Xavi Cutillas: ​"Si no treballes en xarxa, la teva capacitat d'actuació és molt més limitada"

Xavi Cutillas presideix l'ACP

Xavi Cutillas és, des de fa més de 15 anys, president de l'Associació Catalana per la Pau (ACP), una ONG que va néixer vinculada als moviments socials compromesos amb el desarmament i amb la transformació de les relacions Nord-Sud. En aquesta entrevista, parlem amb ell de l'actualitat al Pròxim Orient, d'un dels eixos de l'entitat com es Colòmbia i de la defensa dels Drets Humans.

Comenceu una campanya amb població desplaçada a l'Iraq, en què consisteix aquest projecte?

És una campanya d'assistència sanitària a la població refugiada de la guerra a Síria. Parlem de la mateixa guerra: de Síria la gent surt desplaçada per qüestió d'una sèrie d'actors i d'Iraq surten desplaçades per la pressió d'altres actors, en alguns moments són els mateixos i en d'altres no, però el conflicte és el mateix. Els mesos de juny, juliol i agost va haver un intent de prendre Mossul per part d'Estat Islàmic. Dels desplaçats, alguns van anar cap al sud de l'Iraq, però la majoria va anar a la zona del Kurdistan iraquià.

Amb el nostre soci local a l'Iraq, una associació que es diu Al Amal, que vol dir l'Esperança, vam aconseguir capturar alguns fons per tal de fer tal de fer resistència sanitària. Ho vam aconseguir gràcies al festival 'Casa nostra, casa vostra', al Palau Sant Jordi de Barcelona, i són prop de 60.000 euros que serveixen per atendre les víctimes del conflicte a Síria i a l'Iraq.

És la primera vegada que treballeu a l'Iraq?

Ja havíem treballat amb Al Amal. El 2002 ens vam posar en contacte amb ells per treballar a la ciutat d'Erbil, i el 2003, quan va haver-hi la invasió americana a l'Iraq, en temes d'acció humanitària després de la guerra.

És més difícil accedir-hi que al Líban o Palestina, on teniu anys d'experiència?

Les condicions generals són més complicades, però el soci que tenim allà està molt assentat en el territori, fa molts anys que hi treballa, més de 13 o 14 anys, i això fa que estigui a tot el país.

Què es farà a la campanya sanitària que dueu a terme?

Una de les característiques dels països àrabs en temes sanitaris és l'alt percentatge de metges per nombre d'habitants, en comparació amb altres cultures. Al món àrab la professió de metge és una professió de prestigi, per tant, moltes famílies de classe mitjana tenen un fill o dos que són metges en exercici. De fet, als orígens de la medecina també trobem el món àrab. Això és un tret diferencial del món àrab, que no et trobes quan treballes a l'Àfrica o l'Amèrica Llatina.

L'organització disposa de personal sanitari i amb la nostra aportació comprem una unitat mòbil, semblant a una ambulància, que va per diferents municipis on no hi ha assistència sanitària de manera regular.

Si bé és veritat que el percentatge de metges és alt, està molt concentrat a les zones urbanes. Es tracta d'arribar a les zones més remotes, i a la unitat mòbil hi ha des de xeringues i medicaments fins a kits d'ajuda humanitària urgent.

També feu campanyes de solidaritat amb els refugiats a Catalunya, com el cas del pianista palestí-sirià Aeham Ahmad, que va haver de fugir del camp de refugiats de Yarmouk, a Síria, i ha estat un cas d'èxit arreu d'Europa pel que fa a sensibilització. Per què creus que ha funcionat tan bé?

En el cas de l'Aeham s'ajunten tres coses. Ell és una persona que ja és refugiada des que va néixer. És fill de refugiats palestins a Síria i ha viscut en un camp de refugiats.

Això no li ha impedit fer una vida relativament normal des del punt de vista de tenir competències en l'àmbit professional i artístic. Ha accedit al món sanitari i a la universitat com qualsevol sirià. Això va fer que es convertís no només en un músic, sinó, a més, en un bon músic.

Un tercer element són les característiques personals d'ell. És una persona molt resistent, d'enormes capacitats, i no perd el sentit de l'humor. A més, la seva gran capacitat de connectar amb els altres ajuda al fet que sigui en aquests moments una persona de referència a la comunitat refugiada palestina a Europa.

Documental de l'ACP i el pianista Aeham Ahmad durant la seva estada a Barcelona

Un altre dels eixos forts de l'ACP és Colòmbia, on fa molts anys treballeu. Originalment acompanyàveu sobretot comunitats camperoles. Amb els acords de pau, com ha evolucionat la vostra tasca?

Vam començar a treballar a Colòmbia el 2001. Des del 2001 fins ara, la població objectiu, per dir-ho d'alguna manera, és la població camperola. En primer terme, abans de la signatura dels Acords de Pau, perquè era la població en què d'alguna manera impactava més el conflicte, a les zones agràries del país, amb totes les conseqüències que té el conflicte armat, però també com a implementació dels Acords de Pau perquè entenem que en el marc dels Acords de Pau, si alguna cosa tenen de positiva és que un cop acabada la guerra, pot generar, amb els anys, la transformació de les condicions del camp. Són coses que van lligades a les causes del conflicte, i si se solucionessin com marca l'acord podríem estar parlant de transformacions molt profundes, tot i que serà molt costós.

En aquesta etapa, també la població objectiu a Colòmbia ha de ser la població camperola. Les organitzacions amb les quals seguim treballant són les mateixes que hi havia abans de la signatura de l'Acord de Pau.

Quins canvis hi ha hagut al vostre treball de camp a Colòmbia?

