L'esplendor de l'Ars Nova florentí

Hi ha historiadors que identifiquen el tretze florentí com l'avantsala directa de l'Edat Moderna. Sembla que l'activitat intel·lectual que va conèixer aquesta ciutat en aquell moment ja permet anticipar les formes culturals que comportarà el Renaixement. La música europea al segle XIV, per la seva banda, experimenta una revolució que acaba designant-se com Ars Nova, per distingir-la de les formes tradicionals heretades, l'Ars Antiqua. Encara que aquest procés de canvi l'inicia a França Philippe de Vitry al voltant del 1321, acaba per estendre's a Itàlia, on emergeixen grans compositors com Andrea da Firenze, Antonio Zacara da Teramo i, per sobre de tots, Francesco Landini.

El conjunt italià Aquila Altera ha reunit en la nova gravació discogràfica les obres d'aquests tres músics com una manera de compondre una fresca que reflecteixi els sons d'aquella Florència tardomedieval. L'ensemble, creat el 1997, centra els repertoris en les músiques de l'Edat Mitjana i el Renaixement.

El disc Paradigma Medioevo ha volgut reflectir el canvi de paradigma que suposa l'Ars Nova, que mentre que a França té lloc com una evolució en les estructures rítmiques i en la notació precedents, a Itàlia, per contra, sembla que sorgeix espontàniament de cap banda . En concret, la polifonia secular italiana sorgeix sense una tradició anterior escrita, i reposa en formes musicals com la canzona , el sonetto o la ballata . Així, al segle XIV italià el nounat Ars Nova s'articula al voltant dels gèneres del madrigal i l'esmentada ballata. Aquest madrigal és diferent del que sorgeix al voltant de 1520 i que constitueix el cim de la polifonia profana renaixentista. Consisteix en una versió primigènia composta per una estructura de dos o tres tercets (terzetti), als quals segueix un rodolí anomenat ritornello.

Per la seva banda, la ballata té un notable caràcter dansable i coincideix amb el virelai francès en la seva estructura musical articulada en tres seccions: una tornada repetida al final, la segona part anomenada peus (piedi) , i una tercera que constitueix la volta (volta ), i que és la música de la tornada del principi, però amb un text diferent.

Un dels protagonistes d'aquest disc és Francesco Landini, autor de fins a 141 ballatas -91 a dues veus i 50 a tres-, i que és reconegut com l'exponent més gran de l'Ars Nova italià. L'enregistrament inclou cinc d'aquestes peces signades per Landini, així com el virelai Adiu, adiu dous dame.

Totes les pistes incloses a l'obra dels tres autors -Landini, Andrea da Firenze i Antonio Zacara da Teramo- pertanyen a l' Squarcialupi Codex , un manuscrit datat cap a 1415 a Florència, que recopila més de 350 composicions musicals de l'època, entre madrigals, ballate i cacce. La caccia era un poema basat en el tema de la caça a què s'aplicava el cànon, és a dir, una estructura musical a diverses veus. A diferència del madrigal que retratava el lànguid tema amorós, la caccia descriu amb vivesa i colorit les escenes de persecució i assetjament de la peça, els falcons i les gossades. Precisament, una d'aquestes cançons és el tema que tanca el CD, Cacciando per gustar/Ay cinci, ay toppi , d'Antonio Zacara da Teramo.

Completen el disc tres temes instrumentals, dos procedents del Manuscrit de Londres de la British Library, recopilats a Florència a l'època dels Medici, que contribueixen a perfilar l'ambientació de la posada en escena històrica de l'enregistrament.

L'ensemble Aquila Altera presenta en aquest disc les veus de Maria Antònia Cignitti, Carlotta Colombo i Luca Cervoni, així com la viola de Gabriele Pro, el llaüt d'Antoni Pro, la flauta de Matteo Nardella, l'arpa de Beatrice Dionisi i, finalment, l'orgue de Federico Perotti.

Paradigma Medioevo aconsegueix fer-nos arribar amb frescor i actualitat tota aquesta música tardomedieval, a través d'una interpretació creïble i gens acartonada, que permet que aflori la grandesa i la poesia que allotja aquest so que ja anticipa les formes renaixentistes.