Abans que hi hagués ràdio i telèfon, encara menys televisió i xarxes socials d'Internet, hi havia veus que reclamaven la necessitat de protegir-se contra la tirania de l'opinió i el sentiment predominants. En aquests termes es va expressar John Stuart Mill el 1859, en un llibre que ha tornat al meu record en rellegir l'inoblidable Javier Marías.
'Quan la societat és el tirà' (Alfaguara) és un llibre amb gairebé cent articles que el gran escriptor va publicar a El País Semanal des del febrer del 2017 fins a acabar el mes de gener del 2019. Fa sis anys, es referia en un d'ells a la Unió Europea, qualificant-la com “l'únic bastió de les llibertats que queda al nostre món, atacat per gairebé tots els flancs sense que ens n'adonem gaire”. I afegia en una altra pàgina: “Alguna cosa tindrà de bona i envejable aquesta Unió quan, sí que es fixen, avui l'ataca o la vol debilitar gairebé tothom. Trump la detesta i la boicoteja, Putin procura disgregar-la i trencar-la valent-se del que sigui, els gihadistes del Daesh i altres grups intenten destruir-la”.
Perquè pervisqui la millor idea mai enllumenada pels nostres avantpassats cal que la reivindiquem amb decisió i entusiasme. Per descomptat, no per fer de claque dels seus dirigents, sinó per encarnar i exigir el seu esperit, per al nostre propi benefici, perquè no hàgim de lamentar i plorar la seva pèrdua irreparable. Com Javier Marías apuntava amb ple encert: “Els diferents països no poden fer tot allò que els estimi sense ser amonestats (per més que els 'pobles' aprovessin referèndums per restablir l'esclavitud, per exemple, això no es consentiria)”. I qui diu esclavitud, diu arbitrarietats i barrabasades; així a Espanya, la impunitat redactada per uns delinqüents polítics en forma de llei d'amnistia. Ens volem adonar-ne? Per què no ho reconeixerem obertament? La veritat és que hi ha especialistes a insultar vulgar i grollerament quan senten o llegeixen el que no volen que sigui dit. Hi ha una forma d'aldeanisme que escup contra qualsevol dubte que pugui sorgir i reacciona de manera brutal si se'l contradiu. Es nega el possible dilema i s'arremet. Gent irada i irritada, amb escarafalls de rectitud exagerada i lluny de tota temprança, es permet llavors cometre qualsevol malifeta.
La vida social està estructurada en prestigis i desprestigis. Per desgràcia, aquestes estimacions i desestimacions públiques solen ser automàtiques i no responen necessàriament a mèrits reals ni distingeixen els millors dels pitjors. Per això, el món va com va i no sembla que pugui tenir solució.
Espanya no n'és una excepció a l'hora d'exhibir estereotips i tòpics. En particular, hi ha espanyols obsessionats a desqualificar de forma compulsiva qualsevol cosa espanyola, i odien de manera malaltissa. És una pena viure així, en una gàbia, però què se li farà. Amb mentalitat reaccionària, s'apunten a aquesta tasca i abandonen tota consideració equànime o decent. D'altra banda, és freqüent que molts compatriotes donin per feta la superioritat anglosaxona en tot, però, de fet, ens cau l'ànima als peus veure que països com els Estats Units o Anglaterra són capaços d'escollir per governar-los a narcisistes i mamarraxos (bufons, en àrab) com el xulesc i mató Donald Trump o el també insuportable i demagog Boris Johnson; al fons de l'escena, treuen el cap tipus tèrbols de la calana de Nigel Farage, desaparegut després d'aconseguir el Brexit, amb mentides i promeses falses; i amb el concurs del nefast David Cameron.
A tot arreu couen faves, ia casa nostra a calderades. Què dir de nosaltres els espanyols amb un president com Sánchez o com Rajoy, tan diferents entre si? Tothom, per cert, ha oblidat que el govern Frankenstein (Alfredo Pérez Rubalcaba dixit) va ser possible perquè Rajoy es va negar a dimitir en la moció de censura; si ho hagués fet, aquesta hauria quedat avortada, ja que aleshores hauria continuat governant el PP fins acabar aquella legislatura.
Per Javier Marías països com els Estats Units i Anglaterra ja no comptaven en conjunt i passaven a ser immediatament “països sense cap prestigi, temporalment idiotitzats, dignes de llàstima”. Però, encara idiotitzats i dignes de llàstima, als espanyols ens queda recolzar altres opcions per deixar de ser entre l'espasme i el marasme. Més enllà de les eleccions gallegues, penso en les eleccions europees de dins de quatre mesos, amb districte únic per a tot Espanya, i en què no es pot apel·lar al vot útil per desbancar el president a qui Rajoy li va posar catifa vermella. I hi ha un moviment cívic i polític que desitjo que no desaparegui i pugui ressorgir en benefici de tothom.