Ens havíem centrat molt en la defensa dels drets humans, en el dret a la vida i, ara, en aquest període també ens estem orientant cap a estructures productives, projectes de comercialització, que van una mica més enllà del dret a la vida, per començar a transformar també les condicions de la gent. D'alguna manera és la nostra aportació al procés de pau, entenent que el fil conductor del conflicte a Colòmbia és al camp, en la propietat de la terra.

Com ho feu?

Estem començant a treballar per obrir una via de col·laboració amb les organitzacions que vagi orientada específicament a la incorporació de guerrillers a la vida civil. És complicat per a la persona que ha estat 10, 15 o 20 anys a la muntanya, de cop i volta, tenir un canvi de vida. Si es donen les condicions productives perquè aquesta persona pugui tenir un sou és més fàcil. Una part important de la gent que ha estat a la muntanya, a la guerrilla, ha estat una activitat armada no legal, per tant, una de les línies de treball que estem fent és afavorir les condicions productives.

Encara hi ha la guerrilla de l'ELN, que no ha deixat les armes definitivament, i assassinats a líders socials. Creus que hi ha una oportunitat per a la pau?

Des de la signatura de l'Acord de Pau a Colòmbia fa més d'un any fins ara, el que ha passat és d'una transcendència molt gran. El principal conflicte armat del país, que provocava anualment entre 1.500 i 2.000 persones mortes i ferides greus, entre militars i civils, s'ha acabat. 

Avui els hospitals militars de Colòmbia estan buits. Fa tres anys, per exemple, teníem 500, 600, 700 militars mutilats, per les mines antipersona o per combats. 

Aquest conflicte s'ha acabat, i això té moltíssima transcendència, més enllà que les condicions en què s'acaba i la maduresa d'una part de la societat colombiana encara no fa que es puguin abordar totes les conseqüències de la pau. Hi ha un sector, sobretot de militars, i vinculats al paramilitarisme, que segueixen conspirant. Però el conflicte està acabat.

Però hi ha tensions.

Malgrat això, existeix una línia de tensió sobre dos punts, dos grups de població. Una, són els dirigents socials, a les zones més remotes, a les zones on hi ha més paramilitarisme històricament, i a zones sota disputa. Hi ha un fet, la sortida de les FARC, una guerrilla que controlava part d'un territori i deixa part d'un territori per ser controlat per l'Estat, però hi ha paramilitarisme i narcotràfic, com es veu a algunes parts del país, com zones de Nariño o el Cauca. Els líders socials amb permanència en aquestes regions en pateixen les conseqüències.

Hi ha una altra part, que són els exguerrillers. Jo no diria que hi ha una política predeterminada per a la seva liquidació, però en alguns llocs han mort aquest any 2017 des que es va signar l'Acord de Pau. Persones que havien fet l'opció de vida civil però han estat assassinades, en molts casos a la seva pròpia comunitat.

Ho esperaveu?

Això no genera el millor clima per implementar els Acords de Pau, però quan es van signar sabíem que aquest seria el clima que tindríem. No érem aliens a què la història de Colòmbia és la que és, de poca presència de l'Estat a moltes parts del país, amb una part de la població molt acostumada a resoldre les disputes no amb la política sinó a través del plom, i que la signatura de l'acord no canviaria aquestes qüestions d'un dia per l'altre.

Un dels temes que tracteu són els Drets Humans, com l'alimentació o els drets de les dones, que són intangibles. És més difícil fer entendre la necessitat de temes com els drets de les dones abans que la construcció d'un hospital?

Costa molt més. Absolutament tothom està d'acord sobre la necessitat de construcció d'un hospital. Al lloc més remot de l'Àfrica cal fer un hospital. S'ha de ser molt malalt per no entendre-ho. A tot el món és necessari que a una persona malalta la curin. Ara, el pas següent, que és entendre que això és un dret, que és un dret que està associat a altres drets, això moltes vegades costa molt d'explicar.

A alguna part de la gent li costa molt més d'entendre el fet que hi ha moments en què és tan important posar en marxa un servei mèdic com empoderar o ajudar a organitzar associacions de dones perquè siguin elles mateixes les que recavin un servei mèdic perquè siguin elles mateixes les que ho defensin.

Per aconseguir serveis bàsics i mantenir-los a vegades cal la pressió de la ciutadania organitzada: en la salut, l'educació, l'agricultura... Hi ha una part de la nostra acció que s'ha d'orientar a aquelles organitzacions de societat civil per conquerir drets, per mantenir-los.

Les ONG petites i mitjanes han de treballar en xarxa entre elles per tenir èxit?

Depèn. Treballar en xarxa és necessari sempre. A vegades una organització mitjana o petita per si sola no té accés a un lloc o un sector. Per nosaltres és imprescindible. La capacitat d'arribar al món és limitada, si no estiguéssim treballant en xarxa no podríem arribar a altres habitants, i a l'inrevés. Així ho fem a Colòmbia, Pròxim Orient, Guatemala, o Filipines. I també treballem en xarxa a Europa.

Part del nostre aprenentatge i experiència es fa així a l'hora de treballar amb altres països. A la República Democràtica del Congo treballem de la mà de l'organització belga M3M aprofitant la seva experiència de fa més de 20 anys. Igual amb El Salvador, on estem treballant amb el Secours Popular Française en un projecte conjuntament.

Si no treballes en xarxa, la teva capacitat d'actuació és molt més limitada. Per exemple, a l'Orient Mitjà, bona part de la nostra feina ha tingut el seu origen al Líban i des d'allà s'ha fet d'enllaç de la resta del món àrab, a l'Iraq, Jordània, Egipte... Amb xarxes tindràs més capacitat. Hi ha coses que no les pots fer sol.