¿Poma podrida o punta de l'iceberg?

Álvarez Conde, responsable del màster de Cifuentes.

Durant setmanes i en tots els mitjans de comunicació, s'ha parlat per activa i per passiva del "affaire" del màster de Cristina Cifuentes. ¿Es tracta de la poma podrida al cistell de la Universitat Rei Juan Carlos (URJC) o és només la punta de l'iceberg dels mals que afligeixen a les universitats espanyoles? Seria molt aclaridor respondre a aquest interrogant. I seria molt higiènic que els que treballem a l'ensenyament superior verbalitzem allò que fa pudor a la mateixa. Així contribuiríem a posar-li límit i a regenerar el quefer docent i investigador.

No és la primera vegada, ni serà l'última, que l'ensenyament universitari ha estat objecte de les meves reflexions. El 2012, vaig denunciar l'engany i l'estafa dels nous plans d'estudi de l'injuriat pla de Bolonya . En 2013, vaig posar en dubte la llegenda urbana de la "Generació JASP". També el 2013, vaig analitzar el sense sentit de les proves d'accés a la universitat (PAU) . En 2014, em vaig preguntar quin futur espera, en general, als graduats espanyols amb la formació que han rebut a la universitat . El 2015, vaig posar sota la meva microscopi la irracional avaluació-revaluació a la bolonyesa dels estudiants. En 2016, donava l'alerta sobre el nou deteriorament i l'increment del cost (per als estudiants) de l'ensenyament universitari, provocats pel 3 + 2 . En 2017, van cridar la meva atenció la despreocupació i la ceguesa dels estudiants davant els aspectes tant qualitatius com quantitatius de l'ensenyament universitari . Finalment, el 2017, vaig posar el dit a la nafra de la "generació dels tovets".

Agullonat pel "affaire" Cifuentes, avui reprenc el tema de l'ensenyament universitari per donar unes noves pinzellades i contribuir a desvetllar, una mica més, la part submergida de l'iceberg de la criticada, només per alguns, i criticable universitat espanyola. I ho faig impel·lit per la doctrina de la "honestedat radical", tot i que, com va dir algú, el que exposa s'exposa.

Per cert, des de fa més d'una dècada, és ja molt significatiu que, a la universitat espanyola, s'organitzin congressos periòdics per analitzar i denunciar la corrupció sistèmica que regna en l'ensenyament superior espanyol. D'altra banda, és també molt revelador que hagin sorgit associacions i plataformes per defensar els professors que són víctimes de la corrupció. A més, és molt il·lustratiu que el CSIC hagi elaborat també informes periòdics, que posen el dit a la mateixa nafra.

Fundant-me en aquestes fonts i "escrivint de llegides", podria aportar dades precises sobre la corrupció a la universitat espanyola i no només a la URJC (cf. links en paràgraf anterior). Corrupció que s'ha substanciat en l'endogàmia; en l'assetjament laboral subsegüent, si un no està disposat a combregar amb l'endogàmia i, a més, es permet denunciar-la; i també a les xarxes clientelars, que propicien la politització universitària, el silenci gallinaci i còmplice, el vassallatge, el nepotisme, la manca de transparència, la prevaricació, etc. Ara bé, no vull escriure per boca de ganso i, com en les meves passades reflexions sobre la universitat (cf. links abans), prefereixo posar negre sobre blanc noves vivències personals, que porten l'aigua al molí de les fonts esmentades. I que el lector tregui les seves pròpies conclusions.

En els meus llargs anys d'activitat docent i investigadora en el Departament de Filologia Francesa de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB, he pogut constatar que tant l'un com l'altra són regnes de taifes, sempre amb les espases en alt. I, com van demostrar els romans amb el "divide et impera", aquesta divisió i aquesta absència de sinergies només poden conduir a la inoculació-difusió de la síndrome del professor cremat, al malbaratament d'energies, a la ineficiència de la tasca docent i investigadora i, en definitiva, a la degradació de l'ensenyament universitari.

