Hwang Sok-yong: "El capitalisme no ha après a incloure els marginats"

Hwang Sok-yong, escriptor i activista de Corea del Sud

L'escriptor i activista sud-coreà Hwang Sok-yong presenta a Barcelona la novel·la 'Todas las cosas de nuestra vida' (Alianza Literaria), en què retrata la vida d'un abocador al Seül dels anys 70, en contraposició amb el gran avanç tecnològic i el creixement econòmic del país. És crític amb la modernitat que deixa de banda els més desfavorits, però al seu torn es confessa un optimista i confia en la mobilització de la societat.

Parles amb molt de detall i coneixement del funcionament de l'abocador, a l'Illa de les Flors. Ho coneixies d'abans d'escriure el llibre?

És un lloc que veia de petit des de casa meva. Jo vivia al costat del riu i conec quina forma tenia l'illa. Utilitzo aquesta illa perquè en els anys 70 i 80 es va convertir en un abocador de veritat i tots els residents que hi vivien van ser traslladats. El que volia en el llibre era crear un món en el qual els esperits d'aquests residents s'havien quedat en els objectes que estaven a l'abocador i crear un món a part. El nexe entre un món i l'altre són els nens.

Per què barrejar realitat social amb elements fantàstics?

A l'Àsia Oriental sempre hi ha hagut la tradició diguem més o menys xamànica de crear una mena d'intranet entre tots els éssers que hi ha al món. És a dir, no només existeixen els éssers humans en aquest món, sinó també la naturalesa i els objectes. La novel·la reflecteix que hi pot haver un final, que el món pot esfondrar-se si segueix així, i també reflecteix que el món seguiria existint sense els humans. No sé si aquesta idea és esperançadora o no, però volia reflectir que no es pot continuar vivint d'aquesta manera.

Són aquestes les ferides socials de Corea del Sud?

Durant els últims tres anys m'he centrat a escriure la meva biografia, que s'ha publicat a Corea. En aquest temps m'he adonat que la modernitat consisteix constantment en un conflicte entre recordar i oblidar. Per exemple, tinc un pensament molt positiu sobre el xamanisme de Corea perquè neix arran de petites comunitats en què conviuen tots en conjunt.

Intenta recordar-ho tot, i fins i tot crida els morts per recordar tot el que ha passat i per descobrir la veritat, perquè aquestes persones arribin a entendre mútuament i d'aquí neixi el perdó i la comprensió mútua. Aquest procés del xamanisme se li diu 'mugyo', que en coreà vol dir alguna cosa així com "deslligar" i només d'aquesta manera es pot arribar a conviure en conjunt. Això és el que ha passat a l'Àsia segurament.

En l'obra hi ha moltes famílies desestructurades o poc tradicionals. Com influeix això a nens com Ojos Saltones o Trasquilón?

Abans del procés de modernització de Corea, pràcticament tots els coreans eren pagesos i, arran de la industrialització, van passar a ser obrers. En tot aquest procés hi va haver una desintegració de la família, fins i tot actualment es pot dir que les famílies estan desintegrades. Només cal veure el fet que els nens, per exemple, van a l'escola, després han d'anar a diferents acadèmies i no tornen a casa fins a les deu o les dotze de la nit. Tot això és part també de la desintegració de les famílies.

Més encara passa amb els pobres, quan a finals dels 80, després de les olimpíades, totes aquelles persones que vivien en barraques o en cases de muntanyes van ser tirades de les seves cases i van ser reubicades en diferents parts fora de la ciutat. Segurament les famílies que surten al llibre poden ser aquestes famílies. En aquest procés, els que més pateixen són els joves, que viuen en condicions bastant nefastes.

Corea és un dels països que té una de les taxes més altes de suïcidi juvenil de l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics) i suposo que la desintegració de la família també hi influeix.

Com se sobreviu en un abocador, tenint en compte les dures condicions de treball i aspectes com l'alcoholisme i les baralles?

Segurament això va succeir realment en els abocadors des de finals dels 70 i durant dècades. Ara ja no, ara ho fan tot màquines. Sempre hi ha els marginats, també en l'actualitat, però sobreviuen, van vivint. Avui dia també hi ha molta gent que no té una feina estable, que té contractes indefinits i ha de tenir tres o quatre llocs de treball. Això es deu a l'estructura econòmica del capitalisme que encara no ha après a incloure els marginats, i per això els intel·lectuals s'estan esforçant perquè tot això canviï.

Hi ha manca de llibertats a Corea del Sud?

Corea del Sud és una societat bastant dinàmica. Jo mateix vaig participar en el Moviment Democràtic de Gwangju en els anys 80, un dels més coneguts. Corea del Sud ha passat per molts processos difícils i ha hagut de patir molt, però l'any passat es va aconseguir destituir la presidenta, Park Geun-hye.

