Illa de Bongoyo, Tanzània

No sé si quedar-me parapetat en aquest món o sortir pitant. Aquestes van ser les darreres paraules de l'article anterior en què rondava entre les cicatrius que deixen les guerres a la terra on flueix llet i mel. Com que no és propi meu tirar la tovallola, vaig pensar que el millor era anar-me'n a la platja. Allà vull endur-te amb aquest nou article amb el propòsit que serveixi per recobrar l'assossec, abandonar tanta crispació, recuperar l'optimisme i renovar l'esperança en un món millor on les amnisties no siguin necessàries. És possible!, em dic. I tant que ho és. Només cal que els polítics seguin a taula, encara que només sigui per menjar, i després, “cada boig amb el seu tema”, com canta Serrat. Recordo un home agenollat al capvespre a la platja de Stone Town, a Zanzíbar, va estendre els braços en creu i va arquejar el seu cos com quan el toreig posturés davant la fera enganyada. No sé què hauria de demanar aquest home al mig del no-res, però m'ho imagino.

Què t'explicaré de la platja que no sàpigues! A milers n'hi ha en aquest país que progressa a salt de mata entre les tradicions populars i el folklore polític. Davant d'aquestes evidències, no m'estranya que les necessitem tant i estiguin sempre plenes, o atapeïdes quan els estrangers, d'aquí i d'allà, vénen de vacances. Algunes estan entre les 50 millors del món: Cala del Moro, Cala Saona, Valdevaquers, Sant Antoni, l'Alguer de Llançà…, el problema és que per estar sol i relaxar-se cal anar a la nit de Nadal. En altres llocs del món, sobretot en aquells que es “corri” de valent i no tenen temps per a altres límits, podem trobar illes amb platges estupendes i desertes on passar qualsevol estació de l'any. Una d'aquestes illes és Bongoyo, a l'Oceà Índic, davant de la costa de Tanzània.
 

Si ja tens el banyador i la tovallola, puja't a l'avió que marxem a la platja. Per uns 300€, si sortim en dilluns i en ple mes de novembre, ens podem plantar a Dar es-Salaam, la capital tanzana, en unes 15 hores amb parada per prendre un cafè al Caire i la llet a Emirats Àrabs (no hi ha vols directes a aquests preus). A la ciutat podrem gaudir de la cordialitat de la seva gent, del colorit dels seus mercats, atapeir-nos amb els saborosos i condimentats plats: nidizi na nyama, ugali, chapati…, i beure malamba i dormir la mona allotjats en un alberg pel mòdic preu de 9€. N'hi ha de millors i més cars, però recorda que només portes el banyador i la tovallola, i que a Dar es-Salaam, per més animada que sigui, només estem de pas.

Dormits i polits ens dirigim al moll de Slipway a la península de Msasani, al nord de Dar es-Salaam. Des d'aquest modest embarcador surten les xalanes cap a l'Illa de Bongoyo. Si embarquen quatre, la xalana es tira a la mar després d'abonar una mica menys de 20€ (anada i tornada); si vas només a Bongoyo i de bon rotllo, negocies la quantitat i si són els mesos d'escassa moguda segur que arribes a un acord. Si asseguts en una taula han arribat a un acord amb el de Waterloo, com no ho aconseguiràs tu amb banyador, tovallola i un parell d'hores de pràctiques de regateig als nombrosos mercats ambulants de Dar es-Salaam.

Refermat a coberta, la xalana es va llançar a la mar. Al patró, li vaig demanar que no corri, que descansaré i a gaudir, i ell, ni curt ni mandrós, em lliura la roda de cabilles i em diu, «Va, to pa tu, “mzungu”!» No m'insulta, m'està trucant blanc, amb afecte. Em vaig sentir tan petit davant tanta grandesa que per poc li estampo un petó als seus llavis gruixuts castanyats. Naveguem per les cristal·lines aigües turqueses de l'Índic amb les presses que duren anys, amb els llums encesos i els problemes oblidats. Ens creuem amb les tradicionals embarcacions d'origen àrab, dhow, amb vela triangular, prenyades bufi d'on bufa el vent. Les utilitzen des de fa segles per sortir a pescar, transportar alguna mercaderia, desplaçar-se per les nombroses illes de l'arxipèlag, o gaudir d'una vista privilegiada de les multicolors postes de sol.

