Mentre el futur immediat de Veneçuela llueix encara sumit en la incertesa, la terrible realitat de la crisi econòmica, social i política es mostra aclaparadora.
Els salaris congelats en bolívars; el dòlar disparat amb un increment del 5% mensual (27% acumulat el primer semestre de l'any); els serveis públics col·lapsats a tot el país i ara també al “santuari” que era Caracas; la violència en totes les seves formes (agressions al carrer, assassinats, persecució a dirigents polítics, sindicals i comunitaris, més presos), tot amanit amb discursos agressius plens d'amenaces contra tothom qui sigui percebut com un dissident pel govern.
Una enquesta recent (Megaanàlisi, juliol 2023), nua part d'aquesta realitat i ens informa que les llars veneçolanes requereixen avui, uns 450$ al mes per cobrir necessitats mínimes; una quantitat que la majoria no pot obtenir, ni tan sols ajuntant els ingressos de cada membre de la família, ja que el salari mínim mensual és ara de 4,06 dòlars, i les remeses que rebien com a ajuda dels seus familiars migrants, han disminuït en un 50%.
En termes d'expectatives, ens diu que el 94% de la població aspira a tenir una feina ben remunerada, que li garanteixi una remuneració mensual decent i estable, mentre que només el 3,5% accepta rebre i viure per la resta de la vida , dels bons, plans i ajuts socials que li atorgui el govern.
El 61% de les llars informen que han perdut membres per migració, generalment joves i dones en edat productiva, i que només l'1,3% dels migrants han pogut tornar al país.
Entre el 69% i el 73% dels enquestats estan d'acord amb la privatització dels serveis públics, especialment aigua i electricitat, així com dels serveis de telefonia i internet que estan a les mans del govern, i prop de la meitat, estaria d'acord amb la privatització de PDVSA
El 75,8% creu que hi ha polítics, empresaris i actors d'oposició, que reben diners i favors del chavisme a canvi de suport per mantenir-se al poder.
Tot i això, també hi ha dades que alimenten l'esperança i donen una mica d'alè.
Per exemple, l'enquesta ens informa que el 76,1% dels adults NO votaria per Nicolás Maduro i el chavisme en una elecció presidencial i que d'ells, el 65,4% votaria Maria Corina Machado (MCM) a les primàries.
En valors absoluts, en una elecció presidencial, el 33% votaria per MCM i només l'11% ho faria per Maduro.
Finalment, en l'àmbit de les prediccions electorals, més de la meitat (51%) opina que Maduro guanyaria les eleccions a qualsevol escenari en què el candidat opositor no fos MCM.
També ens diu que, el 86,2% de la població opina que el socialisme populista només ha portat malament viure, desesperances, separació familiar i pobresa als veneçolans, mentre que per al 10,5% ha portat benestar, esperances, unitat i riqueses als veneçolans.
En altre aspecte, el 69% creu que els grups del chavisme són els grups polítics que actuen amb més violència dins del país, i el 12% creu que són els d'oposició.
El 52,7% creu que MCM ha estat inhabilitada perquè és d'oposició, però principalment, perquè el chavisme té por del suport popular que ella està aconseguint; mentre que el 12,5% pensa que MCM ha estat inhabilitada perquè és una dona corrupta i traïdora de la pàtria.
Així doncs, les coses no pinten bé per al govern.
No només sembla haver perdut el capital social, si prenem en compte les intencions de vot descrites abans, sinó que l'enorme crisi econòmica i social que ha creat, està passant la factura en termes de descontentament entre els que abans van ser el seu suport popular.
A això cal sumar-hi els impactes de la guerra interna d'interessos entre els grups de la nova burgesia cívico-militar que es va nodrir de la corrupció i està veient en perill la possessió dels seus béns mal haguts, i fins i tot la seguretat de les seves famílies, agreujada per les creixents mostres de malestar entre els militars i per les pugnes pel poder al si de la dirigencia madurista, les quals s'evidencien, cada vegada amb més claredat.
Com si això fos poc, la gegantina mobilització popular suscitada per les eleccions Primàries de l'oposició, ha començat a actuar com un gran al·licient esperançador per a la gent, i com una amenaça creïble per al govern, tot i que encara el panorama no hi és clar i falten només un mes per a la seva realització.
Sembla doncs, que s'està gestant una gran batalla, potser la darrera, per aconseguir l'anhelada transició democràtica, tal com està passant a Argentina, amb Patricia Bullrich i Javier Milei contra el kirchnerisme, a l'Equador amb Noboa, i potser properament a Mèxic i Colòmbia. Potser Espanya segueixi aquest exemple.
Hi ha doncs, enmig de la crisi més gran de la nostra història, una llum al final del túnel.