciliació nacional.

En assumir la immensa majoria de la ciutadania aquesta aspiració, es va poder obrir una nova etapa en la història d'Espanya que, amb llums i ombres, ha propiciat un període d'estabilitat democràtica que el país necessitava.

Cap de les parts va renunciar a les seves idees i projectes de futur, però va ser la clau que va permetre que es promulgués una llei d'amnistia que va obrir la porta de les presons a molts represaliats per la dictadura.

Una altra cosa és que la recuperació de la memòria històrica continuï sent una assignatura pendent, però això és una altra història.

Pel que fa al procés, la percepció que es té per la majoria de la ciutadania catalana, i així ho reflecteixen les enquestes d'opinió, és que cal girar full respecte d'un conflicte que s'hauria pogut evitar amb una millor gestió política.

A l'estadi on hi ha les coses més de deu anys després, és majoritària l'aspiració a donar una oportunitat a la pau, mitjançant la reconciliació de les grans famílies polítiques catalanes i l'entesa amb els altres pobles que conformen la realitat política que anomenem Espanya.

El sentit de l'amnistia és consolidar la convivència pacífica després de la tempesta.

Però, com és natural, els danys col·laterals causats són de gran envergadura i hi ha sectors polítics molt radicalitzats. Per a uns es considera que la llei d'amnistia és un delicte d'alta traïció.

Per a altres, l'amnistia significa la legitimació de tot el “procés” per la qual cosa l'estat espanyol ha de pagar les culpes, i reformar el marc legal perquè es pugui emprendre la fase final cap a la independència que, per la conjuntura política, es pot exigir a canvi de permetre Pedro Sánchez mantenir-se al poder.

Sense perjudici que aquests temes mereixen una anàlisi més profunda, no veig desencertada que califiqui d'armistici l'aspiració d'aquest sector de JUNTS.

És obvi que la definició clàssica de l'armistici sempre ha concitat l'existència d'una confrontació armada. Però això també era en altres èpoques.

La declaració d'independència va constituir una veritable insurrecció fomentada pels que ostentaven les responsabilitats de la gestió de les competències atribuïdes a la Generalitat, en virtut de l'exigua majoria d'escons que va tenir al parlament autonòmic.

Lamentablement, el ministeri de l'interior de l'època va dotar d'una certa base de legitimitat davant de la ciutadania un referèndum consultiu i sense garanties, gràcies als tèrbols i il·legals maneigs de la policia patriòtica, al desafortunat desembarcament del creuer Piolín, ia les càrregues de els antiavalots contra els pacífics ciutadans que ho havien secundat.

Per descomptat, no es pot ignorar que la majoria parlamentària independentista del 2017 va saber unir el descontentament social i polític de moltes persones per la nefasta gestió de la reforma de l'Estatut d'autonomia, però no va ser únicament aquesta qüestió, sinó que van confluir altres motivacions molt diverses, com les polítiques estatals que van retallar la recuperació de la memòria històrica -tan sensible per a les generacions catalanes que van viure la crueltat de la guerra civil, l'exili i la repressió franquista-.

D'altra banda, a aquest moviment s'hi va sumar una joventut frustrada per les expectatives de futur, desitjosa d'assolir una “república catalana amb oportunitats per a tothom”, com deia la propaganda gestionada des de l'una Generalitat que va bolcar la seva estratègia a les xarxes socials ia la recerca d'un reconeixement internacional que mai no va obtenir.

Els fets posteriors són de coneixement general, i aquí vaga tot comentari, llevat que els fets esdevinguts van justificar que els jutges haguessin d'exercir la seva funció constitucional.

No depèn del seu parer ni de les seves ideologies obrar d'una altra manera. Tret del reduït nombre de polítics independentistes que van optar per l'exili, tots els altres van comparèixer a les crides judicials i es van sotmetre a l'acció de la justícia.

El rigor d'uns tipus penals anacrònics va ser objecte de la decisió política del govern de coalició que va modificar el codi penal i va atorgar els indults controvertits, que el temps ha demostrat que van ser necessaris i eficaços per rebaixar la tensió i aconseguir que la normalitat democràtica s'hagi instal·lat a Catalunya amb una presidència de la Generalitat que ostenta un partit en l'ideari legítim del qual segueix mantenint l'aspiració a obtenir la independència, però que és conscient que la unilateralitat no és el camí que les exigències democràtiques imposen.

En aquesta tessitura, i transcorreguts ja més de set anys des de l'opció insurreccional fracassada, la majoria del parlament espanyol, dipositari de la legitimitat democràtica, veu raonable promulgar una llei d'amnistia.

Però l'opció del minoritari partit JUNTS, estratègicament rebutja el projecte de llei per considerar-lo insuficient i exigeix que es coarti preventivament la capacitat dels jutges d'aplicar la llei d'acord amb les normes de dret, de manera que juga la carta que li atorga la conjuntura electoral, per imposar un veritable armistici exorbitant i inacceptable.

Davant d'aquest nou desafiament, si els dos grans partits tinguessin un sentit d'estat veritable, hauria acabat el que ja està sent un malson. Però aquí ens donem de cara amb la dura realitat que ens ha tocat patir els espanyols: ni tan sols són capaços d'assolir un acord per renovar el caducat CGPJ, que ja transita pel sisè any de bloqueig.