El partit de la dècada

En aquest any s'ha celebrat el Mundial de Futbol i ha deixat una temptadora reflexió. Després d'un inexorable avanç, moltes vegades sense brillantor, la selecció francesa va arribar a la final i es va enfrontar a la selecció croata que, amb una gran força de voluntat i devastada físicament, havia aconseguit també un lloc en l'últim partit de la Copa del món.

Dins dels catorze homes que van jugar per a l'equip francès es van apreciar clarament diversos orígens: camerunès, malià, martiniqués, guineà, algerià, portuguès, alemany, angolès, italià, congolès, togolès o espanyol. A simple vista cinc blancs i 6 negres o mulats van saltar al terreny de joc per conquistar el segon trofeu per França.

Per la seva banda, la selecció croata va comptar a les seves files amb una gran majoria de jugadors amb arrels croats, un d'ells nascut a Bòsnia i Herzegovinay l'altre a Suïssa. En conclusió, el mundial es va dirimir entre un multiètnic grup d'esportistes i un altre culturalment uniforme.

Abans del partit semblava una quimera que els poderosos blues caiguessin davant els desgastats "ferotges". No obstant això, els croats van començar millor. Com alguna cosa prèviament decidit els francesos van obrir el marcador amb un autogol, l'elenc balcànic el va empatar poc després amb més passió que estratègia. Durant aproximadament tota la primera part la batalla va ser parella, després van anar arribant els demolidors gols gals. Amb el resultat definit de 4 a 1 el porter i capità francès regala un gol per donar-li una mica més de suspens al joc, però la final ja estava sentenciada: França campió del món.

Aquesta trobada esportiva cau en el moment just; representa una dècada a on políticament es posen de manifest diferents reaccions a una imparable globalització carregada de desequilibris que esperen ser assimilats i gestionats.

Les arrastrantes forces polítiques arrossegades per societats cada vegada més obertes moltes vegades deixen créixer el joc del rival nacionalista, i fins i tot es fiquen autogols. Igual que els jugadors francesos, tenen la sort de comptar amb la inèrcia de la història, però no per això es poden confiar; l'equip "pur" no per d'atacar. El futur aguanta i cansa l'adversari, només així es tornarà progrés i, com el campió del món, podrà liquidar el matx.

Heus aquí el joc més antic: el del Temple de Janus, les portes han d'estar tancades per poder obrir-se.