Bongoyo és una illa deshabitada situada a unes quatre milles de la costa tanzana. Per la seva proximitat a la capital, a tan sols 15km ia menys d'una hora de navegació, sol ser molt visitada pels turistes en els períodes de vacances i pels tanzans en els moments de festa que, encara que no tan llargs i freqüents com els nostres, per haver-ne n'hi ha. L'illa es troba en una àrea protegida pel govern tanzano; en realitat, tot el territori està nacionalitzat, així com sona, per decret llei. La costa de Bongoyo és rocosa però el parell de platges, de sorra blanca i aigües cristal·lines, són per treure't el singlot. Un frondós bosc que ocupa la major part de l'illa es pot recórrer per petits senders que apropen els esculls.

Arribar i besar el sant està garantit. La xalana s'acosta a la platja i com que no té quilla poc et mullaràs després que el barquer, aquest, no el que et portarà al més enllà si troba dues monedes sobre els teus ulls, asseguri la posició tirant l'àncora. Ja hi ha els peus sobre la riba, els veig caminar, l'aigua és transparent, cristal·lina i l'olor de mar penetra al cervell d'un exèrcit de milions de neurones. L'emoció està garantida, tanques els ulls i tornes a respirar profundament. L'aigua està tèbia, sol ballar entre els 25 i els 29º durant tot l'any, cosa que permet tenir-la fins al coll el que el cos et demani per reduir l'estrès i desfer-te del moc que col·lapsa tots els sentits. Els dits de les mans s'arruguen per l'emoció o potser per agafar-se a un mitjà on tot flueix de manera imparable.

Durant hores, la vista es perd a l'horitzó ia l'anar i venir de les petites onades que acudeixen una vegada i una altra a llepar-te els peus. Les mans acaricien la sorra càlida, fina com la pell d'un nadó. En aquell instant et dius, què cony feia jo al Líban, o a Lavapiés! T'adormisques, el somni és lleuger, plaent i ja no necessites viatjar al paradís perquè hi ets. I et dius, tant de bo hi hagués més platges desertes per trobar-te i ser tu una vegada i una altra. Tant de bo en aquest retrobament necessari la humanitat tornés a néixer, tornés a pensar abans de fer, tornés a valorar el “ésser” que fa créixer valors humans i ens arrenqui del “no ésser” que ens arrossega inexorablement a les flames de l'infern. Si algú pensa que l'infern no existeix, s'equivoca, està ben a prop i sinó que li pregunti als gazatis.

S'equivoquen també els que pensen que a la platja no hi ha res a fer, que és perdre el temps o que la seva funció principal és gratinar el cos deixant que la gavina i el niu romanguin a l'ombra. La platja, a més dels beneficis que aporta el sol i l'aigua, ajuda a viatjar més enllà de l'horitzó traçat, a reduir la tensió, l'estrès a què estem sotmesos en aquest món atrafegat on vivim. En moltes d'elles, com la de Bongoyo, no cal banyador, ni tovallola ia totes, els nens juguen amb la sorra, amb les mans aixequen castells i els fan miques amb els peus. Deixarem alguna vegada els castells aixecats o estem condemnats a continuar jugant-hi més enllà de la infantesa? «Ai, qui maneja la barca que a la deriva ens porta…», entona la nostra cantaora gitana Remedios Amaya.
 

No et pots acomiadar d'aquest paradís sense banyar-te a les seves aigües plàcides, observar el fons marí posat en posició supina sobre la superfície de l'aigua o acomodar entre pit i esquena un apetitós plat de marisc acompanyat amb una Kilimanjaro (cervesa tanzana). Aquesta meravella gastronòmica, amb perdó de la truita de patates, es fa present sobre un hule de plàstic en un chamizo a peu de platja que gestionen els vigilants de l?illa. Com que no cobren per la seva feina agraeixen molt que omplis les butxaques amb unes quantes gossetes d'aquelles que a tu et sobren ia ells els falten.

La platja també serveix per acomiadar-se, per exemple, del dia, com fan els vilatans de la localitat de Negombo a l'illa de Sri Lanka. Ens podem acomiadar del que vulguem, fins i tot de la realitat que ens oprimeix i que coarta la llibertat d'acció o de pensament. En ella podem acomiadar-nos de nosaltres mateixos entrant en un estat de relaxació profunda. Estàs fet fora o assegut…, tanca els ulls…, inspira lentament…. Disculpa, abans que te'n vagis permet-me que m'acomiadi de tu. Ens veiem al proper article, si Déu vol i el temps ho permet.