Què és la memòria? Qui la impulsa i registra? Per què tot és informació ordenada, sincronitzada i harmonitzada donant lloc a l'existència?
Veig la planta de poto que adorna el meu saló al costat de la finestra i em pregunto: Per què el teu codi genètic és diferent del d'un cactus? Com és que la natura pot codificar informació en funció de les vostres necessitats? Per què tot respon a un ordre establert prèviament? Per què les regles són essencialment les mateixes sempre?... Sí, les regles són les mateixes per a tot.
Penso que hi ha tres regles bàsiques per a qualsevol existència:
La informació codificada.
La cerca de l'equilibri.
La consciència de SER.
Aquestes tres regles, segons em sembla, estan íntimament relacionades. Quan la informació es codifica ho fa de manera equilibrada; és a dir, tendeix sempre a compendiar, fa síntesi de l'experiència i aplica a cada acció o omissió només allò necessari. Aquest equilibri permet, per exemple, a les cèl·lules alimentar-se i excretar allò no vàlid. Aquest equilibri aconsegueix que la vida es produeixi en la màxima plenitud. Però què és la vida, què és l'existència?, sinó la consciència de SER.
Jo no crec que puguem estar totalment i absolutament segurs que la vida, l'existència, la consciència de SER, siguin un cor que batega o una cèl·lula que s'alimenta. La vida té un munt d'agafadors a què se subjecta a través dels seus múltiples tentacles succionadors d'energia.
Tot és energia: E= mc2; ja se sap. L'Energia segons Einstein és igual a la massa per la velocitat de la llum al quadrat… aquí no és res; en aquest cas, tenim que l'energia dividida per la velocitat de la llum al quadrat seria igual a la massa…; a la matèria. Només queda concloure que tota la matèria no és més que velocitat i energia. Per dir-ho altrament, tota matèria és moviment, temps i espai. Però, què és el que es mou al començament de l'existència? I, el que m'intriga més, de qui parteix la voluntat que produeix el moviment?
Un univers immòbil equivaldria, per tant, a un conjunt buit… i el temps? Què fem amb ell i amb les infinites divisions dels vectors infinits de moviment que imagino parteixen d'un punt central?
Jo, per descomptat, només puc imaginar-ho, no sé si per intuïció o per “lògica” (la meva particular). Ja m'agradaria ser una eminència física i també en matemàtiques. M'ho demano per a la meva propera vida. Juro, en aquest cas, no sortir del despatx o del laboratori, fins acostar-me almenys una mica a la veritat…
Les preguntes són un esperó per a la ment, la mantenen activa i desperta a la meravella i al misteri de tot el que ens envolta. Moltes vegades sucumbeixo a la desesperança per no conèixer, per no entendre, ni comprendre; però moltes altres se'm desperta una gran alegria quan arriben a la meva ment imatges que semblen descriure respostes a preguntes que no he formulat i si ho he fet no ho recordo.
Parlant de record, em fixo en la meva memòria i m'adono de com està de poc nodrida, la que jo vaig anomenar, la meva memòria literal. Sempre vaig ser i sóc una estudiant vaga. Odiava aprendre una mica de memòria. Sabia un munt de mètodes per portar “xuletes” als exàmens (com els meus fills ja són homes no m'importa admetre-ho). El nom dels personatges històrics i dels llocs eren els únics objectes d'aquestes “xuletes”. Llegir era i és una de les meves aficions preferides i només em va importar i importa treure el suc de la lectura.
Ai!, què va anar a fer aquest capellà que em donava religió a l'escola (un capellà quasi “vermell” dels anys setanta) quan deia a classe: “No portis al cap el que puguis portar a la butxaca”. Crec que per això és tan dolenta la meva memòria literal; però li dono infinites gràcies per tots els llibres que em va inspirar a llegir.
M'encantaria reconèixer-me ignorant com a Sòcrates; però a mi, com a la majoria, em queden “eons” per “saber que no sé res…” això equivaldria a tenir infinites preguntes al cap.
Tot això començava preguntant què és la informació que es guarda a la memòria del temps, d'on prové i per què és tan necessària perquè funcioni la vida. Qui va elucubrar aquests codis pels quals tot es regeix…?
La memòria humana està sent substituïda per la memòria artificial. Això, com sempre dic, no em preocupa; estalvia feina i energia que es poden invertir en pensar. La meva gran preocupació pel que fa a la IA és que algun dia pogués suplantar la capacitat de raciocini i imaginació humana; la capacitat de fer-nos preguntes.
El pitjor de tot: que algun dia arribés la IA a ser conscient de si mateixa i sentir emocions.
Què és la informació? Per què és tan rellevant?
Si tot resulta energia naixent del moviment que necessita al temps i a l'espai per ser… com podem estar segurs que això que experimentem no sigui res més que una successió d'infinites imatges, que es reflecteixen al mirall contraposat de la nostra ment, de front a “l'existència”? Potser qualsevol existència només és una successió de codis; pura informació i res més?
Com més em pregunto a menys conclusions arribo. Potser m'hauria de rendir, però, de moment, pot més la meva curiositat que la frustració per la meva ignorància.
Se m'acut acabar dient: "Potser no sàpiga què són la informació i la memòria, perquè se m'ha oblidat d'on vinc, què sóc i on vaig".