Hi ha un gènere literari fins ahir mateix imprescindible i avui en dubte: el de les guies de viatge. Popularitzades a partir del segle XIX quan, amb l'expansió del ferrocarril, va ser possible desplaçar-se amb més comoditat a llocs molt allunyats del domicili, han constituït una eina d'extraordinària utilitat per planificar recorreguts, organitzar desplaçaments, reservar hotels i programar estades i visites. Però això ara ho podem fer amb tota comoditat des del nostre ordinador o amb el mòbil, i les conseqüències estan a la vista: les guies de viatge, a més uns llibres de molt curt recorregut comercial per la seva ràpida obsolescència, han quedat seriosament tocades.
Això no significa de cap manera que estiguin condemnats a desaparèixer. L'únic que necessiten és una imaginativa readaptació als gustos i necessitats del lector i del viatger actual. Ho ha entès molt bé Manuel García del Moral amb “MadridMania, (Lunwerg) que no és una guia de viatges convencional, sinó un divertit text que es pot utilitzar amb aquesta funció però també com a entreteniment informatiu i documental. L'autor descriu una ciutat peculiar que en un temps en què alguns territoris presumeixen d'habitants amb els vuit cognoms propis del lloc, no té gairebé completament residents amb aquesta arrel perquè la seva població s'ha estat formant, sobretot a partir del segle XX , per successives arribades d'immigrants que han acabat donant-li una personalitat cosmopolita i fent possible que a Madrid ningú no se senti estrany. Com diuen els autors “el millor és arribar a Madrid amb la boina i la carpeta de cartró i als cinc minuts ser de Madrid”.
He de dir que jo vaig arribar a Madrid per primera vegada no amb boina i maleta de cartró, però sí amb cartera d'estudiant i motxilla, per cursar la carrera de periodisme a una Escola Oficial que ja no existeix i en un carrer del Capità Haia que ara té un altre nom, quan a la ciutat encara circulaven els tramvies, eren famoses les vicetiples dels teatres Martín i La Latina i es podia menjar als sindicats verticals del passeig del Prado, en una mola que avui és seu de ministeris nosequants, pessetes. Velai!
Avui, Madrid és una metròpoli europea amb gent de centenar i mig d'orígens nacionals on es pot menjar al restaurant més antic d'Europa (Botín, del 1725) oa l'històric Lhardy on sopava Isabel II, però també sadollar la gana amb un tradicional entrepà de calamars o una sopa de gallina peruana, prendre un cafè amb mitja al Gijón o el Comercial o xocolata amb xurros a San Ginés, contemplar un temple egipci (Debod), veure els millors espectacles musicals, gaudir del Gernika a el Reina Sofia o de La Meninas al Prado, assistir a fires i congressos internacionals i, alhora, revetles populars lluint mantó de Manilla (elles) per ballar un xotis que, per cert, no és ball autòcton, sinó que va tenir el seu origen a la polca alemanya i va arribar fa menys de dos-cents anys.
De tot això escriu García del Moral en aquest llibre que és molt més que “una guia il·lustrada per enamorar-te de la ciutat”, a la qual ha posat color i ninots Pedrita Parker i on per fi! hem pogut saber el significat de ser “més xulo que un vuit” o per què als madrilenys en diuen “gats”.