Ferran Busquets: "L'èxit d'Arrels és que hi hagi gent que no s'hagi de preocupar d'on dormirà demà"

Ferran Busquets, de voluntari a director d'Arrels. Foto: Juan Lemus/Arrels Fundació

Ferran Busquets és director d'Arrels Fundació des del 2012, però anys ja abans havia estat voluntari de carrer d'aquesta entitat que atén persones sense llar a Barcelona i que després de 30 anys compta amb prop de 60 treballadors i 400 voluntaris convençuts que ningú no hauria de dormir al carrer.

Arrels és una entitat de referència en el món de les persones sense llar i una de les coses que remarqueu és el dret a viure amb dignitat. És aquest un dels objectius?

Sí, el nostre objectiu és que la gent no visqui al carrer i que tingui un habitatge digne. Hi ha exemples claríssims, i és que quan la gent té un pis, la gent es transforma. Una de les batalles en el tema de l'habitatge és que, clar, moltes vegades la gent es diu: 'això de donar un habitatge a la gent que viu al carrer, jo també el vull'. És un comentari que sovint surt, però... per què has de tenir tu més dret que una persona que està vivint al carrer? Trobo que és molt fort qüestionar això. Hi ha molts prejudicis, sempre que parlem amb algú que no està vinculat en el món social, són sempre els mateixos.

Per exemple?

'Les persones que estan al carrer, en el fons hi ha moltes que estan perquè volen'. 'En el fons, com que qualsevol cosa és millor que està al carrer, doncs benvinguda sigui, qualsevol solució ja està bé'. 'Si els hem d'inserir al cent per cent a la societat, els hem de trobar feina'. 'Com és que feu allotjament permanent, això és paternalisme'. Aquests són els estigmes més habituals.

Com de cert és el tòpic que les persones que viuen al carrer a vegades el que agraeixen és parlar i com els afecta la soledat?

Estic totalment d'acord. Quan vaig arribar a Arrels sentia coses com 'ai aquests ciutadans, què es pensen apropant-se a la gent', o 'aquests que baixen a repartir menjar són ignorants'. La meva opinió és que ningú sobra. Totes les persones que estan fent accions així, quan un és receptiu a això, és per alguna raó, per tant, trobo que falten iniciatives. Tant de bo tothom digués 'hola' a la persona que està dormint al carrer al costat de casa seva. I tant de bo tothom truqués per dir 'què puc fer'.

Jo no sé si les entitats socials som expertes o no, només sé que de moment estem fracassant, perquè no estem solucionant el problema sinó que estem posant pedaços, que són molt útils per algunes persones determinades, però estem fracassant per posar pedaços en la problemàtica. No estem resolent la problemàtica. A vegades sents dir que no és feina nostra, però no estic d'acord.

Seria feina de tots?

Sense cap dubte, començant per la ciutadania. Jo crec que la ciutadania s'ha d'implicar, la gent, quan veu una persona dormint al carrer d'ha d'indignar i s'ha d'emprenyar. No hauria de treure-li la son, perquè això tampoc és bo, però si s'hauria d'emprenyar.

A Arrels ens convertim en una eina. No volem que ningú ajudi Arrels, sinó que vulguin ajudar la gent que està dormint al carrer i que Arrels sigui una eina, un instrument per al ciutadà per tal d'ajudar les persones que estan dormint al carrer.

Fa un any es va inaugurar el Pis Zero, un habitatge en què dormen una desena de persones que no volen anar a altres recursos més tradicionals. Ha esdevingut un cas d'èxit, per què?

Jo crec que és el zero. És una adaptació total a la persona que dorm al carrer. No cal dutxar-se, poden beure, tot i que s'intenta que no beguin massa. Hi ha un requeriment mínim, que és la convivència, la no-agressió. Jo crec que l'èxit és adaptar el servei a les persones constantment.

Hi haurà més Pisos Zero a Barcelona?

Intentarem que sí. Si sortissin diferents Pisos Zero, la gràcia és que s'adaptés a les persones. Si un grup de persones té menys dificultats, doncs llavors pot ser una altra cosa. Si hi ha un espai que ha de ser només per dones, es pot adaptar.

