Carles Sans “Per fi sol” a Poliorama

“Després de fer teatre durant quaranta anys en silenci, per fi puc parlar” diu en plena complicitat amb el públic Carles Sans, un dels triomvirs que va donar vida al grup d'èxit de Tricicle. Un col·lectiu teatral que va exercitar durant diverses dècades el teatre del silenci que bé pogués ser qualificat de mim, encara que sembla que ells van rebutjar aquesta qualificació preferint la de pantomima o teatre gestual. En fi, com vulgui que s'hi anomeni, una forma d'expressió dramàtica en què el gest substitueix amb avantatge la paraula al punt de fer-la innecessària. Dit altrament: el teatre en estat pur.

Però finalitzada aquesta venturosa associació artística perquè tot té una fi en aquesta vida, cadascun dels seus components ha anat seguint el seu propi itinerari i Carles Sans va tenir la idea de recopilar records i anècdotes d'aquella experiència amb un monòleg on les enllaça amb evocacions personals i familiars. El resultat és un espectacle titulat “Per fi sol” que presenta al teatre Poliorama amb notable ressò de públic.

En aquest espectacle l'exercici de la gestualitat roman com un element insubstituïble a l'exercici teatral de Sans, però la utilitza com a forma de subratllar el relat parlat que esquitxa, a més, amb nombroses referències al treball col·lectiu amb els seus antics companys i acompanya algunes imatges oportunament incorporades. Carles Sans reafirma, ara a títol individual, aquesta condició de còmic que, com tants altres, va iniciar en aquells benemèrits grups d'aficionats i que va malbaratar amb el desig patern de convertir-se en un respectable professional del Dret. Una elecció molt mal rebuda pel seu progenitor però que n'ha fet tot un referent del teatre espanyol contemporani (i en excel·lentíssim senyor, condició que atorga la Medalla d'Or de les Belles Arts que li va concedir el rei que gran és el país que fa excel·lentíssims als seus còmics!)

Dirigit per José Corbacho, Carles Sans connecta com sempre amb l'espectador, encara que ara ho fa de manera diferent, i ho aconsegueix sense haver de recórrer a recursos fàcils, simplement utilitzant una saviesa escènica que és fruit de molts anys de treball incansable. A diferència d'altres monologuistes -gènere per cert molt de moda al teatre actual- l'interès de la seva actuació no decau ni un moment i la veritat és que l'espectacle arriba al seu terme sense cap cansament (per a l'espectador, ens temem que no per a l'actor) amb el desig secret que hagués durat una mica més. Una prova de foc de la qual Carles Sans torna a sortir airós.