'The end' de les mines de carbó?

Fa algunes setmanes vaig llegir l'article de Julio Llamazares, titulat assertiva i peremptòriament 'The end . En aquest text aixeca acta de defunció definitiva de les activitats mineres a Lleó, amb el tancament de l'última mina en actiu (La Escondida), a la Vall de Laciana. Així, resignada, submisa i acríticament, Llamazares baixa el teló sobre l'escenari on van actuar i es van afanyar, en temps de vaques grasses, més de 40.000 miners.

Com a fill de miner que sóc i nascut també en un poble miner, Almagarinos (El Bierzo Alto), he reprès el títol afirmatiu ('The end')  de Llamazares i l'he transformat en una interrogació ( 'The end?'). Amb aquesta interpel·lació em pregunto si més de 150 anys d'activitat minera poden acabar, sense més, amb una simple esquela de defunció. Si cal posar 'the end' a l'activitat minera a Lleó, cal morir, no matant com diu una expressió popular, sinó exigint almenys responsabilitats per tal 'minacidi'.

El 'The end' de les mines de carbó del Bierzo es veia venir des de fa diverses dècades. Era una mort anunciada per les retallades constants de plantilles, pel tancament progressiu d'explotacions, per les manifestacions, les vagues i les marxes pronosticant i denunciant el que anava a passar, per les promeses incomplertes i les solucions ineficaces; en definitiva, pel blablablà, sense cap resultat tangible, del que és políticament correcte dels polítics de torn.

En efecte, fa ja algunes dècades, es va començar a propagar la idea certa que el carbó espanyol era molt més car que l'importat i, per això, l'autòcton era subvencionat: una tona del nostre carbó costava el doble o més que l'importat .

Més tard, a causa del CO2 produït per la seva combustió en les centrals tèrmiques, els ecologistes ho van demonitzar i van començar a acusar-lo de ser també el responsable de la contaminació del medi ambient i del canvi climàtic.

Aquest discurs el van comprar els de la casta política, nacional i forana, i el carbó va ser declarat combustible non-grat en la producció de la vital i necessària energia elèctrica; i va començar a ser substituït per altres fonts d'energia renovables. Per això, avui, el carbó només cobreix el 10% de les necessitats energètiques. A més, com a correlat i com a conseqüència lògica i inevitable, es va posar a la picota i es va condemnar a mort, a molt curt termini, les centrals tèrmiques, grans devoradores de carbó i, per tant, també grans contaminants.

Destrossa ecològica a causa d'una mina a cel obert

Així, hem arribat al 2019, amb totes les mines de carbó d'Espanya tancades. Només dues mines sembla que quedaran actives, prèvia devolució dels ajuts rebuts perquè tanquessin: una mina de muntanya, en Caboalles de Arriba (Lleó); l'altra, una mina a cel obert, a Ariño (Terol). I, d'altra banda, ja s'ha anunciat també, per a un futur molt proper (2020), el tancament de la major part de les centrals tèrmiques d'Espanya. A Lleó, tancaran la de Compostilla, la d'Anllares i la de la Robla. Aquests tancaments són la conseqüència lògica de la mort de les mines de carbó: si no hi ha carbó, no es podran alimentar les centrals tèrmiques i hauran de tancar irremeiablement, a més, per contaminants i per imperatiu de la Unió Europea.

Aquests són els fets descarnats. I aquests fets han provocat i continuen provocant conseqüències molt negatives i problemes molt greus. D'una banda, les comarques mineres estan llanguint i morint per la falta d'una altra activitat econòmica alternativa. En aquest procés de liquidació de l'economia del carbó, els sindicats han estat a curt termini i només s'han preocupat per aconseguir prejubilacions (a partir dels 48 anys) per als miners afectats, sense tenir una visió sistèmica, a mig i llarg termini. No s'han ocupat de la creació d'un teixit industrial nou, alternatiu al monocultiu del carbó, ni de la part del carbó en el mix energètic, ni de les investigacions per convertir el carbó en una energia neta. I, com a conseqüència, això ha accelerat i aguditzat la crisi demogràfica que pateixen les comarques mineres. Davant aquests efectes tan desastrosos, el lògic i raonable hauria estat no tancar cap mina fins que no hi hagués una alternativa sòlida d'ocupació real.

Alternatives a la crisi del carbó i de la demografia, n'hi ha i n'hi ha hagut.

Només cal citar els Fons Miner i altres ajuts, que han arribat abundantment a les comarques mineres i que no han permès ni dur a terme una transició energètica justa i ordenada, ni la industrialització alternativa al tancament tant de les mines de carbó com de les centrals tèrmiques. Per això, hem de preguntar: Què s'ha fet amb el mannà europeu i nacional? Qui l'ha malgastat o simplement distret o robat? Qui són els lladres del present i del futur del Bierzo, que han disparat amb pólvora del rei?

D'altra banda, cal esmentar la sort correguda per la CIUDEN (la Ciutat de l'Energia de Ponferrada), també finançada en part per la Unió Europea i en la qual es van dipositar totes les esperances perquè fos la locomotora que dotés de múscul econòmic a les comarques mineres del Bierzo. Entre altres funcions, la CIUDEN havia de portar a terme precisament les investigacions pertinents per capturar, transportar i emmagatzemar en el subsòl les emissions contaminants del CO2 de les centrals tèrmiques. D'aquesta manera, el carbó es convertiria en una energia neta i serien indultades tant les mines com les centrals tèrmiques. Ara bé, amb l'arribada de Mariano Rajoy al Govern de la Nació el 2011, se li va tallar el finançament, es van oblidar els seus objectius i funcions, passant a millor vida. No obstant això, Islàndia va reprendre el projecte abandonat per la CIUDEN i el va confiar a un grup d'investigadors internacionals, que van aconseguir, en dos anys, a la planta geotèrmica Hellisheiði de Reykjavik Energy, capturar, transportar i emmagatzemar el CO2.

Així, el carbó s'ha convertit en una energia neta i, per tant, les mines haurien de ser indultades.

Davant els fets narrats, crec que no es pot posar el 'The end' a l'activitat minera del Bierzo, com titula Julio Llamazares el seu article, sense demanar responsabilitats a aquells que han conduït al desastre i a la misèria econòmica, sense cap alternativa viable, a les comarques mineres del Bierzo: els empresaris del carbó i els seus còmplices necessaris de la casta política i sindical. Per això, el raonable i necessari seria denunciar els responsables d'aquest lladronici, genuïns espoliadors, que s'han comportat com una autèntica elit extractiva. No poden anar-se'n de rositas, no poden seguir amorrats a les mamelles de l'erari públic, després d'haver perpetrat impunement els seus lladronicis i malifetes. Per les seves actes, han estat alumnes avantatjats de l'agafa els diners i corre (títol d'una pel·lícula de Woody Allen), deixant les generacions presents i futures una economia i un ecosistema mig mort. I això no pot quedar impune.