De ben segur que molt pocs tindran cap referència de qui va ser Maria Isidra Quintana de Guzmán que en ple segle XVIII i amb només setze anys va ser la primera dona a ser elegida acadèmica de la Llengua i la primera també a accedir a la d'Història ia doctorar-se en una universitat espanyola. Doncs bé, tan benemèrita senyora va formar part de la Junta de Dames d'Honor i Mèrit, una institució sorgida el 1787 que es va proposar «establir i radicar la bona educació sense distinció de classe o sexe, millorar els costums amb el seu exemple i els seus llums , introduir l'amor a la feina i fomentar la indústria». Va ser una de les primeres expressions que es van donar al nostre país de la inquietud d'algunes dones per reivindicar el dret a participar del món de la cultura. Un fenomen que va constituir un evident reflex de les idees de la Il·lustració i que va germinar en països molt diversos amb el sorgiment de salons literaris i reunions de senyores que pretenien intercanviar coneixements, comentar llibres i divulgar novetats científiques. L'ha examinat amb la seva habitual habilitat per al tractament de temes històrics l'escriptora María Pilar Queralt del Hierro a “Ilustradas. Dames i salons literaris del segle XVIII” (Berenice).
Diu Maria Pilar que “les dames il·lustrades van partir d'un pressupost aleshores revolucionari: la necessitat que la dona accedís al món de la cultura i que tingués veu -encara que no vot- a la societat. No pretenien igualar-se en drets amb els homes –això arribaria, com a lògica conseqüència, temps després– sinó buscaven col·laborar en la mesura que els fos possible al progrés de la societat i al cultiu de les arts i de les lletres”. Aquesta aspiració va tenir el seu reflex peculiar a cada país. I així les salonnières franceses, veritables precursores d'aquest fenomen, només exigien un requisit per integrar-se a qualsevol de les seves reunions: ser capaç de dissertar amb brillantor. N'hi va haver de caràcter més marcadament aristocràtic (marquesa de Deffaud), burgès (madame Geofrin) i d'un altre tenor com els de les senyores de Lerpinasse o D'Edinay, amant aquesta última de Rousseau, a les quals van succeir més tard els salons revolucionaris i els napoleònics, en què es van destacar la Recamier o Josefina Beauharnais, abans de casar amb el Gran Corso.
Als salons de Gran Bretanya “va prendre cos la mentalitat que donaria lloc a les grans novel·listes del segle XIX i on es van asseure les bases perquè la dona britànica iniciés l'ofensiva sufragista” mentre que a Alemanya van destacar els “cercles” creats en ambients de la societat jueva. Cal destacar el suport que els salons femenins van gaudir a Àustria, on els va beneficiar la política cultural de l'emperador Josep II ia Portugal, gràcies al ministre Pombal, país on la marquesa d'Alorna va fundar la “Societat da Rosa”, mentre que a la Itàlia encara dividida van tenir diferent expressió a les diferents ciutats (Milà, Nàpols, Venècia, Florència)
Pel que fa a Espanya, ia més de la Junta de Dames ja esmentada cal destacar també l'Acadèmia del Bon Gust de la comtessa de Lemos, els salons de les duqueses d'Alba i Osuna, de la marquesa de Santa Cruz -que va ser acadèmica de Belles Arts- o de la de Montijo i Teba, clausurada per la Inquisició per sospites de jansenisme, així com el saló de Josefa Amar, partidària de l'educació laica, el de la marquesa de Montehermoso al Madrid josefí -va ser amant del rei intrús-, o, a Catalunya, els salons de la Virreina Maria Francesca Fivaller d'Arnal a Barcelona i d'Antonia de Camps a Tarragona. Mentre que a Amèrica aquestes trobades van actuar amb freqüència a títol de conciliàbuls per a la concertació de les dames participants en el procés d'emancipació (Mariquita Sánchez de Thompson i Casilda Igarzábal a Buenos Aires, Manuela Cañizares a Quito i Josefa Ortiz “la corregidora”, que va estar implicada en el “crit de Dolores”, a Querétaro)
Queralt del Hierro considera que a aquestes dones cal reconèixer-los el mèrit d'haver marcat “la pauta a una sèrie de dones europees i americanes que al llarg dels segles XVIII i XIX van aconseguir obrir les portes de casa seva a la discussió sobre la ciutadania i els drets individuals”.