Mentre Espanya els roba, aterren a Madrid per a fer negocis

Amb massa facilitat, algunes persones en general i polítics en particular canvien d’opinió amb una facilitat sorprenent i sense ni tan sols enrogir, una cosa natural o, com alguns dirien, tenen la cara de ciment ràpid. La memòria pot ser fràgil per a alguns, però les hemeroteques són implacables amb aquells que ahir deien negre i al cap de poc defensen el blanc com si sempre ho haguessin fet. N’hi ha molts exemples en tots els colors polítics.

Veient el panorama actual a Catalunya (a la resta d’Espanya passa igual), ens venen a la memòria dues frases de la mateixa persona en moments diferents: una quan estava en política i l’altra quan va prendre les de Villadiego. “Espanya ens roba” és la frase que en el seu dia pronunciava en seu parlamentària catalana el notari ficat a polític Alfons López Tena, una persona en aquells temps exaltada, que venia a menjar-se Catalunya o, almenys, a canviar-la després d’haver passat per diversos partits polítics. Juntament amb dos col·legues amb tanta marxa com ell, Joan Laporta i Uriel Bertrán (militant d’ERC), van decidir crear una plataforma electoral, Solidaritat Catalana per la Independència (després es convertiria en Solidaritat per la Independència, SI), que en la seva primera etapa electoral va fer tant de soroll que van aconseguir treure quatre diputats. En les següents, les coses no van anar bé i es van quedar sense representació.

Els tres mosqueters de l’independentisme es van quedar amb un pam de nas i sense escó. El radicalisme que representava la seva plataforma va ser assumit per Artur Mas, el seu govern i la CUP, que feien de les seves. Passats uns anys, la frase de López Tena, que tant va calar en sectors de la política catalana, va quedar en l’oblit. Fa tan sols uns pocs anys, el notari, que va tornar a la seva feina i ara està jubilat d’aquesta professió, ens sorprenia amb una altra frase: “Mai donaré suport al ‘procés’ perquè seria col·laborar amb un règim autoritari”. Un canvi d’actitud que alguns qualifiquen d’“evolució”, com solen dir els que canvien d’ideologia. Va passar de no voler respondre en castellà als periodistes a ser vocal del Consell General del Poder Judicial, a dir el 2023 que votaria als socialistes i a considerar-se un home d’Estat. No entrarem en més detalls, perquè queda clar el que ha passat i, almenys, ha tingut la valentia d’explicar-ho.

N’hi ha, polítics i partits, per als quals l’obscurantisme és la seva manera d’actuar: fan unes coses i n’expliquen la contrària. El cas de Junts és paradigmàtic. Els encanta repetir “Espanya ens roba”, “Espanya ens oprimeix i ens explota” i unes quantes frases més que gairebé tothom ha escoltat diverses vegades. Però no els cau la cara de vergonya negociant amb els socialistes, que ara governen en coalició, mostrant algunes de les coses pactades i acordant-ne d’altres que no es coneixen i que fan olor de negocis. Puigdemont i la seva colla celestial necessiten col·locar aquells que s’han quedat sense “xollo”. Vol tenir poder i les seves prebendes. Apunta a tenir una “figura” com la que en el seu dia exercia Josep Antoni Duran i Lleida, qui, per cert, tenia suite a l’Hotel Palace per estar més a prop del Congrés. El seu company de partit, l’hàbil Josep Sánchez Llibre, gran negociador i obrir de moltes portes, actual president de la patronal catalana Foment, segueix viatjant molt a Madrid per fer de “mediador”. Als nois i noies de Puigdemont els agrada relacionar-se amb les elits (totes) que manegen el cotarro a la Vila i Cort. Fan un paper a l’hemicicle del Congrés perquè els vegin i un altre de ben diferent quan les càmeres i els fotògrafs desapareixen. Són uns mestres, però se’ls veu el llautó. Puigdemont està encantat de ser el sant sanctorum i que vagin en peregrinació a veure’l, i, a més, si és possible, que se sàpiga. Altres trobades les porta en secret. Només li queda veure’s amb Pedro Sánchez.

