Fa temps que les notícies sobre Veneçuela circulen pels mitjans de comunicació del món al mateix ritme que els milions de veneçolans deixen el país. Abans era la confluència de cru i ingerència la qual partia de la República Bolivariana.
La crisi econòmica, política i social s'ha vessat fins a ser un assumpte global que es torna un conflicte subsidiari. Cada actor va deixant clar les cartes que utilitzarà, però, més enllà de l'amuntegament d'interessos interns i externs, en algun moment el caos actual que es viu al país caribeny ha de ser tractat des de la seva arrel.
Cipriano Castro, Carlos Andrés Pérez o Nicolás Maduro: el caracazo s'ha amplificat en un venezolazo crònic; la màxima marxista segons la qual la història es repeteix dues vegades, una com a tragèdia i la segona com a farsa, ha estat sobrepassada fa estona i es va transformant en una esfera grotesca que aixafa el augurat florida.
Veneçuela necessita institucions democràtiques al costat d'una gestió intel·ligent del petroli per desenvolupar-se i redistribuir realment la seva riquesa. No obstant això, tot això serà impossible fins que no es faci una reflexió integral. Que el país amb més reserves de petroli del món sigui un dels més insegurs, amb la major inflació i que més emigració genera, no és només conseqüència d'una eventualitat econòmica ni tampoc de la conjuntura política.
Els descomunals nivells de violència no s'expliquen únicament amb la crisi i les dades en anys de relativa bonança així ho manifesten; Caracas només aparèixer en el primer o segon lloc en els rànquings de ciutats amb més homicidis del món.
Els problemes apressants imposen també un estudi detallat de l'estructura social de Veneçuela, incloent elements aparentment insignificants per tal de rever la seva història i reescriure el futur. Per frenar l'arrossegament de corrupció o de voracitat cal una visió crítica del passat i de tots aquells ingredients de diferent magnitud que nodreixen aquest llast.
La pàtina dels símbols pot ser un d'aquests elements obstaculitzadors: l'omnipresència d'una bandera que tenyeix cada expressió és un exemple; els veneçolans, portant alguna peça amb els colors patris, han desencadenat un marxandatge que els envolta a la desavinença.
Quan a això se li afegeix l'exagerada figura d'un Simón Bolívar improbablement bolivarià, la justificació nacionalista s'encarna i brinda aquest anhelat suport gairebé religiós que s'esfuma quan ho urgentment tangible compareix.
Els veneçolans segurament tenen la capacitat de deixar d'usar la bandera com una bena als ulls i desplegar-la com estovalles a la taula de negociacions des d'on brollarà l'anàlisi desapassionat, la comprensió i un consens bàsic sobre aquest paradís terrenal descrit per Colom, doncs , com la ciutat italiana que va donar origen al seu nom, sembla que s'enfonsa, però ha de seguir a flotació.
Escriu el teu comentari