Jerónimo Tristante: "Ja no fem novel·les de policies amb gavardines"

JerónimoTristante, premi Novel·la Ateneu de Sevilla / Librújula

A Jerónimo Tristante li agrada trencar clixés literaris, motiu pel qual va crear Víctor Ros, un detectiu carismàtic que fuig del paper de policia perdedor i gràcies al qual es va donar a conèixer davant el gran públic el 2006. Ara, a 'Nunca es tarde' (Algaida Editores), la protagonista és Isabel Amat, una mestressa de casa aficionada a la novel·la negra que sorprèn amb les seves investigacions. Amb aquesta darrera obra, Tristante ha guanyat el XLIX Premi de Novel·la Ateneu de Sevilla i, com va passar amb Víctor Ros, espera veure Isabel Amat en una sèrie de televisió.

La protagonista de 'Nunca es tarde', Isabel Amat, és una mestressa de casa que, gràcies a la seva curiositat, aporta dades molt importants a la investigació. És Isabel una espècie d'antiheroi?

Anteriorment, jo havia fet una novel·la una mica de clixé de novel·la negra, amb el personatge de Julio Alsina, que és una mica el detectiu perdedor, però el 'looser', que de vegades és un policia corrupte, que tracta malament la dona ... Són personatges amb els quals a mi em costa identificar-me. Aquest clixé em cansa molt i sempre he fugit d'ell, per això Víctor Ros és un personatge tan vuitcentista.

En el cas d'Isabel Amat, és com apuntes, i és que una de les característiques del gènere policíac que li han fet tan popular és que és molt lúdic i molt viu. Això ens fa evolucionar molt, buscar coses noves i ja no fem novel·les de policies amb gavardines com fa molts anys. Busquem coses noves i una d'elles és que el protagonista no sigui sempre el mateix, el clàssic, el policia chusquero.

Hem anat evolucionant, hi ha novel·les en què el protagonista és un escriptor, un periodista, un advocat. Isabel Amat és una mestressa de casa que descobreix que no li ha anat bé amb l'aposta que ha fet a la vida.

Descobreix que ha estat tirant els seus millors anys amb un beneit, un pallasso que no val la pena i, és clar, precisament això és el que li fa a ella no ser creïble com a investigadora i que quan ella diu que veu que s'estan repetint els crims no la prenguin seriosament.

A 'Nunca es tarde' surten molts personatges, i estan molt ben ordenats. Té alguna cosa a veure la teva experiència en docència, com a professor de Biologia, amb la forma de classificar personatges i capítols?

En el món docent, en què ja tinc 20 anys d'experiència, vas desenvolupant estratègies que van encaminades a mantenir l'atenció de la gent a molt curt termini, com transmetre una idea, com explicar alguna cosa, però són coses que has de transmetre en segons. En canvi, quan et poses a escriure tens tot el temps del món per pensar-t'ho, això és una cosa que t'ajuda molt a desenvolupar la capacitat de saber explicar una cosa de manera que puguis administrar bé la informació, també fer repassades de tant en tant, per tal que el lector tampoc se't despisti, perquè de vegades són trames complexes.

Saber seqüenciar com vas a administrar una informació és molt important per generar una sensació de suspens al lector, i de ganes de saber, que és el que fa que et facin ganes de donar la volta a la pàgina.

Què has copiat de la realitat per escriure 'Nunca es tarde'?

Doncs sí que hi ha una cosa que he copiat, i és una mica l'arquetip d'Isabel Amat, que encara que sembli mentida és una cosa l'he vista molt en la societat actual, en amigues meves, en parelles que he tingut jo. Aquesta noia de 42 anys, que no sé per què es repeteix això, però jo ho he vist moltes vegades, la noia de 40 i tants anys, mona, maca, que es cuida, que té un bon lloc de treball, que porta la casa endavant i carrega amb les criatures perquè els paios no fan res, i de sobte descobreix als quaranta i pocs que el seu marit és un beina que l' està enganyant amb una tia molt pitjor que ella, o vàries.

És un procés fotut. Immediatament l'autoestima cau a nivells insospitables, i a partir d'aquí costa molt. El que passa és que Isabel Amat, de retruc, comença a investigar un cas de fa més de 40 anys i, a més, coneix una persona, Enar, un noruec una mica estrany que és mig refugiat a la muntanya i això l'ajuda a començar de nou perquè mai és tard. Crec que això, inconscientment, sí que ho he agafat d'amigues, la idea de passar una etapa xunga fins que tornen a refer-se i a recuperar l'autoestima.

Al poble en què se centra la trama, El Valle, hi ha moltes persones trencades per uns crims que són coneguts, però dels quals no se'n parla. Es repeteix massa vegades aquesta història?

No té per què ser així. En el cas de la novel·la, sí que hi ha un motiu pel qual això s'ha soterrat, és una localitat turística, no interessa que fos associada en el seu moment a uns crims horribles i es va aconseguir oblidar l'assumpte. Jo llegeixo molt sobre el tema, sobretot m'interessa molt l'assumpte dels assassins serials i no trobo aquesta espècie d'oblit amb les víctimes. En aquest cas, sí que succeeix d'aquesta manera perquè és una cosa de la qual no interessa parlar.

En el llibre, algunes persones emprenen una vida nova que no esperaven per l'edat o pel costum. El Valle reflecteix la part fosca d'una vida senzilla de poble, quant a xafarderies? 

