L'evolució d'Iñigo Errejón per desvincular-se de Podemos

 

La ruptura definitiva entre Esglésies i Errejón s'ha fet efectiva. Des de fa 2 anys, Errejón ha manifestat públicament que per a ell, Podemos està esgotat, i la seva relació amb Pablo Iglesias es va començar a distanciar.

La decisió d'Esglésies a posar a Sol Sánchez (IU) com a número dos de la llista per Madrid, va indignar profundament a Iñigo, que tenia pensat posar a Clara Serra. Juntament amb el fracàs a Andalusia, aquests dos fets han fet vessar el got perquè Iñigo Errejón es presenti per president de la Comunitat de Madrid amb la formació de Manuela Carmena, 'Més Madrid', al marge del partit morat.

Alguna cosa s'ha trencat definitivament, amb precedents que vénen d'anys enrere. Ja abans de la segona Assemblea Ciutadana al mes de febrer de 2017, Pablo Iglesias s'havia negat a pactar amb Ciutadans per fer fora Mariano Rajoy de la Moncloa, impedint la investidura de Pere Sánchez. Segons apunten fonts podemitas pròximes a Errejón, aquest va ser el principal detonant de ruptura entre els dos líders de Podemos.

Errejón ha entès que si Podem segueix les directrius d'Esglésies, no arribarà mai a governar l'Estat, vetant a alguns partits, com Ciutadans, per pactar "acords transversals". Aquesta manca de flexibilitat de pacte amb altres partits 'pel bé comú' és el que ha apartat a Errejón del Podemos d'Esglésies.

Les alternatives a Podemos

L'objectiu d'Errejón és liderar una plataforma transversal, on tinguin cabuda totes les persones que vulguin un canvi en la política espanyola, amb la qual aconseguir noves majories del canvi que estiguin disposades a pactar quan sigui necessari amb PSOE o Ciutadans.

Després de mesos sent l'ombra d'Esglésies, després de ser apartat del càrrec de portaveu al Congrés al juny de 2016, Errejón va començar a impulsar la seva pròpia corrent dins i fora del partit per debatre el futur de Podemos i mostrar els errors d'Esglésies.

Els seus principals conselleres han estat les alcaldesses de Madrid i Barcelona, Manuela Carmena i Ada Colau, i amb la vicepresidenta de la Generalitat de València, Mónica Oltra. Les tres han aconseguit el que ara necessita Errejón: crear un projecte comú al marge de Podemos i superar les sigles de la formació domicili, donant cabuda a representacions de la societat civil de diferències idiosincràsies.

Per això, a Vistalegre II, Errejón va presentar un projecte alternatiu al d'Esglésies per Podemos sense aspirar a la secretaria general. Malgrat el desig de canvi que persiguía Iglesias, sempre va voler ser lleial al seu líder. I aquesta lleialtat, li va costar no obtenir la majoria de vots en les primàries internes i el seu relleu en la nova executiva nacional de Podemos amb Irene Montero.

Tot i això, Iglesias li va oferir a Errejón la candidatura per a la Comunitat de Madrid. I aquí va ser on ell va veure la seva alternativa de ruptura no forçada, 'enamorat' a més de la plataforma de Manuela Carmena.

El comiat de Errejón de Podemos no ha estat suficient per Iglesias, que se sent traït pel seu amic, a qui considera que li va tornar a donar un vot de confiança amb la candidatura per Madrid, i que ara competirà contra ell en les autonòmiques per aquesta comunitat.

Igualment, Errejón segueix volent passar pàgina de Podemos després del desacord amb Iglesias anys enrere, tot i que el partit morat va pactar amb Sánchez finalment per portar-lo a la Moncloa i impulsar un govern progressista.

Un nou govern de Sánchez amb el qual Errejón sembla sentir-se còmode. Per contra, el candidat d'esquerres per a la Comunitat de Madrid es va declarar molt molest amb que Iglesias segueixi aplaudint els constants "numerets" d'ERC al Congrés, afirmant que últimament només veia "pallassos" al Congrés, volent buscar un altre camí de menys enfrontament i més solucions per als problemes d'Espanya.

La dedicació de Errejón a Iglesias li impedia poder liderar un projecte per a la Comunitat de Madrid. Per això, els resultats catastròfics per Podemos a les andaluses, han estat l'argument perfecte per Errejón per reflexionar sobre la seva marxa definitiva del partit, davant l'absència d'autocrítica sobre aquest fracàs de Podemos i IU.

Errejón, es va adonar que si no superava la seva relació amb Pablo Iglesias, si no superava Podemos i abandonava el vaixell, s'acabaria ofegant en el seu propi partit.