Pecat, política i sexe, la Transició explicada per Rosa Villacastín a 'Los años que amamos locamente'

 

Rosa Villacastín, autora de 'Los años que amamos locamente'

La periodista i escriptora Rosa Villacastín ha publicat aquest mes de novembre el seu nou llibre, 'Los años que amamos locamente', en què recull els records i la "lletra petita" dels anys que van precedir la Transició del Franquisme a la democràcia. Es tracta d'un exercici de crònica social d'una època de canvis dels que, 40 anys després de l'aprovació de la Constitució, "molt poca gent parla perquè sempre es posa el focus en els grans esdeveniments, com la mort de Carrero Blanco o la legalització del Partit Comunista", segons l'autora.

En el volum, editat per Plaza Janés, Villacastín recorda des del "tsunami" que va causar l'aparició de Marisol despullada a la portada d' 'Interviú', el 1976, fins als canvis que es van produir tant en la cultura com en l'art i la vida social espanyola, com la reconversió de Marbella de "poble de pescadors" a "centre del luxe", l'extensió dels colors a la moda, les protestes estudiantils o el xoc entre "dos mons diferents", el que se sentia "còmode "durant el franquisme i els que" lluitaven per la llibertat ", segons ha explicat en una entrevista per Europa Press.

"Era com un país en blanc i negre, només que el blanc ho vivien uns i el negre ho vivien altres", assegura, a més d'indicar que per a l'Església de llavors "tot era pecat" i que a les cases "no es parlava ni de política ni de sexe ". De fet, el primer capítol comença amb un record personal de Villacastín en 1973 quan, als seus 25 anys, la seva mare el va trobar a casar en descobrir que prenia la píndola anticonceptiva.

També relata els inicis del 'Diario Pueblo', pel que llavors van passar des Arturo Pérez-Reverte, que "era un noiet que acabava d'arribar" o Juan Luis Cebrián fins Joana Biarnés, Raúl del Pozo o la pròpia Villacastín, que recorda aquella redacció com el seu "gran escola de periodisme". "Allò era com una arca de Noè, cadascun tenia una ideologia, però ens van ensenyar a conviure", explica.

Sobre les tensions polítiques, recorda que el seu pare va acudir a la presentació d'un llibre seu sobre el 23-F i, "al veure'm amb Carrillo i Fraga, s'en va tornar plorant a casa". "No ens deixava veure la televisió quan apareixia Carrillo, perquè havien matat el seu pare a la guerra i, per a ell, Carrillo havia estat el catalitzador de tot el dolent que havia passat, era com el l'home del sac", explica.

Villacastín no limita el relat a les seves memòries sinó que compta també amb altres veus, com la de l'advocada i política Cristina Almeida. "És una barreja de coses meves personals, i d'altres dones que tenen la meva mateixa edat i que han viscut més o menys el mateix, sobre com era Espanya fins que vam arribar als 80. Són coses que no s'expliquen en altres llibres d'història ".

LA DONA ERA UNA CIUTADANA DE SEGONA, NO PODIA NI OBRIR UN COMPTE CORRENT

Per a l'autora i periodista, els canvis que es van produir llavors van venir motivats perquè "es va lluitar molt" per aconseguir-los, cosa que creu que ara "es corre el perill de perdre" pel que fa a la situació de les dones.

"Salvant el cas ara de la 'Rajada', que sembla que ha regirat una mica a la gent, jo crec que estem donant passos enrere molt importants. Hi ha enquestes que diuen que hi ha nois de 14 i 15 anys que veuen gairebé normal la violència de gènere. És molt alarmant ", lamenta.

També adverteix que moltes joves semblen "haver assumit que tot s'ha aconseguit ja" quan, al seu parer, no és així. "Totes les grans cultures hi ha hagut un moment en què hi ha hagut un pas enrere important. Cal estar sempre alerta perquè hi ha qui no volen que la dona segueixi avançant i creuen que la seva incorporació a la feina és el causant de l'atur", subratlla.

Villacastín assenyala també que "no fa tant de temps" des que les dones "anaven amb vel, amb mitges gruixudes i sense màniga curta a l'Església" i que "la dona era una ciutadana de segona, que no podia ni obrir un compte corrent ". "Quan jo ja treballava i em vaig voler llogar unes golfes, vaig anar al banc i em van dir que havia d'anar el meu pare. Sembla que és molt lluny i no fa temps, jo ho he viscut. I la roba, un cop em van enviar a fer una entrevista a Marbella i vaig anar amb minifaldilla i el subdirector em va fer anar a Madrid a donar explicacions de per què anava amb minifaldilla ", recorda.

En aquest sentit, lamenta també que en aquell temps van haver d'aprendre sobre la sexualitat "sobre la marxa, perquè ningú explicava res". "A vegades ens sortien les coses bé i de vegades ens sortien malament", explica.

Segons relata, els canvis socials van començar "pas a pas" amb les primeres eleccions i especialment amb l'arribada dels socialistes al poder, cosa que fins llavors "era impensable". Tot i això, reconeix l'aportació del Rei Joan Carles, d'Adolfo Suárez i de Calvo-Sotelo. "Si en comptes d'escollir el Rei a Adolfo Suárez hagués triat a qualsevol altra persona no sé si s'hagués aconseguit tot el que es va aconseguir", reflexiona la periodista, que elogia el paper del Rei emèrit i critica que "se li té com si fos l'únic que ha comès algun pecat en aquest país ". "Reivindico el seu paper perquè sense ell hagués estat impossible", conclou.

Per a la periodista qui han nascut més tard "tenen la sort de gaudir de tot això", de la situació actual, i tem "una volta enrere en drets dels treballadors, desigualtat i moltes coses".

"A tots aquests que posen en qüestió la Transició, els preguntaria què anem a recordar d'aquesta època en 40 anys. Segurament res, i de la tasca dels polítics molt menys. Cap té mirada de futur. Ningú mira cap a la història amb les llums llargues. Això és terrible. i en canvi aquells van tenir tots que cedir, des del PCE fins al Franquisme quan es va fer l'harakiri. tots van haver de cedir per poder aconseguir el que es va aconseguir, una Constitució i estabilitat. Ara què? ¿ Què estem aconseguint? Que tornem a matar-nos", adverteix.