On està el Barça Lassa?

 

Imatge del Barça després de perdre contra Efes.

No fa molt que el Barça molava. De veritat que no fa gaire. Jo me'n recordo i sóc molt jove. El que no sé és si va deixar d'interessar-me abans l'ACB o el FC Barcelona.

Aquell Barça que arribava a la Final Four, que guanyava lligues, que jugava tan bé, que emocionava veure amb Robirosa. Bodiroga, Pete Mickeal, Jasikevicius, Lakovic, Lorbek, el bon Navarro ... fins i tot la irregularitat espantosa de Ricky Rubio em valia.

Però de cop i volta, tot canvia. Els grans es fan vells, es retiren, i els que vénen darrere no els arriben ni a la sola de la sabata.

En les temporades més recents, un totpoderós com el Barça ha tingut, com a base titular, a Marcelinho Huertas, un home que ha estat la riota més gran de la història de la NBA en la seva efímera carrera en els Lakers.

D'aler, presumiblement titular, encara té a Víctor Claver, un home que a Pamesa donava pel sac, era estireganyós, i en els Trail Blazers NO jugava. Zero.

I la resta són un grapat de mitges tintes. Però el que més m'al·lucina és com un equip de la categoria de l'entitat blaugrana s'ha convertit en una fàbrica de donar segones oportunitats. En les últimes campanyes estem veient com recullen de la misèria a diversos jugadors NBA tallats, descartats.

Però anem a veure, De la Fuente: que si un equip fa fora un jugador és que és dolent de nassos. És el que mai comprendré. Aquesta baixada d'autoestima i qualitat que travessa el Barça, però sobretot d'autoestima, de no creure-s'ho.

Encara recordo com, una pretemporada, el Barça va guanyar als Lakers d'un encara sa Kobe Bryant. En aquell partit, Pete Mickeal es va menjar a la llegenda nord-americana que, tot s'ha de dir, va sortir a passejar-se, al 10%. Però Mickeal, després d'anotar un 2+1, es va regirar i va cridar a la cara del '24': "Dóna'm els teus diners, he de cobrar el mateix que tu!" Això és confiança. Això era el Barça.

Ara vénen les arreplegadures, els detritus de la NBA i, compte, que a sobre els donen bombo. Llegeixin.

Víctor Claver. Tres temporades als Portland Trail Blazers. Mitjana de 3,2 punts per partit. Phil Pressey, tres temporades a l'NBA (dues a Boston i una a Philly). Mitjana de 3,2 punts per partit. Els hi juro que jo també puc promediar això.

Després vénen Alex Renfroe i Rakim Sanders, dos homes que no van ser ni elegits en els Drafts de 2009 i 2012. En altres paraules, que els 30 equips de l'NBA van passar DOS vegades d'escollir-los. Al Draft de 2009 va sortir Blake Griffin, Stephen Curry... Apa! Víctor Claver, i fins i tot Sergio Llull. Quin festival.

Esperin, que ve el millor. Xavier Munford, un home que arriba ni més ni menys que al FC Barcelona després de ser escollit a TERCERA ronda de la D-League, la lliga de desenvolupament de la NBA. O sigui, la mitjania entre les mitjanies. 14 partits va durar a Memphis. Però passi vostè, Xavi, escolti, benvingut.

I a sobre cal 'treure's el barret' davant un 'veterà' com Kevin Seraphin, que va passar cinc temporades en els Wizards, una als Knicks i una als Pacers, amb una mitjana de -redoble- 5,9 punts per partit. Tothom que que coneix el bàsquet sap que el primetime d'un jugador professional comença als 28 anys. Endevinin quina edat té Seraphin. Doncs això.

I Navarro amb la bossa de sèrum i les sabatilles. Doncs quatre derrotes en sis partits i ahir 85-89 contra Efes. Ara torna a per una altra.