Sí. Dóna molt de joc. També és veritat que des del punt de vista literari, i no et dic ja amb una trama relacionada amb el policial, aquest tipus d'ambient de vegades dóna molt més joc que una gran ciutat. Ho hem vist en sèries com 'Broadchurch' en un entorn reduït, on es produeix un crim, llavors comença a investigar la policia, poses un ventilador i comencen a sortir misèries de tota mena.

En un entorn tan reduït per a l'autor és més fàcil anar esbudellant secrets del passat que tenen relació uns amb altres i des del punt de vista de la trama policíaca, ajuda moltíssim, és clar.

De fet, a la novel·la que he estat escrivint aquest estiu, i que no he acabat perquè he començat les classes, he continuat amb Isabel Amat, i està una mica relacionat amb aquest tema, està relacionat amb el valor de la informació, amb què tot el món té secrets, que m'interessa molt explorar.

En algun moment, algú important diu a Isabel, 'Estàs remenant molta merda'. Per què fa tant Isabel per conèixer crims de fa anys quan no li toquen de prop?

Ella està fent un àlbum de retalls per als seus fills, que ja han volat del niu, i es troba amb aquestes notícies a l'hemeroteca, de crims que van tenir lloc fa molt de temps, i a part s'estan produint uns successos aparentment paranormals que tenen el poble una mica trasbalsat i, en aquest context, desapareix una nena en el lloc en el qual va desaparèixer la primera de fa quaranta anys.

Ella té el convenciment que els fets s'estan repetint, però no aconsegueix demostrar-ho. La policia està investigant el present però no té cap pista i una forma d'intentar aclarir què és el que està passant és aclarir què va passar realment en el passat perquè ella arriba a la conclusió que aquest cas es va tancar en fals.

És una novel·la, en aquest sentit, una mica diferent. No estem investigant els casos d'avui dia, que això ja ho està fent la policia, sinó que ella, que és una aficionada, amb un escriptor noruec, investiga una mica què va passar fa quaranta anys per resoldre el cas actual.

En algun moment del llibre es parla de suborns, creus que és una cosa molt actual?

Sí. Jo vinc de Múrcia. El Llevant espanyol ha estat paradigma dels grandíssims casos de corrupció que han ocorregut en aquest país, immobiliàries, de la trama Gürtel, hem tingut judicis recentment. És una cosa que a nivell social està molt present i nosaltres coneixem molt de prop. És una cosa que almenys d'oïda tothom coneix. Si a sobre ets una persona informada, com jo, que escric articles cada setmana en premsa, a Múrcia, sobre la realitat política de la meva regió, doncs és una cosa que per desgràcia està a l'ordre del dia. També ho veiem aquí, a Catalunya, amb els casos de corrupció en època de CiU o a Madrid amb el PP. És una cosa que, per desgràcia, en la nostra societat és massa comuna.

En el món real, de vegades els bons perden i els dolents guanyen. Escriure et permet fer de jutge i triar el destí dels teus personatges?

Sí, de vegades un es pot permetre una mica aquesta venjança personal i aconseguir que els dolents realment paguin perquè en molts casos el dolent surt airós, sobretot quan el dolent és una persona poderosa, o ja no adinerada, sinó que està en el món de la política i és prou poderosa per influir en mitjans de comunicació. Ho veiem molt sovint, per desgràcia.

T'agrada castigar els dolents.

És clar. A més, hi ha un tòpic que diu que en aquest país robes una gallina i et cauen deu anys de presó, i fas un desfalc, enfonses un banc i no ingresses a la presó.

La teva trajectòria com a escriptor se centra més en novel·la negra. Et sents més còmode escrivint casos difícils de resoldre o li has agafat gust als enamoraments?

Normalment, en la vida segueixes a vegades un camí professional que no esperaves que fossis a seguir, i en el món literari, comences a escriure i vas trobant sense voler un caminet. Jo aquí al final vaig fer un segell meu personal, perquè volia escriure una novel·la d'amor i em sortia de misteri, volia escriure una novel·la històrica i em sortia de misteri, llavors vaig fer-me amb una fórmula meva, que és el que acostumo a fer jo: misteri amb ambientació històrica, però és veritat que en gairebé totes les novel·les l'amor és present.

Una novel·la ha de ser com la vida. Hi ha d'haver de tot: traïció, sexe, violència, amor. Una novel·la ha d'emular el que passa a la vida. En aquesta novel·la hi ha una història d'amor també, és una cosa que està present.

Les novel·les policíaques, guanyen interès si inclouen històries d'amor?

Jo és que en aquest sentit sóc una mica clàssic, més aviat romàntic, m'agraden aquest tipus d'històries. En general, en la novel·la negra hi ha el clixé del desamor, la 'femme' fatal, això segueix existint. En un congrés de novel·la negra, vaig estar en una taula rodona amb el tema de Víctor Ros, un tipus feliçment casat, integrat en la societat, i això sembla que grinyola. Sembla que les històries sempre han d'acabar malament, i la dona al final enganya el detectiu, aquest clixé cansa, i a mi m'agrada posar històries d'amor, que acabin bé o que acabin malament, però que sigui una relació de versemblança, que això s'assembli a la vida real.

Destacaries alguna cosa més de la novel·la?

És una novel·la en la qual he fet dues coses noves. Curiosament, per primera vegada la protagonista és una dona, i porto 17 anys escrivint. És la primera novel·la que he ambientat en l'època actual, i m'ho he passat pipa. En la novel·la històrica, només per començar a escriure estàs en tensió, i en aquest sentit, vaig començar a escriure més relaxat i a gust. Això jo crec que es transmet. Ha estat un canvi de registre que m'ha fet reviure la il·lusió dels primers dies que vaig començar a escriure.