Els candidats catalans hauran progressat adequadament?

A l'octubre de 2018, vaig publicar un text en què donava compte dels resultats molt deficients obtinguts pels candidats a professors en els nivells no universitaris de la major part de les CC. AA. d'Espanya. En efecte, en les oposicions celebrades al juny-juliol de 2018, el 85% dels aspirants van demostrar que no havien progressat adequadament. Per això, van patir una escabetxada històrica i mai vista.

A finals de juny i durant el mes de juliol de 2019, les mateixes oposicions tindran lloc a Catalunya. Segons la RESOLUCIÓ EDU / 1/2019, de 2 de gener, surten a concurs 5.005 places per a educació infantil i primària, formació professional i ensenyament secundari (ESO i Batxillerat). Amb aquesta oferta d'ocupació pública, s'inicia la guerra contra la interinitat de bona part del professorat català: 50%, a FP; 43%, en ensenyament secundari; 27%, en infantil i primària. En el procés de selecció, els futurs professors han de recórrer tres etapes: primer, la "fase d'oposició"; després, la "fase de concurs"; i, finalment, "la fase de pràctiques".

A la "fase d'oposició", hi ha dues parts. A la primera, s'avaluen l'aptitud pedagògica i les tècniques docents del candidat, mitjançant dos exercicis eliminatoris. En el primer, els candidats han de presentar i defensar, davant d'un tribunal, la programació didàctica d'un curs escolar d'un dels nivells d'ensenyament o d'una de les etapes educatives. En el segon, han de fer la presentació i defensa d'una unitat didàctica. Aquests dos exercicis es superen si la nota és superior a 5 punts sobre 10 en cada un d'ells. La superació d'aquests dos exercicis dóna accés a la segona part de la fase d'oposició. En aquesta segona part, s'avaluen els coneixements específics de l'especialitat, mitjançant dos nous exercicis. En el primer, s'avalua la formació científica i les habilitats relacionades amb l'especialitat (70%). En el segon, els candidats han de desenvolupar un tema (30%). Per superar els dos exercicis d'aquesta segona part de la fase oposició, cal assolir, com a mínim, 2,5 punts sobre 10 en cada un.

La superació dels 4 exercicis de la "fase oposició" dóna accés a la "fase de concurs". En aquesta, els candidats han d'acreditar els mèrits professionals (serveis prestats, formacions complementàries, autoavaluació, etc.). Superades aquestes dues fases (60% de la nota, la "fase oposició"; 40%, la "fase concurs"), els candidats passen a la "fase de pràctiques": pràctiques tutelades, durant 6 mesos, en destinacions provisionals i mitjançant l'exercici docent amb validesa acadèmica. Si les pràctiques són satisfactòries, els candidats reben la qualificació final de "apte" o de "no apte" i es converteixen o no en funcionaris.

Això és el preceptiu, segons la resolució esmentada. Ara bé, el que s'ha exposat mereix més d'una glossa. D'una banda, en les oposicions de Catalunya s'ha modificat l'ordre tradicional de les proves de la primera fase, així com el valor atribuït a cadascuna d'elles. En efecte, a Catalunya, en primer lloc, es faran les proves relatives a la pràctica docent (metodologia i didàctica), que representen el 70% de la nota; i, després, les proves temàtiques o de continguts curriculars, que representen el 30% de la nota global de la "fase oposició".

L'ordre de les proves i el percentatge atribuït a cadascuna d'elles privilegien i donen més importància als aspectes didàctics i metodològics que als continguts curriculars en la formació dels professors. Aquesta proposta, com diu una parèmia popular, no només col·loca el carro davant dels bous. A més, devalua i margina la formació acadèmica en relació amb la pedagògica. D'altra banda, aquesta devaluació, aquesta marginació i aquest menyspreu cap als coneixements curriculars són corroborats pel fet que es pugui obtenir una avaluació positiva obtenint només 2,5 punts sobre 10 en cadascun dels dos exercicis sobre aquests continguts. Ara bé, un 2,5 ha estat sempre un suspens i, per més inri, un suspens baix.