Puigdemont està jugant a dues bandes: critica el govern i, alhora, negocia, va introduint els seus peons més independentistes en el poder econòmic de l’Estat (aquell que roba a Catalunya). Pere Soler, un independentista confés, el nomenament del qual va ser en el seu dia polèmic pels seus centenars de tuits gens conciliadors, com el que deia: “Espero que marxem perquè em feu pena tots els espanyols”. Doncs bé, Soler s’ha incorporat fa poc a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, amb seu a Madrid i que desenvolupa un paper molt important. No li molestarà anar a la capital de l’imperi?

L’altre col·locat, Ramon Tremosa, ex eurodiputat conegut per grans actuacions com denunciar un acudit del personatge Mauricio Colmenero de la sèrie Aída, segons ell, de mal gust. No té gaire sentit de l’humor. Gairebé a finals de gener anunciava que renunciava al seu càrrec de regidor a l’Ajuntament de Barcelona per dedicar-se “de ple a la docència” perquè no podia compaginar les dues ocupacions i s’inclinava per abandonar la política per la docència. Però Tremosa va canviar d’opinió, i això de deixar la política s’ho ha repensat. No és un càrrec polític a AENA? És evident que sí. Puigdemont l’ha posat allà per influir en l’ampliació de l’aeroport del Prat-Josep Tarradellas, ja que estan a favor de l’ampliació i de fer que el traspàs de l’aeroport sigui una realitat.

Com que interessa tenir gent a tots els àmbits, el comunicador català que va anar a les llistes de Junts al Senat i independentista fins a catalanitzar el seu cognom de Calza a Calçada, i de nom Miquel, ha trobat un lloc al consell d’administració de RTVE, amb un bon sou. Aquest degoteig de desembarcament a Madrid no serà l’únic, com tampoc la presència de gent afí a Puigdemont en grans empreses de l’IBEX. Es veurà poc a poc.

Mentre això passa i es pot entendre com una col·laboració “sincera” entre Puigdemont i els socialistes per donar estabilitat al govern, de debò? Puigdemont, que no ho pot evitar, dona la punyalada trapera i llança el seu nou protegit del incomprensible “Govern de la República” (govern a l’exili). Quin exili? Quin respecte a la democràcia i a les urnes? Jordi Domingo, president actual d’aquest govern amb permís del seu cap Puigdemont, torna a encendre el foc. Aquesta vegada, per continuar la batalla a l’exterior contra Espanya, recollint firmes per lliurar-les a l’ONU, des del Consell, que venen com el govern a l’exili. Enganyar l’ONU? És no saber amb qui es juguen les garrofes.

Amb aquesta estratègia d’enganyar l’ONU i altres organismes internacionals, tenen diners per a això? La idea és tornar amb la matraca de la consulta, amb la idea absurda que només puguin votar els nascuts a Catalunya. Puresa de raça? Classificació de catalans? La veritat és que aquests il·luminats, que diuen parlar en nom de Catalunya, deixen una mala imatge del país, al qual no representen perquè no són majoria. Déu ens guardi si algun dia aquests personatges autoritaris tinguessin el poder a les seves mans. Clar que la trajectòria de Domingo és per a escriure un llibre. Provenia de Bandera Roja, va aterrar en el PSUC (igual que Roures) i va coquetejar amb Rússia, obrint el seu bufet d'advocats a Moscou. Després d'aquesta etapa, es va convertir en un independentista furibund. Els reconvertits són els més feroços defensors del que toc en aquest moment.

Davant aquest panorama en el qual res és el que sembla, on la lleialtat, l'ètica i el compromís són paraules buides, al final, del que es tracta és de poder i diners; la resta són mers eslògans publicitaris per a continuar enganyant al populacho amb pa i circ… Com deia l'emperador Neró: “Quin bon actor mor amb mi!”