Els suggeridors clarobscurs de la flauta dolça

La flautista holandesa Lobke Sprenkeling i el teclista espanyol Jorge López-Escribano han publicat a principis d'aquest any Pulchra Es, una selecció de peces del Barroc italià interpretades per la flauta dolça amb acompanyament de clau i orgue. Tot i que la major part pertanyen al segle XVII, moltes manifesten una herència renaixentista que les situa en plena transició entre tots dos segles. El resultat són melodies d'un so pur, transmissores d'un assossec que convida a la meditació ia la introspecció.

Sprenkeling imparteix la formació a la flauta de bec, a més de tècniques s'ornamentació i improvisació històrica, al Reial Conservatori Superior de Música de Madrid, i col·labora habitualment amb formacions de música antiga de primera línia, com La Ritirata, Concerto 1700, Capella de Ministrers o Harmonia del Parnàs, entre d'altres. Per part seva, Jorge López-Escribano té una àmplia trajectòria com a teclista a Europa i ha col·laborat amb nombrosos grups de Bèlgica, Holanda, França, Noruega, i, per descomptat, Espanya, sent a més el fundador de l'Ensemble Sopra il Basso, conjunt que va ser seleccionat com a Ensemble en Residència l'any 2012 per al festival d'Ambronay (França).

Pulchra Es mostra les possibilitats cromàtiques de la flauta dolça a la música antiga, en concret, a la composta cap al segle XVII. Així com la flauta renaixentista era concebuda com un instrument de conjunt per a la interpretació de polifonia a l'estil vocal, les peces incloses en aquest disc presenten l'instrument en tota la seva esplendor com a solista. La revolució que comporta la Camerata Florentina a Itàlia imposa el canvi de la polifonia a la monodia, que és el principal canvi que comporta la música barroca. Un dels seus principals teòrics, el comte Giovanni Bardi, considerava que els instruments de vent eren preferits a altres per ser els que millor imiten la veu humana. Dins d'ells, Bardi considerava les característiques de cadascun (els trombons sonaven somnolents, els cornetts representaven el vitalisme…), i establia que la flauta dolça mostrava un registre intermedi, i, per això, podem deduir que havia de ser molt utilitzada per crear melodies.

A finals del segle XVII, els compositors italians van començar a crear música instrumental abstracta per a consorts o part d'aquests. Formats com la recercada o la fantasia eren peces instrumentals que no estaven basades en danses, com una altra música instrumental anterior, i que constitueixen el seu enlairament com a gènere independent. Un dels autors presents en aquest disc és Girolamo Frescobaldi, l'obra del qual fa d'alguna manera de pont entre la música renaixentista i la barroca, que aporta una cançó , un estil importat de la chanson vocal parisenca que serà la gènesi de la sonata, i també és l'autor d'una toccata .

Igualment, l'enregistrament conté obres dels Rognoni, pare i fill, una destacada família de músics i fundadora d'una de les primeres escoles de violí a Milà. Per la seva banda, de Dario Castello, que el 1621 introdueix el gènere sonata concertata in stile modern a la seva primera col·lecció de música instrumental, s'ha inclòs la peça Sonata seconda. Finalment, el disc es completa amb obres de Giovanni Battista Bovicelli, Giovanni Battista Fontana, Giovanni Bassano i Pandolfi Mealli.
 

L'enregistrament que presenten Lobke Sprenkeling i Jorge López-Escribano és sens dubte una petita joia, un exercici de bon gust i preciosisme que convida a la contemplació mentre evoca amb els seus sons la conjugació de la llum i les ombres.