D'altra banda, aquests regnes de taifes han marcat les successives reformes de l'ensenyament universitari. Aquestes sempre s'han fet al gust i segons els interessos del grup de pressió de torn, sense pensar en la formació i la vida professional dels futurs diplomats i sense que la comunitat universitària hagi pogut realment participar en l'elaboració de propostes operatives. Per aquest motiu les reformes s'hagin succeït al llarg dels últims 40 anys, sense trobar la fórmula adequada. D'aquí el lloc ocupat per les universitats espanyoles en els rànquings internacionals. D'aquí que estigui encara pendent la reforma radical de la universitat, demanada per la CRUE al juliol de 2018.

A més, he pogut constatar que  l'endogàmia és el pa nostre de cada dia: les places de professors contractats són ocupades per llicenciats o diplomats del departament, a l'espera de convertir-se en professors titulars. I quan surt alguna plaça de funcionari a concurs, es presenta només un únic candidat, que ha esperat pacient i servilment aquest moment. I això és també constatable en totes les universitats. En efecte, he format part de diversos tribunals d'oposició en diferents universitats i sempre hi va haver un sol candidat i, a més, de la casa. Això denota que els altres possibles candidats, a l'espera del seu moment, consideren que el més lògic és esperar submisament el seu torn.

D'altra banda, he estat testimoni del que són capaços els "roitelets" de la taifa del Departament de Francès de la UAB per poder seguir regnant en el seu ínsula de Barataria. Per exemple, han estat capaços de rectificar la nota d'un professor, sense cap justificació o argument, aprovant a un alumne que va amenaçar amb abandonar el departament i amb no matricular-se al postgrau. Igualment han estat capaços d'oferir i atorgar una plaça de professor associat a una diplomada, si es matriculava en el postgrau impartit al departament. Dues decisions injustes per tenir alumnes i no haver de desprogramar el postgrau.

En cinquè lloc, en la vida diària del Departament de Francès, els "roitelets" de torn han practicat la usurpació de funcions, ficant la cullera al plat que no és el seu o atiant als estudiants contra professors concrets o manipulant grollerament les propostes d'altres professors, amb el silenci còmplice i covard del degà de la Facultat i dels mateixos professors del Departament de Francès.

En sisè lloc, és molt il·lustratiu el fet que no hagi existit ni hi hagi una comunicació o un debat sobre qüestions relatives a l'ensenyament-aprenentatge universitaris, ni en el marc de les relacions interpersonals ni del departament ni de la facultat. Finalment i sense ànim de ser exhaustiu, els fets apuntats i molts han conduït i condueixen a l'assetjament laboral que, en més d'un cas, ha provocat l'abandonament de la feina o la depressió i la necessitat d'ajuda psicològica i farmacològica.

Els fets denunciats en els congressos sobre la corrupció a la universitat espanyola i les meves vivències demostren que el "afer" Cifuentes no és un cas aïllat sinó la punta de l'iceberg dels mals de la universitat espanyola. Malgrat tot, és decebedor que els mitjans només es fixin en el dit (el màster de Cifuentes) i no parlin de la lluna. Aquests fets demanen a crits una reforma radical de la universitat, que provoqui un "efecte Shinkansen" (començar pràcticament de zero). Ara bé, per fer-la, com va escriure Ramón y Cajal, "el problema central [...] no és la independència [de la universitat], sinó la transparència radical ... de la comunitat docent. I hi ha pocs homes capaços de ser cirurgians de si mateixos. El bisturí salvador ha de ser manejat per un altre ". Només així es podrà implantar l'exigència, que és la mare de l'excel·lència. I per això, seria necessària una bona dosi de "honestedat radical" que, en els temps que corren, és un regal molt car que no es pot esperar de gent barata.

D'una universitat transparent i de qualitat depèn el futur professional dels universitaris (i també l'estat de benestar), com posa de manifest la decebuda Mireia Triguero, estudiant de la UPF: "Ja ho hem aconseguit: tenir una carrera a Espanya és pagar- . No és estudiar, ni esforçar-se, ni haver de pensar massa. [... He pogut constatar un] baixada radical de l'exigència a l'alumnat. [...] La universitat ha deixat de ser aquella institució amb la qual molts nens somiàvem. Ara, és un tràmit més, com treure el carnet de conduir: tu pagues i ells et donen el títol ". O com va dir un altre, "moltes universitats són només una festa de quatre anys".