Segons la lògica i el sentit comú, el canvi en l'ordre de les proves és absurd, il·lògic i irracional, i està en contradicció amb les beceroles de la pedagogia. En efecte, sembla lògic i racional que, primer, caldrà saber "el que es va a ensenyar" (continguts) per, després, poder planificar, preveure i preparar "com es va a ensenyar" (metodologia). Fer el contrari és començar la casa per la teulada. Com es pot planificar i organitzar un ensenyament si, prèviament, no se sap el que cal ensenyar? Per il·lustrar el que acabo d'asseverar, només cal analitzar l'organització de la formació inicial dels futurs professors a la universitat: al llarg dels cursos del "grau" corresponent, els estudiants adquireixen coneixements o sabers (teòrics i pràctics) sobre la especialitat triada (Què ensenyar?); i, després i només després, adquireixen la formació pedagògica amb els denominats "màsters habilitants" (Com ensenyar?).

Pel que fa al pes de cadascuna de les proves de la "fase oposició" i al fet que es puguin superar els dos exercicis sobre continguts curriculars amb un 2,5 (i.e. amb un suspens en els dos), cal reconèixer que tant una cosa com l'altre és un autèntic despropòsit. No es pot ensenyar el que no sap. A més, els continguts curriculars (els "savoirs") i el saber ensenyar (els "savoir-faire") són indissociables en l'activitat docent i són tan importants els uns com els altres. Per tant, un professor amb una formació completa i funcional és aquell que ha adquirit uns sòlids coneixements curriculars en la seva especialitat i, posteriorment, uns coneixements metodològics o didàctics per ensenyar-los. Sense un equilibri entre aquestes dues potes de la seva formació, el professor va irremeiablement a carranquejar.

Pel que fa a la "fase de pràctiques", quin sentit té aquesta tercera fase, si el 90% dels candidats són professors interins, que ja imparteixen docència des de fa molts anys? Per aquest motiu, aquestes pràctiques són també un sense sentit o un pur tràmit burocràtic i formal, sense cap funcionalitat. A més, la pràctica docent ja ha estat presa en consideració i avaluada en la "fase de concurs". Per tant, Quin sentit té aquesta fase? O potser, com a interins, els candidats van assegurar una activitat docent per a la qual no estaven ni estan preparats?

I el més greu de l'assumpte és que, en roda de premsa, el Sr. Bargalló hagi venut aquests canvis genuïns i singulars com una cosa molt positiva i com a sinònims de qualitat i d'equitat per als candidats, si ho comparem amb el que es va fer el any passat en les altres CC. AA. Segons Bargalló, si les oposicions depenguessin només de la Generalitat de Catalunya, s'hagués privilegiat encara més la formació didàctica i metodològica en detriment de la formació en continguts curriculars. "No volem la persona que sap més matemàtiques, sinó al professor que millor pugui ensenyar matemàtiques. No ens toca avaluar els continguts, sinó com s'han de transmetre als alumnes", Bargalló dixit. Sense comentaris! Davant les facilitats que es donaran als candidats i davant el "cordó lingüístic" perquè els candidats d'altres CC. AA. No puguin concursar i competir amb els candidats catalans, se'ls podria recordar a aquests allò que "així es les posaven a Ferran VII".

Aquest posicionament de l'autoritat educativa de Catalunya denota, com en moltes altres decisions en altres camps, el desig de singularitzar-per singularitzar-se i de fer el contrari que les altres CC. AA., Encara que el que es decideixi sigui contraproduent, insensat i criticable. Per això, el procés de selecció del professorat a Catalunya, com hauria dit Michel de Montaigne, no permetrà seleccionar ni "têtes bien faites", ni "têtes bien pleines", ie als millors candidats. I això va a degradar i devaluar, novament i durant molts anys, la qualitat de l'ensenyament públic català.