Un fenomen anomenat Guaidó

"Anem molt bé!" És una frase curta que resumeix el sentiment nacional d'una profunda satisfacció i esperança pel avenir, de veure per fi una llum al túnel després de 20 anys d'aclaparament i tragèdia chavista. S'ha convertit en la consigna de l'oposició. Els veneçolans se senten cada vegada més a prop d'aconseguir un canvi de govern i acabar amb el malson que els té a la vora del col·lapse.

La frase corre de boca en boca des que el diputat Juan Guaidó va ser proclamat president encarregat de la República el passat 23 de gener, que en menys d'un mes ha posat contra les cordes al règim de Nicolás Maduro, a qui el parlament exigeix que abandoni el càrrec per ser un usurpador i il·legítim. La frase, però, és una variant d'aquella famosa "Estem malament, però anem bé", que va encunyar el mort Teodoro Petkoff quan era el ministre de Planificació durant el govern de Rafael Caldera (1993-1998), el mateix que va sobreseure a Hugo Chávez, és a dir, el va perdonar de per vida per haver dirigit el cop d'Estat el 4 de febrer de a 1992.

A l'escriptor i editor del diari Tal qual, Teodoro Petkoff li va tocar enfrontar la pitjor crisi financera fins a aquest moment pel trencament de més d'onze bancs. L'any dels durs ajustos la inflació es va disparar a 100% i el petroli havia caigut a 7 dòlars el barril, però l'agosarat Petkoff enmig de l'adversitat va aconseguir sanejar l'economia. D'aquí el seu llegat que "anem bé".

Però Guaidó li ha afegit el superlatiu "Anem molt bé" per destacar que el full de ruta per treure a Maduro composta per tres fases: cessament de la usurpació, govern de transició i eleccions lliures, és a prop de complir el seu primera fase a penes un mes.

I els veneçolans confien que així serà. El fenomen Guaidó arrossega multituds. És un polític jove de 35 anys, fresc i autèntic, sense lligams amb el passat. Cada dia que passa consolida més el seu lideratge mentre s'esgota el de Maduro.

A les marxes és on millor es prem la projecció del president interí en les masses. En l'última del 12 de febrer els manifestants es van desbordar en 61 ciutats de Veneçuela. I en la de Caracas va superar el seu propi rècord per les expectatives que ha generat sobre el canvi de govern.

En aquesta marxa del 12 de febrer, Gladyz Mogollón amb megàfon a la mà explicava en dos minuts als manifestants que caminaven de què es tractava l'ajuda humanitària. Pertany a l'ONG Creemos Alianza Ciudadana que articula els suports entre la societat i l'ajuda humanitària.

Mogollón considera que la negativa de Maduro a l'entrada de l'ajuda es deu "a que si ho autoritza seria reconèixer la crisi a tots els nivells que pateixen els veneçolans. Si no arriba l'ajuda dels pacients poden morir en hores i dies. Així de greu és la situació".

També va declarar a ABC, Gonzalo González, de 63 anys. Considera que si no hi ha hagut encara un desenllaç de la crisi ni Maduro ha renunciat és perquè "no estem lluitant contra polítics, sinó aliances de delinqüents, màfies i vells comunistes aferrats al poder. El nou és que hi ha una força molt forta per part de l'oposició encarnada en Guaidó".

González és optimista i resumeix així la crisi: "en les marxes no ens plantegem anar a Miraflores però pressionem amb les manifestacions. Tenim dos governs, un fàctic i el legítim de Guaidó que s'està consolidant cada dia que passen. La dualitat de governs no pot durar molt de temps. La política té el seu temps".

A l'altra vorera del Francisco de Miranda Magda Moreno, de 70 anys, confessa que fa 20 anys marxant contra el chavisme. "Avui sento un despertar de la consciència i l'esperança. Ara sí que veig determinació dels veneçolans per un canvi. El final és a prop. Anem bé."

Larry Hérnandez, de 27 anys, porta una motxilla a l'esquena, treballa en una empresa de reactius metges. "Marxo i protesto perquè vull que el meu país sigui lliure. Tinc dos germans que han migrat a Perú i el tercer a Mèxic. Vull que tornin. La meva família s'ha dividit i vull estar units altres vegada".