Galileu Galilei, va dir: "Les Matemàtiques són el llenguatge amb què Déu ha escrit l'univers".
Així mateix, Richard Feynman: “Per a aquells que no coneixen les matemàtiques, és difícil sentir la bellesa, la profunda bellesa de la natura”.
Aquests dos genis estaven dotats de sobrat coneixement de causa científica, com per tenir en compte les seves asseveracions. Pocs dubtes ens poguessin cabre, llevat que siguem ateus i, per tant, defensors de l'anarquia de la natura per, d'una manera arbitrària, entròpica i capritxosa, autogenerar-se; resultant després, paradoxalment, tan exacta.
L'ateisme i “l'autogeneració natural”, doctrines aquestes, que la majoria abracem a la nostra joventut; però que rebutgem, curiosament, a la nostra maduresa.
Quan jo estava als meus vint-i-tants, solia defensar el meu ateisme i la idea d'un origen no intencionat, dient que: “Sempre caldrà buscar l'origen de l'origen…; a més, qui diu que tot està pensat i preestablert? Res d'això, és només l'estratègia que la natura fa servir per subsistir, ocupant la vacuïtat quan és necessari i buscant l'equilibri per continuar omplint allò que necessita satisfacció”.
Sé que aquests eren els meus pensaments perquè els tinc per escrit. Els anys i l'experiència m'han acarnissat a sentir (més que pensar) que estava equivocada. La bellesa no és una cosa que es genera per mera necessitat. L'equilibri ho és, perquè està sent sustentat i per això fa falta un sustentador. L'Entropia no escriu a l'infinit obres mestres per més combinacions que es volguessin generar... No, em nego a pensar-ho, perquè no ho puc sentir.
Hi ha una altra cosa pel que fa a l'equilibri que les matemàtiques aporten a l'estructura de tot allò creat que em commou profundament i és preguntar-me: Les matemàtiques són una invenció de l'ésser humà o un descobriment? No puc, si més no, de contestar dient: les matemàtiques són un descobriment i, per descomptat, el llenguatge amb què Déu s'ha comunicat amb aquells a qui va crear a imatge i semblança seva; entre molts altres, nosaltres.
Per què ara dic el que dic, en què em baso? Utilitzant la raó no podria fer semblants afirmacions i quedar-me tan tranquil·la. Hauria d'acudir, almenys, a remenar la possibilitat que també cupés pensar en allò que deia als meus vint-i-tants; però fa molt que no només utilitzo la “raó”, també faig servir el cor. Aquesta cosa anomenada emoció en contemplar una posta de sol i pensar que les posicions dels planetes, especialment del nostre, ens permeten contemplar tanta bellesa. Aquestes posicions ho són, atenent una harmonia que es regeix pels números, per l'escrupolosa exactitud.
El mateix passa amb qualsevol altra obra de la natura; ja sigui el nombre de pètals d'una flor, la forma d'una hortalissa com el romanesc, les llavors d'un gira-sol, els llocs on es divideixen o es formen les branques dels arbres, les pinyes, les colònies d'abelles. Totes aquestes creacions de la natura o del “Déu Natura” de Spinoza, com a mi m'agrada també pensar-ho, segueixen la seqüència de Fibonacci: 1,1,2,3,5,8,13,21,34,55,89,144 ...(ja sabem, el número següent és la suma dels dos anteriors).
Per la Llei de probabilitats en un “univers etern” tot seria possible, només depèn de la freqüència; valgui la redundància, de la probabilitat amb què un esdeveniment es pot matemàticament predir…; però què és això de predir matemàticament? Sembla sonar màgia o superstició. Tot i això, no és màgia, ni superstició; són matemàtiques.
Encara que una probabilitat no sigui infal·lible en un temps concret, sí que ho és quan es tracta de l'eternitat…L'eternitat; una cosa que, en les seves porcions d'espai-temps, es podria considerar infinit en totes les direccions infinites. Aquestes fórmules algebraiques que estudien allò abstracte (com, per exemple, la Mecànica quàntica relativista), sent tan especialitzades i incomprensibles (per al comú dels mortals com jo) no són màgia, ni superstició…; són matemàtiques. Les matemàtiques poden predir esdeveniments a l'espai-temps; binomi que converteix en inseparables dues magnituds completament diferents.
Sí, l'espai no es podria recórrer sense el temps i el temps no es podria moure sense l'espai. És molt curiós. També resulta molt curiós que encara que ambdues magnituds o conceptes siguin infinitament divisibles alhora que infinitament sumables i multiplicables, en realitat siguin ens abstractes, que si per alguna cosa serveixen és per generar ENERGIA…; cosa que en essència ho és TOT i ho ocupa tot.
L'espai i el temps també són restables (encara que potser només matemàticament). Quan tenim els dos eixos cartesians “x” i “y” (a un costat números negatius, a l'altre positius), si es tracta d'espai i de temps que es resten en la mateixa quantitat, em quedo amb el “0”; però això és possible?…; un temps i un espai inexistents. La meva imaginació no suporta el buit absolut. Ho sento, per mi l'Origen no pot ser “0”, encara que la lògica em digui que ho hauria de ser, paradoxalment,.
Crec que m'he posat massa metafísica aquesta vegada. És una matèria que, si hagués viscut a l'antiga Alexandria, visitant la seva biblioteca, segur que m'aniria ràpid a escollir obres del prestatge de papirs “més enllà de la física aristotèlica”…; en fi, que m'encanta la metafísica.
Tot va començar tractant d'explicar que les matemàtiques i Déu hi tenen molt a veure.
Com a fermall, extret del pensament d'alguns il·lustres, he entresacat això:
* Leopold Kronecter: “Déu va fer els números sencers, la resta és obra de l'home”.
* Anatole France: “A les matemàtiques és on l'esperit troba els elements que més anhela: la continuïtat i la perseverança”.
* Isòcrates: "Les matemàtiques són una gimnàstica de l'esperit i una preparació per a la filosofia".
* Albert Einstein: “Les matemàtiques pures són, en la seva forma, la poesia de les idees lògiques”.
* Georg Cantor: “L'essència de les matemàtiques és la llibertat”.