Una tradició molt més que centenària diu de Barcelona que és la capital flamenca del nord d'Espanya i no li falta raó no tant per l'abundància de l'oferta actual de llocs on es culti aquesta forma d'expressió artística -que n'hi ha, però pocs i sospito que més orientats al turisme que al públic local- quant per l'acolliment que tenen els espectacles quan s'incorporen a la cartellera de la ciutat. Bona prova d'això ha estat la gegantina platea del Teatre Nacional de Catalunya plena fins a la bandera durant la curta permanència al seu escenari de María Pagés que ha participat amb “Paraíso de los negros” al Festival de Dansa contemporània que s'està desenvolupant en una dotzena de municipis de la província.
Pagés, que col·labora des de fa gairebé quinze anys amb l'hispanista marroquí El Harbi El Harti, ha creat un espectacle que diu inspirat en “Poeta a Nova York”, la metròpoli on García Lorca va descobrir la comunitat negra, encara que va consolidar sens dubte aquest coneixement amb molta major propietat i profunditat durant la seva estada a Cuba; així com a l'escriptor i fotògraf nord-americà Carl von Vechten, estudiós de la negritud, a la cantant i pianista de jazz de la mateixa nacionalitat i de raça negra Nina Simone, i al poeta africà de la negritud, el senegalès Leopold Shengor. Uns referents que s'han plasmat en un espectacle de sòbria bellesa i força rotunda que permet a María Pagés acreditar la seva brillant maduresa.
Després d'una filera de cadenes -cridades a provocar un final insospitat i espectacular- l'actuació de la bailaora és una mostra de la seva versatilitat perquè hi ha, per descomptat, ball 'zapateado' -potser menys del que hauríem desitjat, però en tot cas executat amb plena autoritat -, una sorprenent manipulació dels braços, que assoleix límits de creativitat insospitada, i una breu, però extraordinària mostra del seu domini de les castanyoles. Maria apareix gairebé sempre sola i fer això a la immensa boca de l'escenari del TNC bé es pogués qualificar de temeritat si no fos perquè una artista com ella és capaç d'omplir l'espai amb la força de la mera presència.
Comparteix protagonisme amb dues cantaores excepcionals: Ana Ramón i Cristina Pedrosa, la veu roca de la qual, profunda, sentida, pletòrica de matisos, escoltada en religiós silenci, va captivar els espectadors. I amb elles, els quatre músics, Rubén Levaniegos a la guitarra, Sergio Menem amb el violoncel, David Muniz amb el violí i Chema Ugarte manejant amb destresa i sonoritat la caixa de percussió. Tots ells fan de Paradís dels negres un espectacle rodó que captiva l'ànim i deixa empremta.