Tot això ha pogut canviar gràcies al moviment de les persones, 17 milions de persones van sortir als carrers i a això es coneix com a revolució de les espelmes, i van aconseguir després de 22 manifestacions, de les quals jo vaig participar en sis, canviar el Govern, aconseguir que la presidenta fos destituïda, i aconseguir que totes aquelles persones que havien comès crims o il·legalitats estiguin ara a la presó.

Amb tots aquests esforços i capacitats que té la societat de Corea del Sud, confio plenament en què podran fer que Corea del Nord canviï.

Es projecta una imatge rica i irreal de Corea del Sud?

En els últims 30 anys hi ha hagut un gran desenvolupament en l'economia però tot això ha estat arran d'una dictadura militar, si bé és cert que a Corea del Sud s'ha aconseguit la industrialització i la democratització a la vegada, que això no ha passat en altres parts del món. Jo ho veig també com el que anomeno la "violència de la velocitat" perquè durant aquest procés s'han sacrificat coses i aquests sacrificis a poc a poc han anat quedant com els problemes que existeixen actualment a la societat.

És possible un acostament amb Corea del Nord?

Si per al Japó un dels problemes principals són els terratrèmols, si per a la Xina ho és la possible divisió de la població per les ètnies que existeixen, el risc principal de Corea del Sud és Corea del Nord, però els líders de Corea del Sud tenen la responsabilitat de resoldre aquest problema.

El que passa és que han deixat el comandament a altres parts. Quan Corea del Sud havia d'haver solucionat el seu problema amb Corea del Nord, en els últims deu amb dos governs conservadors, s'ha deixat el comandament a altres persones, això és un problema molt gran que està intentant resoldre el Govern d'ara, recuperar el comandament i solucionar el problema de Corea del Nord sense que intervinguin terceres parts.

El que estan intentant tant el Govern com els intel·lectuals és canviar el sistema polític-militar que existeix ara, la relació polític-militar que hi ha ara amb Corea del Nord, per una relació econòmica i cultural.

És complicat amb els líders dels Estats Units i Corea del Nord, Donald Trump i Kim Jong-un?

Cal pensar que Kim Jong-un no actua sol. Darrere d'ell hi ha el Partit dels Treballadors de Corea del Nord, que són persones molt estrategues i racionals.

L'estructura de Corea del Nord és molt simple. Tot comença el 1991 després de la Guerra Freda quan Corea del Sud i Corea del Nord s'integren com a membres de l'ONU com a països diferents. Una de les condicions per convertir-se en membres de l'ONU va ser que Corea del Sud establís relacions amb Rússia i la Xina, i Corea del Nord amb els Estats Units i el Japó, que eren com els seus contrincants o rivals durant la guerra. Rússia i la Xina sí que ho van fer amb Corea del Sud, però els Estats Units i el Japó el rebutgen.

Per això, Corea del Nord va començar a armar-se nuclearment, perquè era com la seva eina per aconseguir el diàleg amb els Estats Units i arribar al Tractat de Pau. L'any 2005, durant el diàleg sixpartit, es va proclamar, a Beijing, que es tornaria a conversar sobre el Tractat de Pau entre Corea del Nord i Corea del Sud, però els Estats Units ho va rebutjar i fins i tot imposar sancions econòmiques a Corea del Nord.

El que vull dir és que ja no cal deixar-ho en mans de terceres persones, Corea del Sud ha d'intentar liderar aquests esforços o aquests moviments perquè Corea del Nord torni a seure a la taula de diàleg i aconseguir que Corea del Nord canviï. Crec que Corea del Sud pot aconseguir-ho.

Et consideres més escriptor que activista?

Per a mi, per descomptat, ser escriptor significa la creació d'obres i personatges, però un escriptor també té la responsabilitat d'establir relacions amb el seu entorn, de veure què passa realment. En trobades amb escriptors d'altres països els dic 'quina sort que tens de viure en un món més lliure, de ser més lliure' i els escriptors de fora em diuen 'quina sort tens tu de viure en un lloc en què hi ha tants problemes i amb tants temes sobre els quals escriure'.

Escriure és la teva manera de fer activisme?

Sí i no. Pot ser una manera, però també ho faig de forma separada. Com he comentat, he escrit la meva biografia, que es diu 'El presoner', i crec que al final contesta, en part, la pregunta. Acaba dient: 'El presoner del temps, el presoner de la llengua, dins de la presó que és la divisió de la Península Coreana, el desig de llibertat com a escriptor era una cosa realment perillosa i aquesta és la raó per la qual el títol d'aquest llibre és 'El presoner'.