Proactiva Open Arms compleix un any salvant a milers de refugiats

 

Veure les fotos que sortien diàriament de persones mortes en les ribes de les platges de Grècia i Turquia; veure que nens i adults s'ofegaven a escassos metres d'arribar a la sorra ... veure la foto del petit cos de Aylán batut per les onades en una platja de Turquia va ser massa per a qui portava 25 anys dedicats a salvar gent de morir al mar.

Fa un any que Oscar Camps, un professional del socorrisme, fundés una ONG dedicada a les tasques de socorrisme i salvament als refugiats a les costes gregues ia la Mediterrània central.

P roactiva Open Arms compleix un any de vida i, encara que hi ha aniversaris que costa celebrar per la crueltat i duresa que tenen darrere, no és menys cert que l'existència i presència d'aquesta ONG ha ajudat a salvar milers de persones en aquests dotze mesos de terrible i constant acció.

Dues persones que van marxar de Badalona a Lesbos han acabat sumant a la seva causa a més d'un centenar de voluntaris i ajudat al rescat de 150.000 persones que provenen majoritàriament es Síria, l'Iraq i l'Àfrica subsahariana.

És la imatge de Aylán la que impulsa definitivament a l'Oscar Camps a abandonar Badalona i anar-se'n a Lesbos. Sense més garanties d'èxit que la seva il·lusió i la seva professionalitat i amb els recursos propis que reservava per a un veler de segona mà.

Després de plantejar preguntes davant diferents organismes i de no obtenir respostes, després que ningú contestés a les seves cartes i oferiments d'ajuda, Camps i un dels seus companys, Gerard Canals, decideixen anar a Lesbos i veure com poden ajudar, què logística s'estava "mal emprant" perquè la gent morís a pocs metres d'arribar a la riba.

La realitat els va colpejar al cap de pocs minuts d'arribar a la platja a Lesbos. Vestits, sense res més que les seves mans i la seva experiència, ja van haver d'entrar a l'aigua per treure gent perquè els que s'embarquen fugint de l'horror d'una guerra no saben nedar, els pugen sense armilles i s'ofeguen amb l'objectiu a l'abast de la seva vista.

UN VELER QUE ES CONVERTEIX EN UNA ONG DE SALVAMENT

Oscar Camps no ho dubta un segon i decideix al costat de Gerard quedar-se a Lesbos. Només tenen els 15.000 euros que Camps havia estalviats per comprar un veler i aquesta serà la base econòmica del que després serà 'Proactiva Open Arms'.

Els diners realment els dura un mes i comencen a plantejar-se la idea de fundar una ONG i recaptar fons que els ajudi a quedar-s'hi i seguir ajudant. El suggeriment d'Eric Kempson, un britànic establert des anys a Lesbos és decisiva. Kempson, qui és tot un referent en el moviment del voluntariat internacional i ha vist com es deixen la pell Camps i Canals, els recomana recaptar fons a través de l'crowfunding. És amb aquest mètode com comencen a arribar donacions de tots els llocs del món.

Hi ha una data decisiva i que succeeix als gairebé dos mesos d'estar a Lesbos. Va ser el 28 d'octubre de 2015. Una embarcació amb 300 persones naufraga a pocs minuts d'arribar a la riba. Camps i Canals, amb dues motos d'aigua són capaços d'acabar rescatant 200 persones. El més al·lucinant del tema és que al costat hi havia un vaixell de Frontex, (vaixell de control de duanes) sense equipament per al salvament.

Durant hores, Camps i Canals van anar pujant a gent a les motos. Ells mateixos els ajudaven a pujar al vaixell de l'agència europea per al control de les fronteres.

"Vam estar navegant entre cadàvers. Vam haver de treure a nens dels braços dels seus pares que estaven vius. Havíem de decidir a qui recollir d'acord amb les probabilitats que tenien de sobreviure", explicava Canals uns dies després del succés al diari 'El Espanyol ', però al final van aconseguir rescatar més de dos centenars de persones.

Aquest dia van decidir que havien de ampliar el crowfunding i tenir presència en alta mar perquè la seva cobertura fos més gran i salvar encara a més persones. Han rescatat també molts cadàvers i han hagut d'aprendre a sobreviure veient la mort al seu voltant. Una de les frases que ha dit Camps en alguna ocasió és que el que més li dol "és veure com moren".

Durant aquest any han salvat milers de vides i vist morir a moltíssims homes, dones i nens. Asseguren que les xifres de morts que ens venen les autoritats no s'acosten ni de lluny a les reals perquè només es comptabilitzen els cossos recuperats, no els que acaben al fons del mar.

A més, i encara que els refugiats acabin sans i estalvis a bord de l'Astral, les històries que arrosseguen, les mirades de patiment que viatgen amb ells, deixen empremta també en els seus salvadors. Per això, els equips, que solen ser d'unes nou persones a cada missió, no romanen allà més de tres setmanes seguides.