El 'tradicional' separatisme de l'esquerra divideix Podemos

 

El congrés de Vistalegre II de Podem s'està centrant en les diferències polític-estratègiques que mantenen les principals corrents del partit -pablistas, errejonistas i anticapitalistas-. Una cosa curiosa quan el partit es va formar com a eina política d'un corrent social heterogènia, el 15M. Després de la seva experiència en política Podem ha acabat en una disputa de tradicions ideològiques, set en concret: eurocomunisme, trotskisme, socialdemocràcia, autonomisme, leninisme o ecosocialisme, amb els seus matisos en qüestions territorials -federalismo, sobiranisme i confederalismo-, sectorials o sindicals.

En el mateix si de Podem conviuen dirigents que procedeixen de diferents tradicions ideològiques d'esquerra. El populisme no té cabuda a la llista, tot i que condicioni cap a postures més pragmàtiques i possibilistes, vinculades a la socialdemocràcia i al revisionisme 'light' de l'eurocomunisme.

Després del congrés constituent de Vistalegre I, es va incidir en perfils provinents tant de l'activisme com de la política de partits que aportessin experiència, i es van incorporar persones properes a IU i el PSOE, a més d'altres forces d'àmbit autonòmic com el BNG, Anova, ICV, Mès, Esquerra Castellana o el SAT (com a part de la CUT). De cara a les generals del 20-D hi va haver una segona volta de fitxatges que es van centrar en cares reconeixibles d'esquerra i centreesquerra. En l'últim any, les incorporacions s'han inclinat més cap a l'entorn del PCE i les seves joventuts comunistes, sent un clar exemple d'això el renovat equip d'assessors de Pablo Iglesias.

El tradicional separatisme de les esquerres fa efecte en Podem aquest cop, amb un clar segell errejonista. Una cosa que no es va percebre durant el cicle electoral on les tradicions eurocomunista i leninista van conviure deixant de banda els seus propis interessos. Això sí, Pablo Iglesias sempre ha tingut una marcada posició en la via leninista, després del seu militància en les joventuts comunistes. El secretari general assumeix l'estratègia obrerista, antagonista amb el PSOE i basada en la construcció del bloc històric polític i social.

Els membres de la promotora del partit provenien d'aquestes tradicions, però també de l'autonomisme i el postobrerismo que Pau Iglesias va teoritzar en la seva tesi doctoral coincidint amb el seu activisme en el moviment antiglobalització, i fins i tot del trotskisme. Aquesta última corrent és la que identifica el sector anticapitalista, que s'autodenomina revolucionari.

ELS ANTICAPITALISTES DE PODEM

La línia trotskista dels Anticapitalistes, i el seu full de ruta revolucionària, va ser l'única que va rebutjar diluir-se en favor de l'estratègia populista després Vistalegre I. No sense assumir conflictes interns i prioritzant la seva coherència ideològica sobre la presència en llocs de direcció, a la que no van ser integrats.

Teresa Rodríguez, una de les cares visibles d'Anticapitalistes, va ser la primera a redefinir ideològicament Podem, defensant el "socialisme" en els documents polítics amb els quals va revalidar el seu lideratge en les primàries andaluses. Ara, de cara al congrés de Vistalegre II, els documents que ha presentat aquest sector recuperen la lluita de classes, el conflicte social i la col·lectivització dels béns comuns.

Si Pau Iglesias ha tornat a la seva tradició ideològica, desprenent del populisme, Íñigo Errejón ha assentat el seu projecte en una línia que beu tant de la socialdemocràcia com del carrillisme, definida per esglésies com "comunisme de dretes".

Com ha recalcat el secretari general en més d'una ocasió durant els últims mesos sobre el número dos: "Íñigo i la seva gent es van incorporar després al projecte i vénen d'altres tradicions". D'aquí que algunes veus autoritzades equiparen també el errejonismo al Partit Democràtic de la Nova Esquerra (PDNI), que, liderat per López Garrido, es va escindir de la IU de Julio Anguita després del seu fallit intent de "renovar l'esquerra" per estendre ponts amb el PSOE.