Moltes persones que viuen al carrer tenen famílies. Hi haurà tot tipus de casos, però podrien ser els més comuns que s'avergonyeixin que els vegin al carrer, o han fet patir molt els familiars?

Caldria fer molts estudis perquè cada casa és un món, però el que està clar és que el tema familiar ha fracassat; és a dir, jo abans que quedar-me al carrer, faré algunes trucades familiars, segurament. Potser els pares no perquè em porto malament, potser els germans no perquè em fa vergonya, però probablement sempre hi ha algú a qui puguis accedir. Però si no hi ha aquest algú, s'ha acabat.

Les raons que et porten a no fer ús de la família per sortir d'ella, són les raons que dificulten també tornar-hi. Ara, hi ha famílies que han patit molt. No tots els que estan al carrer són uns sants.

Com qualsevol altre sector o col·lectiu?

Clar. És que una persona que dorm al carrer és una persona que no té on dormir. Hem conegut gent que després de separacions han acabat al carrer. Quina diferència hi ha entre una persona pobre i una persona no pobre? Que hi ha gent que no pot arribar a finals de mes per pagar el lloguer, per exemple, i pot enviar un whatsapp a un familiar o un amic per demanar diners. Això és la diferència, a vegades, entre la pobresa o no, els contactes familiars.

Un pot tenir aquesta solució i un altre no, o no la pot fer servir per vergonyes o per pors o pel que sigui. Tots coneixem algú en el nostre entorn que, per sort, ha tingut el suport familiar. En aquestes situacions, què passaria si aquest recurs familiar no hi fos? On acabaria? Un cop traspasses la línia de passar a viure al carrer, jo crec que l'impacte ha de ser molt bèstia.

Sovint Arrels està els últims anys o mesos de la vida de la persona. Com es paeix l'acompanyament en la mort?

La gent que viu al carrer mor uns 20 anys abans que la resta de la població, que no és ben bé l'estadística de l'esperança de vida. Nosaltres acompanyem per sempre, perquè és molt difícil reconduir totalment la persona i recuperar l'autonomia. Els acompanyem sempre, també quan moren. Se'ns moren vint persones l'any, a Arrels la mort és molt habitual.

L'acompanyament a la mort és molt important perquè és el final de la vida. Si l'èxit és que la persona mori bé, ben acompanyada, l'ajudem amb el màxim que podem, amb afectivitat.

També teniu casos de persones que surten del carrer i aconsegueixen una habitació o un habitatge.

Clar. Per mi, l'èxit d'Arrels és que hi hagi gent que no s'hagi de preocupar d'on dormirà demà. Que la gent que viu al carrer tingui aquesta tranquillitat és molt important. A partir d'aquí, hem de pensar en altres aspectes com l'alcoholisme, la inserció laboral... Si ja és difícil trobar una bona feina, doncs per a la gent amb aquestes dificultats, tornar al mercat laboral és complicat. Una persona que ha passat pel carrer, que té pors, que està molt tocada, que a més ha tingut problemes amb l'alcohol, què ha de fer?

De fet una de les tasques de treballadors i voluntaris d'Arrels és acompanyar-los al metge, que tinguin assistència sanitària.

Sí, a vegades no saben quin dia és, o estan desorientats, o no gestionen la comunicació amb el metge. Són vulnerables i fràgils, sovint pot ser semblant a si acompanyessis els avis.

Gràcies a entitats com la vostra s'ha aconseguit que 'aporofòbia', fòbia a les persones pobres, sigui paraula de l'any per a la Fundeu i formi part de del diccionari. Per què existeix aquest neguit?

La tasca és fruit de vàries entitats. Hem tingut paper en visibilitzar, per una raó que és bastant estructural d'Arrels: nosaltres tenim la missió d'acompanyar, sensibilitzar i denunciar. Tenim aquestes tres potes, hi ha entitats que en tenen una o dues. Estem obligats a donar veu, a criticar, a qüestionar, i l'aporofòbia és molt important perquè el 30 per cent de les persones que viuen al carrer han patit agressions, i en el cas de les dones el 40 per cent, i si parlem de gent més vulnerable arriba al 60 per cent. És una barbaritat. És covardia, perquè està clar que els agredeixen perquè els veuen vulnerables.