La fugida d'empreses i un baix creixement del PIB van afectar a l'economia del Quebec després del referèndum de 1980

 

Artur Mas al costat de Jean Charest, primer ministre del Quebec

La província canadenca del Quebec ha celebrat dos referèndums sobiranistes, el 1980 i 1995, i en tots dos casos va vèncer l'opció de romandre al Canadà, però, en els àmbits empresarial i demogràfic la regió s'ha ressentit de l'intermitent projecte secessionista encapçalat pel Partit quebequès.

En un article de l'Institut Econòmic de Mont-real, el seu president Michel Kelly-Gagnon, afirma que la magnitud i durada de l'impacte negatiu de les consultes són impossibles de quantificar amb precisió i, és que, des de l'auge de les tesis independentistes a partir de 1976 , Mont-real va perdre la confiança del sector financer deixant de ser el principal pol comercial de Canadà.

Si llavors la província albergava la seu de cinc de les vuit principals institucions bancàries per volum d'actius, després de la primera temptativa independentista de 1980, en què va guanyar la permanència al Canadà per vint punts de distància, només el Banc Nacional del Canadà es va mantenir al Quebec. Com a conseqüència Mont-real va perdre la seva preponderància com a centre financer i capital econòmica de Canadà, en favor de Toronto, a la província anglòfona d'Ontario.

La crisi de desconfiança iniciada a finals dels 70 va seguir amb els successius governs nacionalistes fins a la segona consulta sobiranista de 1995, en què el secessionisme va perdre per un estret marge de 50.000 vots. Durant aquests governs es va promoure una visió autonomista i legislacions com la polèmica Carta de la llengua francesa que prioritzava el francès en els centres de treball.

Segons la fundació d'investigacions econòmiques franco-anglesa MEI, durant els mandats del Partit Quebequès (1976-1985 i 1994-2003) fins a 700 empreses van abandonar la regió per relocalitzar en altres províncies canadenques. I si el 1990, abans del segon referèndum, Quebec comptava amb 96 de les 500 principals empreses de Canadà, deu anys després, el nombre de grans companyies va baixar a 75, d'acord a un estudi del 'think tank' Fraser Institute. La inestabilitat econòmica va transcendir als dos processos independentistes i els seus efectes són palpables a dia d'avui en termes comercials i demogràfics.

CREIXEMENT ESTANCAT

La fugida del capital financer de Mont-real en els 70 i 90 va provocar que la província veiés ressentit el seu creixement econòmic, que ha registrat xifres positives però a un ritme inferior a la resta del país. A més, la bretxa econòmica amb Ontario, principal beneficiat de l'èxode bancari i d'asseguradores, s'ha incrementat. 

Així, les dades de l'Institut Econòmic de Mont-real mostren que entre 1981 i 2006 Quebec va créixer al 2,3 per cent, mentre Canadà ho va fer a una mitjana del 3 per cent.

Durant aquests 45 anys de projecte independentista el pes econòmic del Quebec s'ha anat diluint, i si el 1981 l'economia quebequesa representava un 20,5 del PIB canadenc, el 2006 aquest percentatge va baixar al 18,5, també segons dades de l'Institut Econòmic de Mont-real.

Xifres governamentals més recents demostren que la província ha crescut a remolc de la mitjana nacional, el 2016 Quebec va tenir un creixement del PIB d'1,2 per cent, principalment basat en les exportacions de béns i serveis, mentre, el PIB d'Ontario va augmentar un 2,5 per cent. La principal diferència es registra en el PIB generat en el sector financer i d'assegurances, i si el 2016 el d'Ontario creixia un 5,1, líder del país, el del Quebec avançava al 3,1 per cent, gairebé un punt i mig per sota de la mitjana nacional.

De la mateixa manera, la desocupació es va aguditzar després de la primera consulta el 1980, fins llavors a Toronto i Montreal comptaven amb xifres d'ocupació similars, però llavors es va produir una bretxa de 6 punts de diferència en atur entre les dues províncies, apunta Kelly-Gagnon en un article. A dia d'avui les dues regions tornen a comptar amb unes xifres d'ocupació molt similars, les dades governamentals situen en 5,4 la taxa d'atur al Quebec, mentre a Ontario es troba en el 5,3, dues per sota de la mitjana nacional de 5,6 per cent.

MIGRACIÓ DE 600.000 PERSONES CAP A ALTRES PROVÍNCIES

Segons un informe de l'Fraser Institute, una de les conseqüències més greus que va patir la província francòfona durant els processos sobiranistes va ser la migració de persones a altres zones dins del Canadà. Segons aquest estudi la migració interna de 1971 a 2005 suposa un saldo negatiu de 600.000 persones per a la regió del Quebec.

Durant aquest període 1,6 milions d'quebequesos van abandonar la província, mentre que d'1,06 milions de canadencs van decidir emigrar a la província francòfona, el que dóna un saldo negatiu que converteix al Quebec en l'única província que va perdre població canadenca en favor d'altres zones, i va significar que la seva població no va créixer al mateix ritme que altres províncies de Canadà.

En aquests 45 anys, els habitants del Quebec han passat de 6,02 milions el 1.971-8.160.000 el 2016, segons l'agència oficial d'Estadística de Canadà. Mentrestant, en aquest mateix període Ontario gairebé va doblar la seva població, de 7,7 milions el 1971 a 13,4 milions el 2016. Fa quatre dècades Quebec representava el 27 per cent del total de canadencs, i avui aquest percentatge ha baixat fins al 23 per cent.

Altres de les constatacions del Fraser Institute és que l'edat que més es va ressentir entre els migrants va ser la franja de 20 a 29 anys, amb un especial repunt coincidint amb la celebració del segon referèndum quan la migració al Quebec va caure 20 punts entre els joves canadencs, un fet amb conseqüències en el pla econòmic i demogràfic.