Verges (Girona) balla amb la mort: la tradició medieval que transforma la Setmana Santa catalana
Aquest Dijous Sant, quan la nit va caure sobre Verges (Girona), el temps va semblar aturar-se. Les llums es van atenuar, els tambors van començar a ressonar, i l'ànima medieval del poble es va fer present: tornava l'emblemàtica processó de Setmana Santa, coronada per una de les tradicions més antigues i estremidores d'Europa: la Dansa de la Mort
Amb arrels que s’enfonsen a l’Edat Mitjana, aquesta dansa ritual ha recorregut els carrers empedrats del nucli antic de Verges des del 1666. Només dos anys —2020 i 2021, a causa de la pandèmia— van aconseguir silenciar-la. Però aquest 2025, torna amb força, imatges renovades i una posada en escena que estremix l’ànima. Un viatge al passat entre murs de pedra.
Imatges cecides a CatalunyaPress
La tarda va començar amb els Manages, els soldats romans, que van desfilar pels carrers anunciant l’inici d’una jornada carregada d’història i simbolisme. La plaça Major es va convertir en un teatre vivent amb la representació del Misteri de la Passió de Crist, abans que comencés la solemne processó.
Passada la mitjanit, ja en Divendres Sant, la vila medieval —custodiada per les seves muralles i torres fortificades— es va submergir en la foscor. La processó va avançar entre ombres, torxes i silenci, mentre s’escenificaven moments com les tres caigudes de Jesús, acompanyades d’una impressionant ambientació audiovisual. Els assistents es van veure immersos en una atmosfera gairebé hipnòtica.
La Dansa de la Mort
I llavors va arribar ella, la gran protagonista: la Dansa de la Mort. De les entranyes del seguici van emergir deu figures. Cinc d’elles, vestides d’esquelets, van dansar al ritme sord d’un tambor, executant una coreografia ancestral, mentre que les altres cinc, amb túniques negres, avançaven seguint el compàs sense fer els passos de la dansa.
Entre els ballarins, va destacar el capdanser, que va obrir la dansa amb la seva dalla, sobre la qual hi havia la inscripció llatina “Nemini Parco” (No perdono a ningú). El banderer va portar una bandera negra amb la frase “Lo temps és breu”, i un dels esquelets va portar un rellotge, un símbol poderós de l’arribada imminent de la mort.
Final en silenci, emoció col·lectiva
El final de la dansa va conduir els participants cap a l’església parroquial de Verges, on, en un silenci solemne, van fer una reverència davant del Santíssim en una capella lateral, tancant així una de les celebracions més profundes i emotives de la Setmana Santa catalana.
Des del 2010, aquesta processó està reconeguda com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional. Però aquells que la presencien en directe saben que no es tracta només de patrimoni: és una experiència visceral, estètica i espiritual. Verges no escenifica la mort. Verges l’honra, la desafia i la balla.
Escriu el teu comentari