Unió Europea, crònica d'una mort anunciada

En 2013, vaig analitzar els missatges icònics dels bitllets de curs legal de la Unió Europea (UE), que utilitzem cada dia, sense reparar en els continguts subliminals vehiculats per ells. En aquests bitllets hi ha una simbologia carregada semànticament, que sintetitza alguns dels valors fundacionals i fonamentals de la UE: el de l'obertura, el de les comunicacions i el de la llibertat. En efecte, en el revers, hi ha sempre ponts, construccions que permeten salvar dificultats orogràfiques i que faciliten el trànsit, la comunicació, la cooperació, el desplaçament de persones, el comerç de mercaderies i la connexió entre els diferents estats membres. I, a l'anvers, apareixen sempre portes i finestres, espais buits que donen accés a altres realitats, a altres formes de viure, de sentir i de ser, i. e. a altres mons.

Ara bé, aquest missatge positiu, il·lusionant i esperançador entra en contradicció amb el missatge, també subliminal, transmès per l'arquitectura del Parlament Europeu amb seu a Estrasburg. Aquesta seu del Parlament, de forma cilíndrica, sembla un edifici inacabat, com la mítica Torre de Babel (cf. ut supra fotos de l'un i de l'altre). Segons el relat bíblic, la inconclusa Torre de Babel representa la inestabilitat, el caos, la confusió així com la incapacitat per rematar-la. És el símbol del fracàs, fruit del càstig diví per l'arrogància, la supèrbia i les pretensions desmesurades de l'home.

La semblança entre les dues construccions és molt clar i evident. I, per raonament analògic, podríem afirmar que l'arquitectura de la seu del Parlament Europeu d'Estrasburg és, a priori, ocell de mal averany i un mal presagi per a l'empresa hercúlia (construcció de la Unió Europea), que no ha pogut ser portada a terme encara ni pels mandataris europeus del passat ni pels del present. Ho aconseguiran els del futur? Amb les dades actuals disponibles, sembla difícil o, fins i tot, impossible, si el procés de construcció i consolidació de la futurible Unió Europea no canvia de rumb i si no es pensa molt més en la "Europa dels ciutadans" i una mica menys en la "Europa dels mercaders".

En un assaig recent (2017), Javier Arregui (2017) porta l'aigua al molí de l'esmentada interpretació pessimista de l'arquitectura del Parlament Europeu a Estrasburg. En efecte, posa el dit a la nafra del impasse en què es troba la construcció europea. Per a ell, la construcció europea ha privilegiat les polítiques de creació del mercat únic europeu (la "Europa dels mercaders") i, per això, ha patit d'unes polítiques correctores de les lleis del mercat i impulsores dels drets socials (la "Europa dels ciutadans"). I això s'ha traduït en un progressiu "des-empoderament" dels ciutadans i en una sèrie de debilitats estructurals de l'encara non nata Unió Europea: creixent desigualtat, manca de transparència i de rendiment de comptes, desregulacions, desmantellament de l'Estat de benestar , pèrdua progressiva de les conquestes i dels drets socials, precarietat de l'ocupació i alts nivells d'atur, etc., debilitats que han desencadenat, a la ciutadania, un profund malestar i un creixent desencís cap al projecte europeu.

Per això, necessita J. Arregui, a la inconclusa i estancada construcció europea, hi ha uns guanyadors i uns perdedors. Els guanyadors i beneficiaris són només un 20% dels europeus, que conformen l'elit política i econòmica (els euròfils). No obstant això, els perdedors són la immensa majoria dels ciutadans (el 80%), que no han notat, en el seu dia a dia, cap benefici personal i tangible, propiciat pel procés de construcció europea (els euròfobs). Per aquest motiu, entre els ciutadans del carrer, hi hagi la percepció certa que les polítiques europees afavoreixen més a les classes benestants que a les populars. I això ha aprofundit cada vegada més la bretxa de les "desigualtats socials" i ha provocat una real "crisi de legitimitat social" de la UE. El desafecte cap a les institucions i cap a tot el que faci olor a Unió Europea és una realitat. Per adonar-se'n, només cal pensar en el Brexit, en el creixement generalitzat i constant dels euroescèptics, dels eurocríticos i dels euròfobs, així com en la resurrecció dels nacionalismes i dels partits d'extrema dreta en la major part dels estats membres.

Davant d'aquest statu quo i per rellançar i impulsar el procés d'integració d'una autèntica "Europa dels ciutadans", com preconitza J. Arregui, caldria, entre altres coses, potenciar una revitalització de la democràcia, reinventant-, per posar límit als buròcrates europeus i a la casta política. D'altra banda, s'haurien d'implementar "polítiques inclusives" i de "solidaritat redistributiva", per reduir i acabar amb la bretxa, cada vegada més gran, de les desigualtats econòmiques, socials i culturals entre europeus. A més, s'haurien de substituir i / o compaginar les "identitats locals i nacionals" amb una "identitat europea comuna". Així es podria anar més enllà de l'econòmic i instrumental i contrarestar l'auge dels euròfobs i el ressorgiment amb força dels nacionalismes. D'altra banda, s'haurien d'abandonar les declaracions retòriques i políticament correctes ("la langue de bois") per passar als actes, a la "política de les coses" ("facta, non verba"). Finalment i sense ànim de ser exhaustiu, s'hauria de posar l'accent en la formació, en general, i en la formació lingüística, en particular, dels ciutadans europeus. De la comunicació neix el coneixement d'un mateix i de l'altre, del coneixement neix l'autoestima i l'estima del veí i d'aquest coneixement mutu sorgeixen les sinergies ("identitat europea") per dur a terme un projecte comú.

Sense la vista posada en la "Europa dels ciutadans", gràcies a la implementació, entre moltes altres, de les mesures desgranades ut supra, no es podrà avançar en la necessària i vital construcció europea, que ha de ser alguna cosa més que mercat. La "nascitura" Unió Europea o és alguna cosa més que mercat i economia, encara que també, o no serà. D'això depèn que els mals presagis de l'arquitectura de la seu del Parlament Europeu a Estrasburg siguin només auguris i no realitat.